La Generalitat, una cosa molt rondenya

Dimecres anterior recordàvem Eduardo López d'Ochoa i la seva decidida intervenció per a la consecució de la República a Barcelona. El suport del general va ser transcendental perquè els militars de la guarnició de la Ciutat Comtal no moguessin un dit en defensa de la Monarquia o, fins i tot, de la unitat d'Espanya. No oblidem, i permeteu-me el plural majestàtic, que Macià havia declarat la República Catalana.

Al Govern Provisional, liderat per Niceto Alcalá Zamora, li sorgia el problema més complex en un moment en què ni tan sols havia començat la mudança als ministeris. El desafiament de Macià anava amb bones cartes i la resolució no seria fàcil. Com es podria fer baixar a l'Avi de la butaca de president de la República Catalana sense que quedés en una situació compromesa respecte als seus correligionaris?

Al Govern provisional hi havia dos catalans, el fill d'un oficial de la Guàrdia Civil sevillà, Marcelino Domingo, que havia estat company de Companys fins que va decidir fer el salt a la política nacional; i el representant d'Acció Catalana, Nicolau D'Olwer. Amb l'objectiu de constituir una terna amb capacitat negociadora, es va afegir a un professor rondeño, militant del socialisme i un dels responsables, després d'un viatge a la Unió Soviètica a principis dels anys 20, que el partit no caigués als braços de la Tercera Internacional. Va tornar impressionat amb una contestació de Lenin en què preguntava: Llibertat Per què?

Fernando de los Ríos, el malagueny a què ens referim, no havia contemporitzat amb la dictadura de Primo de Rivera, com havia fet una part del PSOE, sobretot la liderada per Largo Caballero i seguida per la majoria dels que tenien responsabilitats.

El rondeny, com Unamuno i altres catedràtics, es va oposar des de l'inici al militar de Jerez i els seus set companys d'armes. Ell era un ferm deixeble de Giner dels Ríos i advocava per un socialisme humanista amb la idea d'educar el poble. Sempre va estar a favor, políticament parlant, de cooperar amb els republicans.

Va viure alguns anys a la Barcelona de principis de segle. La Ciutat Comtal era el bressol de la modernitat, el progrés, un enfocament cultural molt particular. Estudiós de la filosofia del dret era un bon coneixedor de la història d'Espanya i, per tant, de la catalana.

El 14 d'abril, quan Alcalá Zamora i els altres membres del que havia estat el comitè revolucionari esdevingueren el Govern Provisional de la República, aflorà, com a primer gran contratemps, l'actitud d'un Macià que era vist a Catalunya com un Déu en vida i al qual ara haurien de baixar del seu pedestal a l'Olimp per baixar a un espai terrenal on l'Estat estava per sobre de les seves ambicions.

Sense perdre ni un minut, perquè la situació així ho requeria, la terna esmentada es va presentar a l'Aeròdrom del Prat. Nicolau D'Olwer ni tan sols havia promès el càrrec ministerial fins que no es resolgués la situació.

El 17 d'abril, tot just passat el migdia, van ser rebuts a peu d'escaleta per Joan Casanovas, en representació del president de la República Catalana; Martí Esteve d'Acció Catalana; López d'Ochoa, com a capità general, i el comandant Pérez Farrás en qualitat de cap dels Mossos.

Macià els va esperar al despatx presidencial, ubicat al Palau de la Diputació. No anar a rebre els nous ministres a l'Aeròdrom escenificava una ostentació d'autoritat respecte a una comissió tan prestigiosa.

Marcelino Domingo, després de l'intent de cop d'estat del 15 de desembre, després del qual va ser detingut gran part del Comitè Revolucionari, havia aconseguit fugir a França. Allà va viure en un hotel al costat d'Indalecio Prieto, el general Gonzalo Queipo de Llano i l'aviador Hidalgo de Cisneros. Havia tornat de França només dos dies abans i, quan es va trobar amb Companys, el seu antic company de fatigues des de l'època de Layret, es van fondre en una sincera i emotiva abraçada, llàgrimes incloses, que va recollir la premsa.

Carrasco i Formiguera, que es va sumar a la terna ministerial, era, a més a més d'un profund catòlic, un independentista confés. Així i tot, va manifestar que calia estar disposats a fer concessions.

Després d'un dinar al qual van assistir també els militars esmentats, els polítics es van tancar en reunió secreta. Hi van assistir els ministres, d'una banda, i el Govern Català, de l'altra. Entre ells hi havia Manuel Serra i Moret, conseller d'Economia i Treball, líder de la Unió Socialista de Catalunya. Gràcies a ell coneixem part del contingut de les converses.

Les primeres propostes anaven encaminades a restaurar la Mancomunitat, una institució que va néixer el 1914, presidida per Enric Prat de la Riba, i les competències de la qual havien estat limitades. La Mancomunitat va ser abolida per la Dictadura, però, per als membres del Govern Català, ressuscitar allò era com una ignomínia.

En aquell moment, va sorgir la llum del malagueny. Va recordar la institució històrica que havia estat abolida als Decrets de Nova Planta i la va contemplar com una sortida honrosa a les pretensions inicials de Macià i el seu Govern. Aquesta va ser la solució adoptada i la República Catalana, de 72 hores, es va convertir, el 17 d'abril del 1931, al Govern de la Generalitat de Catalunya.

És cert que la Generalitat històrica tenia atribuïda, com a primera i principal funció fiscal i financera, la recaptació de donatius que els braços de la Cort concedien als monarques. Altres missions eren més secundàries, encara que incloïen, entre elles, l'ajuda militar als monarques de la Corona d'Aragó mitjançant el suport de l'armada de la Diputació i de la seva artilleria, quan les guerres així ho exigien.

Va ser idea de Companys que el president de l'acabada de nàixer República, Niceto Alcalá Zamora, visités Barcelona. Allà es va jugar un partit de la Selecció espanyola de Futbol i Montjuïc es va omplir per veure els hispans batre's el coure en un partit internacional.

El desafiament de Macià, probablement, va ser una aposta a la major perquè no s'oblidessin els acords d'una autonomia per a Catalunya que es van fixar al Pacte de Sant Sebastià de l'agost del 1930. El vell militar i polític va dir que aquella havia estat la decisió més dolorosa de la vida. En qualsevol cas, va romandre com a president fins a la seva mort el desembre del 1933. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada.