La guerra sindical de Barcelona

El 13 de setembre de 1923, enfilat pel Foment del Treball, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va pujar a un tren que el portaria fins a la capital d'Espanya per fer-se càrrec de la presidència d'un Directori Militar que suspenia, mitjançant pronunciament, un esgotat sistema de partits que agonitzava des de la triple crisi de 1917.

Barcelona intentava recuperar-se d'una autèntica guerra civil viscuda als carrers a cop de pistola i que havia generat una situació completament excepcional. Els regionalistes, des del 1919, havien deixat de banda les seves aspiracions autonomistes i prioritzat l'ordre públic. La vaga de la Canadenca, que va paralitzar la ciutat durant tres mesos, va posar de manifest el poder de la classe treballadora quan s'organitzava en sindicats forts i ben dirigits.

Durant la Primera Guerra Mundial, molts empresaris havien fet el seu agost venent les seves manufactures a les nacions litigants al conflicte. Les necessitats dels contendents es venien a molt bon preu i es va prioritzar allò de fora a allò de dins, deixant Espanya amb escassetat i una desorbitada pujada de la resta de les subsistències que va derivar en una insuportable inflació. Aquesta i no una altra va ser la causa principal de la gran crisi de la Restauració el 1917, els altres plets van ser la metàstasi del problema fonamental.

El deteriorament de l'ordre públic a la Ciutat Comtal va esquitxar llavors els mateixos empresaris, no només per l'impacte de les vagues en la producció, sinó perquè corrien el risc de ser assassinats. A la CNT, els més violents es van obrir pas contra els moderats, que havien aconseguit èxits tan importants com la jornada laboral de 8 hores a la reeixida vaga de la Canadenca.

Als assassinats van començar a contestar primer els sindicats d'obrers catòlics i carlins, després una mena de pistolers a sou que van intentar mitigar l'acció dels anarquistes emprant la seva pròpia medicina. La situació va anar empitjorant fins al punt que el president del Consell de Ministres, Eduardo Dato, va acabar tirotejat al seu vehicle, convertint un esdeveniment tan desagradable en el tercer magnicidi des del naixement d'Alfons XIII.

Els Regionalistes de Cambó van pujar i van aplaudir la decisió de nomenar el general Martínez Anido com a governador civil. La seva política repressiva va ser molt dura, sent acusat al Congrés, pel líder socialista Julián Besteiro i el del Partit Republicà Català, Lluís Companys; d'haver emprat mètodes il·legals en l'aplicació de la Llei de fugues, cometent crims d'estat.

Anido va ser defensat en aquella sessió per Francesc Cambó, que lloava l'actuació del general perquè considera que la situació, abans de la seva presa de possessió com a governador, era completament insostenible. És cert que aquest debat es va produir l'11 de febrer de 1921. Menys d'un mes després, Eduardo Dato va ser assassinat.

Cambó va esmentar en la intervenció que el grup parlamentari regionalista representava la majoria dels electors de Barcelona. La seva defensa del general va ser enverinada i no van faltar elogis a procedir: “La designació del senyor Martínez Anido va ser reputada, gairebé unànimement a Barcelona, com un gran encert; que la gestió del Sr. Martínez Anido és aplaudida per la immensíssima majoria de la població de Barcelona i que estic absolutament convençut que avui cap Govern, del color que fos, podria a Barcelona desenvolupar una altra política que la que en aquests moments desenvolupa Sr. Martínez Anido”.

Cambó no culpava els dirigents dels sindicats únics de la CNT, la seva postura descansava sobre la idea que aquests eren desbordats pels més violents i que no existia una estructura de poder dins de l'organització. La paraula “terrorisme” va sortir diverses vegades dels seus llavis, ja que considerava que l'acció directa duta a terme pels anarquistes no podia anomenar-se altrament.

La seva proposta era convertir els sindicats en organitzacions professionals i obligar els obrers a triar un sindicat. D'aquesta manera, s'evitaven les coaccions, pel fet que Cambó sostenia que les filiacions a la CNT es produïen per invitació amb “revòlver” i mètodes més que irregulars.

La llei de Sindicats Professionals, que proposava el líder regionalista, es recolzava, a més de la filiació obligatòria; en dos principis més: que es garantís l'elecció dels directors dels sindicats sense violència i que la lliure voluntat de tots fos respectada mitjançant l'actuació pública dels líders. D'aquesta manera s'aconseguia, segons Cambó, una llibertat sindical completa sense cap límit que el respecte a la llei.

La llegenda negra de Martínez Anido va augmentar durant la dictadura. Fidel amic i company de Primo de Rivera, el general es va convertir en ministre de Governació, càrrec del qual va dimitir quan ho va fer, convidat pel rei, el dictador. Com a ministre, va combatre els conspiradors republicans que van intentar processar-lo amb l'arribada de la República, raó per la qual es va refugiar a França.

A partir d'aquell moment, la premsa es va acarnissar amb la seva figura i se li van atribuir milers d'assassinats que, com tot el que passa amb la premsa de “revenja” i els consegüents dogmes, es van convertir en veritats repetides fins a l'avorriment.

La veritat és que, com Cambó, els polítics dels dos principals partits; tant liberals com conservadors, van donar suport i van aplaudir la seva gestió malgrat les nombroses crítiques.

Amb més de 800 assassinats a l'any, quatre vegades més dels que es produeixen avui a tot Espanya i gairebé la mateixa quantitat de tots els que va cometre ETA en tota la seva història, es considerava necessària l'adopció de mesures extraordinàries a la Ciutat Comtal. Les mesures, que segurament sobrepassaven els límits de la legalitat, van tenir efecte i la situació va millorar, no sense el cost en vides humanes i sense uns anys d'autèntica guerra civil a Barcelona.

Primo va rebre, com a mínim d'inici, el suport del regionalisme català i de la burgesia. La prioritat de l'ordre públic, la seguretat i l'estabilitat es va posicionar sobre qualsevol aspiració autonomista.

Les Joventuts de la Lliga no van perdonar aquest pragmatisme i van fundar Acció Catalana, un partit separatista que va participar de les aspiracions republicanes i que va arribar a tenir Nicolau d'Olwer com a ministre al Govern Provisional de la República. Però aquesta és una altra història digna de ser contada.