La crisi estatal del final de la Restauració i la iniciativa autonomista a Catalunya

El règim de la Restauració va rendir un servei pragmàtic a l'estabilitat després del caos que va produir la Primera República Espanyola. Es constituïa com un sistema democràtic manipulat, per propiciar una alternança al govern dels dos partits d'ideologia liberal, un més conservador i l'altre més inclinat cap a l'esquerra, que portaven el cognom de "dinàstics" pel seu suport a una monarquia parlamentària definida a la Constitució de 1876.

El seu principal ideòleg va ser Antonio Cánovas del Castillo i el seu igual al partit contrari era Práxedes Mateo Sagasta. És fàcil acusar el turnisme de certa il·legitimitat i de rebre suports en els ressorts caciquils provincials. No obstant això, procedia d'un període de caos absolut i desmembrament de l'estat, a més d'un excés d'intervenció militar a la vida política.

Cánovas, amb l'aparició del rei constitucional, que era alhora el cap suprem dels instituts armats, va aconseguir apartar el poder militar que va quedar reduït als ministeris de la Guerra i de Marina.

L'assassinat de Cánovas i la pèrdua dels territoris d'Ultramar van portar la primera gran crisi del sistema, on van sorgir problemes de fons que es van derivar precisament de la desaparició dels mapes d'Espanya de les illes de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam. Una onada de depressió va assotar la nació i les regions més avançades, industrialment i comercialment, van fer valer la seva història i tradició per despertar anhels d'autogovern. Quan el poder central s'afebleix i és incapaç de respondre a les necessitats dels que produeixen riquesa, aquests busquen alternatives.

El Regionalisme català, hereu del federalisme d'Almirall i irrellevant en un inici, ja que estava acotat a la burgesia culta, es va fer més popular després de perdre el negoci ultramarí que contribuïa a l'enriquiment general i, per descomptat, al particular de la patronal catalana.

El règim va passar a una segona etapa i no va poder ser aliè als esdeveniments que es presentaven a la resta d'Europa. Una Espanya incapaç i impotent no va poder participar del conflicte mundial i es va haver de protegir sota el mantell de la neutralitat.

L'últim període i la fi de la Guerra Mundial van ser desastroses per a Espanya que va patir les conseqüències d'una classe empresarial acaparadora, que va provocar, amb un excés desproporcionat de les exportacions, una inflació greu. D'altra banda, en acabar el conflicte, les exportacions van cessar i això va generar tancaments, atur i carestia.

La triple crisi del 1917 va implicar una terna de rebel·lions promogudes per totes les classes socials:

• Mesocràtica: Pels oficials de coronel a tinent que van conformar les Juntes de Defensa i que van arribar a constituir una amenaça per al mateix rei, acusant de favoritisme la corona i obligant a cessar gran part de la cúpula militar, que mai més van tornar a tenir destinacions de pes.
• Burguesa: Portada a terme pels parlamentaris catalans unes setmanes després del que van passar les Juntes i esperant-ne l'empara contra un Govern que feia molt de temps que estava amb les Corts tancades i la suspensió de garanties constitucionals. Les juntes no es van donar per assabentades i l'Assemblea de Parlamentaris, que buscava una regeneració del règim des de dalt, es va dissoldre en veure el primer tricorni a la porta de l'edifici on s'havien reunit.
• Proletària: Promoguda pel Partit Socialista Obrer Espanyol i la UGT i que també creia que podria rebre suport de l'Exèrcit com succeiria a Rússia. L'Exèrcit va contribuir a la repressió de la vaga i el seu comitè central, reunit a Madrid, va ser detingut el segon dia, de manera que es presumia una autèntica revolució va quedar en una revolta.

Diversos governs de concentració, compostos per ministres de tota l'esfera política, inclosa la catalanista, van intentar buscar solucions per tapar una ferida que no parava de sagnar. L'últim govern d'Antonio Maura, del 1918, va tenir Francesc Cambó com a ministre i va fracassar en l'intent de regenerar el règim des de les instàncies més altes d'aquest.

El gener del 1919 tot feia presagiar que alguna cosa molt greu passaria. 17 anys abans de l'inici de la Guerra Civil ja es parlava d'aquesta possibilitat. Hi havia els que demanaven, com el diari militarista La Correspondència Militar, una dictadura que esmenés la direcció caòtica que havia adoptat el país. Altres clamaven per la revolució proletària que imités l'èxit dels obrers i camperols de l'enorme Rússia. Per altra banda, els republicans, representants de la petita burgesia intel·lectual abduïda per França; tractaven de fer caure la Monarquia per convertir Espanya en una república parlamentària a imatge i semblança del veí del nord i que eliminés de la política hispana tota l'oligarquia nobiliària que encara mantenia una important influència.

Els regionalistes catalans i la seva versió més extrema, obertament nacionalista, van aconseguir el gener del 1919 organitzar una Assemblea d'Ajuntaments catalans que recolzessin l'enviament d'un Estatut per a una nova Autonomia que havia de ser aprovada per les Corts Espanyoles. L'exhibició del múscul del regionalisme va ser impressionant. No només hi van anar els polítics de tendència catalanista, també van pujar al carro els carlins, els reformistes de Melquíades Álvarez, els republicans autonomistes i socialitzants de Marcelino Domingo i de Lairet, els republicans radicals d'Alejandro Lerroux i els socialistes representats pel polièdric Largo Caballero.

L'Assemblea tenia com a objecte que els ajuntaments ratifiquessin el que la Mancomunitat Catalana ja havia aprovat, un Estatut Integral perquè Catalunya es convertís en una Autonomia. Assistiren a la sessió 978 Municipis de Catalunya, deixant d'adherir-se a la proposta tan sols els 30 restants.

Els discursos dels líders polítics van estar carregats de vehemència i passió, alguns també duien un bany de demagògia. Els organitzadors van aconseguir, fins i tot, que diputats de la Mancomunitat (aquesta s'organitzava per la unió de les quatre diputacions catalanes), que pertanyien als partits dinàstics, també aprovessin el text de l'Estatut. De fet, el primer a intervenir aquell dia, va ser el gironí Bartrina Roca, del Partit Liberal Conservador, que va fer esment a les nacions sorgides de la guerra europea i que una autonomia per a Catalunya significaria el renaixement d'Espanya.

Marcelino Domingo va anar molt més enllà. Va dir que, si no s'aconseguia que a Madrid s'aprovés l'Estatut, se saltaria la llei i així s'obtindria. Domingo, fill d'un oficial de la Guàrdia Civil sevillà, va assegurar que no es pretenia desfer la nació espanyola, però sí a l'Estat.

Les intervencions dels representants reformista, tradicionalista i liberal van ser molt més insubstancials i es van limitar a explicar com seria de positiu l'Estatut.

Francesc Macià, en aquests moments en ple procés de radicalització, va recomanar disciplina i unió i que aquell era el moment perquè Catalunya recuperés les llibertats. Largo Caballero, líder de la UGT, va explicar que el PSOE era internacionalista i que el partit col·laborava per dur a terme l'aprovació de l'Estatut. Les paraules que més sorprenen són les que Llarg va emetre sobre el nacionalisme: “El nacionalisme és una de les etapes que cal recórrer per arribar a l'internacionalisme”. No hi ha dubte que sembla un pla amb certes contrarietats.

Alejandro Lerroux, en aquest moment representant dels republicans d'esquerres, que tant havia criticat i combatut el regionalisme pocs anys abans, apareixia ara com un ferm defensor de l'Autonomia: "A l'Estatut d'Autonomia no estan contingudes totes les aspiracions de les esquerres, perquè nosaltres n'hem sacrificat alguna per arribar a una fórmula de concòrdia entre tots els partits".

Cambó es referia als alcaldes com a "ciutadans de Catalunya" i no com a catalans. Cal tenir en compte que a l'albor de la indústria catalana s'havien produït migracions des d'altres regions d'Espanya.

L'Assemblea va oferir la seva adhesió fervent a la proposta.

Tot i això, la regió autònoma catalana no va arribar i va haver d'esperar fins a l'adveniment de la República. L'inici de la Vaga de la Canadenca va demorar la iniciativa. Una guerra es va iniciar a Barcelona i els empresaris, i aquí n'hi havia de la Lliga, es van entossudir a prioritzar l'ordre públic per sobre de qualsevol aspiració autonomista. De fet, van haver d'esperar fins al 1931 per veure satisfetes les demandes. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada…