Quina temporada!

Pels qui tenim dos equips de futbol, les darreres jornades de cada temporada es converteixen en una prova de risc per al nostre sistema cardíac. Per fi ha acabat la lliga regular i a Cornellà i a Girona podem respirar tranquils. Ens hem salvat. Seguirem a primera, un any més.

La temporada que deixem enrere no ha estat gens fàcil per les aficions de l'Espanyol i del Girona. I hem hagut de patir fins al final, en el cas dels pericos fins als últims minuts de la segona part, després d'un primer temps per oblidar i un Leganés que estava fent els deures a Butarque.

A Montilivi, aquesta temporada, hem vibrat per primer cop amb l'himne de la Champions.  I hem gaudit de desplaçaments a París o Milà, al Parc dels Prínceps i el Giuseppe Meazza, veient lluitar al nostre equip contra dos dels grans. I caient, cal dir-ho, de forma molt digna.

Mai podrem agrair prou a aquest equip i a Michel el regal que ens han fet a una ciutat i una província que, fa uns quinze anys, vivíem d'esquena al futbol, animant a Barça o Espanyol cada setmana, ja que el nostre equip de proximitat estava a Regional.

L'esforç que ha hagut de fer una plantilla curta, amb jugadors molt d'ells encara desconeguts, ens ha fet patir fins a les últimes setmanes. Pensant que potser del somni europeu passàvem a l'ostracisme de la Segona. Però sant Christian Stuani, que es mereix una estàtua a Girona, ens ha salvat un cop més.

Protagonista indiscutible a Montilivi, dels que hem de preservar com sigui, com a Cornellà ho han estat Joan Garcia, Javi Puado i Pere Milla. Al porter, a qui serà difícil retenir, li ho devem tot al RCDE Stadium. Com li devem a Puado i Milla els dos gols de la salvació.

Dissabte, els pericos vam ser feliços. Però, com comentàvem sobre la gespa i posteriorment al bus de tornada a casa, no ens hem de conformar amb això. No podem donar-nos per satisfets per celebrar una salvació que teníem quasi assegurada moltes jornades enrere. Quan estàvem a les portes d'Europa.

A ca l'Espanyol fa anys que tenim un problema gran i que és la propietat del club. Que és el seu president i la seva falta de compromís i estima pel club. I ja va sent hora que revertim això. Que l'Espanyol torni a tenir accionistes majoritaris que sentin els colors. I que treballin en un projecte a llarg termini.

Alguns ja descomptem els dies per tornar a veure futbol de veritat. Per tornar a Montilivi i a Cornellà. Per animar als nostres equips amb la camiseta posada per gaudir de nou del futbol. I si pot ser, l'any vinent, per no patir com ho hem fet aquest.