Els comptes que no s'han passat

 Per cloure una operació és obligat passar comptes. Si l’operació és de comerç,  fer-ho ha estat un costum  en la cultura tradicional dels botiguers catalans, els d’aquella mena de gent que Jordi Pujol encomiava perquè el matí del 12 de setembre  de 1711 ja aixecaren la persiana als carrers desolats de la Barcelona rendida l’11, se non è vero, è ben trovato.

Però, si l’operació és política amb  pèrdues ruïnoses, com ha estat el procés, passar comptes pel deute contret amb la gent estafada és doblement obligat: per una raó política i una raó moral. 

Els dirigents del secessionisme pretengueren embarcar la població de Catalunya -comparteixo la preferència de Bertold Brecht per parlar de població en comptes de poble- en una operació altament arriscada per a tothom, de reeiximent impossible. 

Amb la distància hom es pregunta com arribaren a creure en algun moment -i, més greu encara, ho feren creure a molta gent- que la secessió de Catalunya no solament era possible, sinó que era a tocar.  

Els llargs preparatius dividiren la població de Catalunya com no ho havia estat des de la Guerra civil: posicions polítiques radicalment enfrontades, famílies i amistats trencades, empreses i dipòsits bancaris deslocalitzats, inversions mancades, proliferació d’anticatalanisme a la resta d’Espanya (el de Vox n’és sols una manifestació agressiva), etc. Les pèrdues van ser com les d’una guerra (freda). 

Tot allò que s’havia construït pacientment de manera transversal per cohesionar al voltant d’una catalanitat recuperada una població de procedència dispar, d’identitats diverses, de llengües maternes diferents, se n’anà en orris. L’evidència fou la multitudinària manifestació del 8 d’octubre a Barcelona, que no calia haver provocat, però que fou aclaridora car mostrà de manera colpidora la divisió del cos social.

Els dirigents secessionistes no en feren cas i continuaren amb l’operació política. Qui avui és tan cobejat decidí abocar-se al precipici en lloc d’optar per la governabilitat de Catalunya. I encara menys l’importa la governabilitat d’Espanya, que és sols una peça (una pesseta) en la taula de canvi per resoldre la seva situació personal d’expatriat voluntari, sense sentit.

Perdérem bous i esquelles per culpa d’uns mals botiguers, que  no sols es neguen a passar comptes per la seva operació ruïnosa, sinó que encara pretenen que se’ls deu una reparació: eixugar el deute per mitjà d’una quitança, que no altra cosa és l’amnistia que exigeixen.

Fins i tot, els hi defensen la quitança analistes poc sospitosos de combregar amb les seves desgavellades idees, com Ivan Redondo, excap de gabinet del president Pedro Sánchez, que els regala un imaginatiu article a La Vanguardia del 14 d’agost: “Per què l’amnistia sí”. Redondo justifica una quitança política amb arguments que, simplificant molt, es resumeixen en el més que generós, pròdig “passar pàgina” sense passar comptes. 

Des que la política marxa descaradament desacoblada de l’ètica ho aguanta tot: una amnistia i la torna que calgui. Tal vegada sí que la quitança política valgui la pena per guanyar estabilitat institucional i perquè potser permetria la repetició d’un govern progressista, que tant necessiten molts catalans per suplir les escandaloses absències socials del govern de la Generalitat.

Però la quitança política planteja dues grans reserves que la llasten: el deute moral no pagat passarà a la història com una ignominiosa estafa comesa contra els catalans per dirigents catalans que presumien de superioritat moral i de saviesa política, però que no tenien ni l’una ni l’altra. I serà un clau més al taüt de l'ètica en la política.

En tot cas, alguns els hi recordaran el deute fins que el reconeguin i el paguin demanant perdó per la divisió i els danys causats. Sense reconèixer l’error i l’engany continuaran tenint “raó”: “no ens sortí bé per culpa de la repressió de l’Estat, no perquè no tinguéssim raó”; així doncs, se sentiran lliures d’intentar-ho de nou. Tant més que surt gratis.

Poden semblar reserves de perepunyetes, però sense senyals de moralitat la pràctica política esdevé un mercadeig deshumanitzat.