Els Comuns proposen dues cases per persona

Per què existeixen els Comuns? En el sentit freudià, les institucions són formes de gestió del “malestar en la cultura”, vàlvules d'escapament, fenòmens civils que reprodueixen a gran escala la dinàmica psíquica de repressió, sublimació i alleujament. No és que ara vulguem abraçar el sistema de Freud, però és evident que la decadència intel·lectual i moral de la vida catalana ha produït grans embassaments d'idiotesa que han de ser alleujats d'alguna manera.

No hi ha aquí crítica: el just és agrair l'esforç realitzat als colauers per unificar i gestionar aquestes reserves d'estupidesa col·lectiva, que d'una altra manera tot ho inundarien. Una persona prudent, avui en dia, sap que per poder viure de manera feliç i decent, n'hi ha prou amb mantenir una higiènica distància respecte dels Comuns i de qualsevol cosa que els Comuns hagin tocat.

Ara, acabades les gresques palestines, tornen amb el tema de l'habitatge: s'està debatent aquests dies al Parlament la seva proposta que ningú pugui tenir més de dues cases. És a dir, acabar de rematar la guerra a la propietat privada, començada amb el seu suport institucional a l'okupació.

En el món dels Comuns, un es pot comprar una casa, sí, però després si la ven està «especulant» (si la ven a un preu més alt, és clar, perquè ells deuen vendre els seus pisos amb el 30% de rebaixa quan se'n van a una altra ciutat); en el món dels Comuns, un ha d'assistir amb solidari estoïcisme al fet que l'habitatge propi sigui okupat per bandes d'indesitjables protegits de manera escrupolosa per les forces de l'ordre; en el món dels Comuns, si un ja té dos habitatges, se li ha d'impedir tenir-ne una sola més, amb la idea d'acabar amb el lucre desmesurat de grans tenidors com Irene Montero o Eulàlia Reguant. 

El problema aquí és que la propietat privada no és una institució civil entre d'altres, sinó el fonament d'una manera d'entendre la convivència. Si jo he pagat per una guitarra, o un cotxe, o un habitatge, tu no tens dret a disposar-ne sense el meu permís. De fet, no tens cap dret sobre aquests béns, llevat dels que jo vulgui concedir. 

La part bonica del tema és que l'experiment que els Comuns proposen, és a dir, el fet de donar marge legal a l'Estat per limitar aquests drets, ja s'ha realitzat. Va començar a Rússia el 1917 i després de milions de morts i generacions senceres lliurades a la misèria i al terror polític, només sobreviu a Corea del Nord i Cuba, potser de forma terminal a Veneçuela. Però ells què en sabran. Com que cobren sous de sis xifres per passar el dia perdent el temps o proposant bestieses, han arribat a creure que l'Estat és una mena de fada protectora que cuida tothom amb generositat babilònica. Les seves polítiques de topall al lloguer només han encarit el lloguer i disminuït l'oferta: això ha passat davant dels seus nassos i ni tan sols se n'han adonat. 

En qualsevol cas, Napoleó deia que quan l'enemic s'equivoca, el primer és no distreure'l. Així doncs, enhorabona Comuns, continueu així per molts anys, fins a l'extinció final.