Europa Press Guanya Milei, plora l'esquerra
La contundent victòria de Javier Milei reobre el debat sobre el fracàs de l'intervencionisme estatal i la ceguesa ideològica de l'esquerra progressista
Victòria rotunda de Javier Milei i de La Llibertat Avança en els comicis del diumenge. Aquests seran dies per degustar, amb la calma merescuda, els titulars de la premsa d’esquerra intentant culpar de la derrota del peronisme a Trump, a Musk, al feixisme, al masclisme o a l’arquebisbe de Canterbury. Quina delícia, quines hores felices.
L’esquerra postmoderna es caracteritza per viure en una bombolla d’autoconfirmació on els seus conceptes estúpids encaixen a la perfecció en un món de fantasia. No només consideren feixista a qui els convida a sortir d’aquest túnel d’aïllament racional, sinó que de manera explícita consideren que la realitat mateixa és feixista. No fa gaire, en el debat constant sobre la inseguretat als carrers catalans, veus de l’esquerra assenyalaven que «les dades són feixistes». Què és això de simplement llegir les estadístiques sense el degut context de monòtones progressistes que tot ho enverinen?
El moviment de Milei consisteix a preguntar a la gent si continuen tenint ulls a la cara i un cervell davant les orelles | Europa Press
Doncs va passar el mateix amb el president rocker, el príncep de la motoserra, el nostre amic Milei. Capitalista, jueu i amic d’Israel, company d’aventures de Trump, antiavortista, enemic absolut del feminisme, denunciador de l’estat orwellià… Segons els gurús del progressisme el «poble» derrotaria Milei. Ara diran que en realitat va guanyar la «ultradreta», perquè quan guanyen ells guanya el poble i quan perden ells guanya el feixisme.
En realitat, el moviment de Milei consisteix, abans que res, a preguntar a la gent si continuen tenint ulls a la cara i un cervell al mig de les orelles. Perquè un cop la gent entén el nexe entre dèficit públic i inflació, no hi ha marxa enrere. Veuen desenes de milions, milers de milions dedicats a polítiques de gènere o canvi climàtic o vagues palestines i ja no poden suportar-ho ni un minut més, perquè saben (la veritat us farà lliures) que aquesta és la causa que l’oli hagi triplicat el preu al supermercat. Llavors no és que vulguin motoserra: volen un exèrcit de gegants amb motoserres làser.
Milei és un ultraliberal, és a dir, algú amb poc bagatge ideològic per repensar el que és comunitari | Europa Press
En última instància, no ho oblidem, Milei és un ultraliberal, és a dir, algú amb poc bagatge ideològic per repensar el comunitari. Però la situació actual és tan horrible, que això no importa. El primer és curar la ferida, desinfectar-la i mantenir el pacient amb vida. Per fer-nos una idea, a Espanya se’ns diu que funcionem amb un dèficit públic del 2,8 % del PIB, uns 44.000 milions.
La realitat és molt més fosca. El veritable dèficit no el mesura el que l’Estat gasta respecte del que l’Estat pressuposta: cal mirar quant s’ingressa i quant es gasta i, sobretot, d’on provenen aquests ingressos. La despesa pública espanyola el 2024 va ascendir a 739.000 milions, dades oficials. D’on provenen aquests diners que tan alegrement es gasta en ximpleries i burocràcia?
Hisenda va recaptar l’any passat, marcant un rècord d’asfíxia fiscal de la ciutadania, 294.000 milions, és a dir l’Estat només va ingressar per impostos el 40 % del que gasta. La resta es finança amb deute. Això ens dona la mesura del tipus de motoserra colossal que aquí necessitaríem. Sobra el 60 % de la despesa pública si volem viure en un equilibri saludable respecte del qual ingressem. El dia que algú faci a Espanya la pedagogia que Milei ha fet a l’Argentina, s’emporta la majoria absoluta en cinc minuts.
Més notícies: