Que és Girona, no Manhattan

L’augment del preu de l’habitatge a Girona ha deixat de ser una simple tendència preocupant per convertir-se en un símptoma clar d’un model de ciutat que s’allunya, cada vegada més, de les necessitats dels seus habitants. I és que sovint, mentre llegim informes immobiliaris o mirem anuncis de pisos que superen de llarg els 2.000 euros el metre quadrat, no podem evitar pensar: que és Girona, no Manhattan. Però sembla que hi ha qui ho ha oblidat.

En els darrers anys, Girona ha experimentat un increment desproporcionat del preu de compra i de lloguer. Una pujada que no respon al creixement dels salaris —que continuen pràcticament estancats—, ni a una millora significativa dels serveis o infraestructures, sinó a una combinació de factors que tenen més a veure amb l’especulació que amb la qualitat de vida. L’arribada d’inversors que compren pisos com a actius financers, l’expansió sense control dels allotjaments turístics i una política urbanística massa permissiva han generat una tempesta perfecta.

El resultat és una ciutat que expulsa el seu propi veïnat. Joves que volen emancipar-se i no poden. Famílies que, davant d’un contracte de lloguer que es duplica, es veuen obligades a marxar a pobles del voltant. Persones grans que viuen amb la incertesa de si podran continuar al seu barri de tota la vida. Girona, que sempre s’ha vantat de ser una ciutat humana, accessible i pensada a escala de les persones, està entrant de ple en una dinàmica que la fa cada vegada més excloent.

I el més greu és que tot això s’assumeix amb una normalitat inquietant, també des del poder municipal, malgrat el discurs amb el que l'alcalde de Guanyem-CUP va arribar a l'alcaldia. Hem arribat al punt en què es considera “raonable” pagar 900 euros per un pis de 50 metres quadrats, o destinar més del 40% dels ingressos al lloguer sense que ningú s’esgarrifi. Però sí que ens hauríem d’esgarrifar. Girona no té els salaris de Nova York, ni la densitat, ni les oportunitats laborals d’una metròpoli global. Per tant, no pot —ni ha de voler— tenir els mateixos preus.

El problema de fons és la idea que la ciutat existeix per atraure capital, turisme i projectes “emblemàtics”, i no per garantir el benestar dels seus ciutadans. Aquesta mentalitat converteix l’habitatge en un producte més, sotmès a la lògica del mercat i allunyat de la seva funció social. En aquest context, limitar-se a repetir que “la demanda és molt alta” o que “això és el que val el mercat” és una excusa per no afrontar el debat real: qui té dret a viure a Girona i sota quines condicions.

Les administracions locals tenen un paper fonamental en revertir aquesta tendència. És imprescindible regular amb valentia el lloguer turístic, ampliar de manera real i no simbòlica el parc d’habitatge públic, posar fre als fons d’inversió que compren edificis sencers i crear polítiques de lloguer assequible per als col·lectius més vulnerables. Però també cal una mirada més profunda: decidir quina Girona volem d’aquí a 10 o 20 anys. Una ciutat viva, amb barris plens, comerç local i diversitat social? O un decorat bonic, cada vegada més buit, pensat per als visitants i als inversors?

Defensar que Girona sigui accessible no és immobilisme, ni rebuig al progrés. De fet, és tot el contrari. Una ciutat que es preocupa per mantenir el seu teixit social és una ciutat que aposta pel seu futur. I això passa, inevitablement, per garantir que tothom tingui dret a un habitatge digne.

Perquè, efectivament, això és Girona, no Manhattan. I més val que no ho oblidem.