Si Einstein posés un peu a una aula de secundària

Si Einstein posés un peu a una aula de secundària, potser en sortiria abans del primer timbre. No pas per la física, sinó per la paradoxa: un sistema educatiu que cita falsament Einstein per semblar savi. Aquesta setmana el Ministeri d’Educació, en un exercici extrem de creativitat, ha publicat un tuit on atribuïa al físic alemany la frase: “L’educació és el que queda després d’oblidar el que s’ha après a l’escola”. 

El problema no és la cita –que Einstein mai no va dir–, sinó el fet que tot un Ministeri d’Educació exhibeixi amb orgull una falta de rigor intel·lectual (han passat diversos dies i encara no han esborrat la publicació). Però, deixant de banda l’anècdota, aquesta màxima aparentment inofensiva diu molt més del que sembla. 

Per començar, caldria revisar què entenem per “educació”. Segons el DIEC, l’educació són “bones maneres, urbanitat”, el que reivindiquem avui dia com ordre. En el debat sobre si s’ha d’ensenyar o educar a l’aula ja fa temps que la segona és l’opció prioritària. Normes bàsiques, modals i disciplina semblen haver passat a millor vida. Potser, convindria que aquestes coses tan corrents comencessin a ser reivindicades com a treball de casa. No us espanteu, no parlo de posar deures, sinó d’assumir responsabilitats familiars. 

El missatge global de la cita és una frivolitat absoluta. Si l’educació és allò que queda després d’oblidar l’escola, vol dir que l’escola no serveix de res. És una manera elegant de menysprear la tasca docent. Darrere d’aquest discurs hi ha la mateixa idea que impregna moltes polítiques educatives actuals: l’aprenentatge com a experiència efímera, l’esforç com a enemic de la creativitat, i la memorització com a pràctica medieval. Tanmateix, tot ho tenim a Google.

És clar que no té sentit basar-ho tot en la memòria mecànica. Però negar-ne la importància és contradir el fonament mateix de l’aprenentatge. Sense memòria no sabríem llegir, escriure, comptar ni calcular; sense repetició no s’interioritza. Curiosament, recomanem exercicis de memòria a la gent gran per a una estimulació cognitiva, però volem convèncer els joves que recordar és inútil. Paradoxes de la pedagogia moderna. 

Anant una mica més enllà, la frase en qüestió, que sembla voler dir molt, però que, en essència, no diu res, acaba sent una metàfora involuntària del panorama educatiu. N'és un bon exemple la tendència a diluir les especialitzacions i substituir-les per àmbits. I no, aquesta idea no neix per generació espontània: és un pedaç més per tapar la manca de professorat en determinades matèries, especialment les de ciències. 

Perquè siguem sincers: quan tens una alternativa laboral digna i coherent, ni se t’acut posar un peu a l’aula. Potser això sí que ho hauria pogut predir Einstein.