Futbol i cabrioles intel·lectuals

Soc una gran aficionada al futbol i, des de la superioritat moral de l’intel·lectualisme, durant la meva vida m’he fartat de sentir que són vint-i-dos jugadors que corren darrere una pilota. Gent que quedava astorada en saber que perdia dues hores del meu temps d’oci veient partits de futbol —i això que no saben que qualque dissabte m’he fet una marató de quatre partits seguits—, els típics seguidors del cinema iranià, que no poden veure com els multimilionaris suen, escupen i celebren els gols amb goigs. 

No tan sols soc aficionada a veure’l, sinó que també m’agrada jugar-hi; una simple amateur, no us enganaré. De fet, a l’escola vaig rebre el típic “homenot” més de dos pics, encara que he de dir que solien ser més les nines que els nins que m’insultaven. Ara, he entès que els nins no m’insultaven perquè els filtrava bones passades, els deixava sols per a encarar porteria com Messi a Dembélé a l’anada de les fatídiques semis contra el Liverpool de 2019.

Com sempre, no puc deixar la docència a part, tot i que estic de vacances, amb incertesa, perquè no sé on treballaré el curs vinent, ni tan sols sé si realment faré feina. Educació de qualitat, clar que sí! La mateixa qualitat, per cert, que s’està perdent en els patis escolars.

Poc se’n parla de la prohibició de jugar-hi a futbol: sobretot m’entristeix pensant en què pot ser ara sí que seria un bon moment per a naturalitzar que les nines també hi juguessin, amb referents com les pilotes d’or Alèxia Putellas o Aitana Bonmatí. La situació encara em fa patir més quan veig que intenten driblar la prohibició jugant a futbol amb peluixos o amb tetrabrics: un dia volaran turmells! 

Són temps d’Eurocopa, però a les xarxes sembla més Eurovisió: el futbol és més política que mai, com les dictadures dels anys trenta, que feien servir el model d’esportista per a reivindicar una masculinitat patriòtica i, alhora, elevar les victòries esportives a fites bèl·liques. Això ja no s’usa, com moltes de coses, el futbol també ha canviat de bàndol polític. Ara és l’esquerra que exigeix uns mínims als seus esportistes. Des que Dembélé demanà que no es votés a l’extrema dreta a les eleccions legislatives franceses i, posteriorment, ho fes Mbappé, a Espanya, l’esquerra ha observat amb admiració les declaracions dels dos extrems (em refereixo als futbolistes; com ja sabeu, en política només hi ha un extrem).

Aquesta Eurocopa ens ha fet gaudir de moments insòlits: intel·lectuals com Maruja Torres, que va celebrar la derrota de l’“Alemanya sionista” contra Espanya, demanen que la selecció espanyola deixi guanyar a França a les semifinals com a compensació a haver aturat, amb deu milions de vots, l’extrema dreta de Le Pen.

A Twitter, es llegeix molt que els integrants de la selecció espanyola no són capaços de pronunciar-se políticament, els menyspreen perquè no han fet declaracions com els francesos. Un dels més criticats ha estat el jugador de l’Athletic Club Unai Simón, de qui es recalca que és fill de guàrdia civil (ep!, que l’esquerra mai no assenyala), perquè a una roda de premsa prèvia a un partit de futbol, quan li van demanar per política, va preferir no contestar preguntes que no fossin de futbol.

 D’altra banda, un sospitós habitual de feixisme és Dani Carvajal, per la seva no-denúncia a Rubiales en el cas de la besada fora consentiment. Jo també vaig repudiar el comportament de Rubiales. Malgrat això, penso que no podem forçar ningú a denunciar, és com si forcéssim als polítics d’esquerres a denunciar les violacions de Hamàs… Intolerable!