Lament per Alejandro Fernández

Cada època té allò que a l'argot dels mems s'anomena unsung heroes: els herois sense cant, sense poema propi, encara no celebrats de manera justa. Es tracta de figures que, per algun motiu, no estan destinades a l'apoteosi, sinó a una mena de dignitat senzilla, en la qual l'exemplaritat es barreja amb una certa tendència al segon pla. A la Catalunya postprocés, caòtica i desfibrada, trobem el cas del bo d'Alejandro Fernández.

Amb el seu aspecte clerical i la seva mirada entremaliada, Fernández va aparèixer com un alè d'aire fresc: un polític escandalosament decent, capaç d'argumentar des de l'amabilitat, mestre de la ironia retòrica, capaç d'enarborar un discurs coherent i no polaritzador. Fins i tot als seus detractors els cau bé: no resulta difícil trobar a les xarxes socials comentaris de la parròquia indepe dient "quina llàstima que aquest home no sigui dels nostres".

Sobretot, Alejandro Fernández té una qualitat raríssima en política: és divertit. El mateix dia que va optar per no ser estrident, va optar per unes certes maneres de prestidigitador de sopar d'estiu i s'ocupa sempre que un to humorístic recorri les seves intervencions públiques. Com que és persona de bones maneres, sap que de tant en tant cal posar-se seriós, però que la solemnitat és cosa de pedants.

Dit tot això, som molts els que ens preguntem per què l'Altíssim, en la seva infinita saviesa, permet que figures com la de Fernández malgastin els seus talents en un fangar de mediocritat i hipocresia com el PP. Recordem que estem parlant del PP de Núñez Feijóo, llagostí cuit, ambaixador del sopor a Europa. Com pot ser que una ment lúcida com la seva insisteixi en el reformisme, sense adonar-se que estem assistint al col·lapse general del sistema? Es tracta d'assolir els bots salvavides, no de posar pegats al Titanic.

El PP d'Albiol era una cosa briosa, de migcentre i puntada a seguir; Alejandro Fernández és un Modrić en un Madrid en decadència, un fi estilista perdut en un equip desorientat. Com desitjaríem poder parlar amb ell, algun dia, sense que hagués de rendir obediència a clàusules partidistes i argumentaris de baratet. Perquè no hi ha dubte que a Alejandro Fernández el mou la voluntat de servei civil en el sentit més honest del terme: posar els seus talents al servei de la comunitat, darrere del bé comú. En quin moment se li va ocórrer que la millor plataforma per a la seva missió era el nyap de PP de Feijóo, mostrari de tots els vicis de la decadència política espanyola?

Quin bon vassall, si hi hagués bon senyor, es deia del Cid Campeador. En aquest cas diríem: quin bon polític, si anàs per lliure, lluny d'obediències degudes i fes política des d'on la fan els esperits lliures, és a dir, des dels marges, des de l'elegància intel·lectual, des dels espais de trobada civilitzats, des del sarcasme sanador. Res queda per fer a la sala de màquines del Titanic, Alejandro, uneix-te a la rebel·lió.