Gaspatxo de tardor, de la rebel·lió de les masses a la llei de ferro de l'oligarquia

Últimament, s'ha posat molt de moda això de cridar a la reflexió, com si fos possible aturar-s'hi un moment en un món digital que es mou des de la visceralitat més absoluta.

Fa temps que els debats serens i assossegats pateixen molt mala salut. Als espais televisius, que reconec no veure gaire sovint, se substitueixen el rigor i les idees pels decibels, les interrupcions i les esmenes a la totalitat del que diu el que se situa al davant. Les anàlisis en llibertat han estat desplaçades pel panegirisme més militant que busca defensar el que és indefensable per fer semblar el contrari encara pitjor, més deplorable i indesitjable.

Hem avançat fins a un nivell de vilesa que fomenta l'alegria quan es destapa un vergonyós cas de corrupció, una mala notícia econòmica, un tren que bolca o un vaixell que s'enfonsa deixant escapar “fillets” de fuel, sempre que els passi als altres i no als meus.

L'arribada d'internet i un aparell que cap a una butxaca i que es conforma com un autèntic estudi de televisió amb una càmera, micròfon, programes d'edició i la possibilitat de pujar-lo a l'univers digital en segons; han convertit la premsa tradicional en un mal negoci. Les accions del grup PRISA estaven el 22 de setembre de l'any 2000 a 442,19 euros, arribant a un rècord històric.

El 21 d'octubre del 2024, les mateixes accions es paguen a 34 cèntims d'euro. Això significa una devaluació del 99,92%, o cosa que és equivalent, les accions avui dia es venen al 0,08% del valor que tenien l'any 2000. Cap empresa no pot suportar un cop com aquest i continuar sent competitiva.

En un moment en què un senyor o senyora es pot posar darrere d'un micròfon i exercir el periodisme de forma lliure, aconseguint uns modestos ingressos per publicitat, però que poden ser suficients per l'escàs cost de la inversió, els grans mitjans que encara mantenen diversos centenars d'empleats han deixat de ser parlables econòmicament.

Aleshores, de què viuen? Doncs és obvi, dels incentius econòmics externs. Això, evidentment, resta llibertat i independència als continguts i construeixen uns mitjans completament previsibles.

És evident que s'ha desenvolupat una atomització de la popularitat. Fa poques dècades, algú que es considerava “conegut” era fàcilment identificable per la majoria de la població. Avui dia això passa cada cop amb menys freqüència.

La televisió, el gran mitjà de masses en el passat, perd audiència a passos de gegant i les generacions més joves amb prou feines consumeixen contingut creat a les cadenes públiques o privades. Per contra, trien per informar-se o interessar-se per alguna cosa, els canals de contingut a les diferents plataformes de vídeo, on troben productes molt menys generalistes i que es concentren en algun aspecte determinat que els desperta molt més interès que el que els poden oferir a la televisió .

Aquesta pot ser una de les raons per les quals alguns mitjans de comunicació, incapaços de sufragar-se per si mateixos i necessitats de suport financer extern, contribueixin a la deriva de polarització a què hem assistit les dues darreres dècades i que ens ha portat a aquest costum nefast d'odiar-nos els uns als altres.

La polarització, que és de veritat del que volia escriure, ho inunda tot. Espanya ha deixat de tenir una cosa comuna, i per això hi ha unanimitat.

Els esdeveniments esportius, motiu per a la defensa dels colors nacionals quan les seleccions competeixen entre elles, han esdevingut un altre camp de batalla ideològic. Què si el futbol femení és d'esquerres, que si el masculí de dretes, que si Carvajal, que si Morata, que si Lamine Yamal, que si els tenistes…

Honestament, tot és esgotador. Cal posicionar-se abans de res en un sentit o l'altre i l'equidistància, que és al que convida el terratrèmol de la mediocritat en què estem situats, cada vegada és abraçada per menys individus.

Donar la teva opinió s'ha convertit en un esport de risc i si a més aquesta s'exposa a les xarxes socials amb nom, cognoms i foto recent, les possibilitats de ser linxat per la meitat dels que et llegeixen estan garantides.

Posicionar-se és fonamental i ser escèptic en alguna cosa és un bitllet a la pusil·lanimitat. Ser proisraelià o propalestí és una obligació, encara que no coneguis el tema ni de cap manera, no distingeixis Gaza de Cisjordània, confonguis Al-Fatah amb Hamàs i no te'n recordis on és la frontera entre l'Iran i Israel. És igual, declarar-te un ignorant no és una possibilitat perquè tens dret a pensar el que et doni la gana i si algun desaprensiu ve a explicar-te alguna cosa i no quadra amb el que ja pensaves sobre això, cal insultar-lo, desacreditar-lo i humiliar-lo, perquè, com s'atreveix a donar una visió diferent de la teva?

Definia Ortega y Gasset, al seu llibre de 1930 La Rebel·lió de les masses, l'individu-massa com un ésser mediocre, mancat de cultura i que sentia un profund menyspreu per les elits intel·lectuals o tradicionals. Ortega ho veia com una amenaça per a la civilització, perquè aquesta nova mena de persones no mostrava interès per les responsabilitats culturals o polítiques, sinó únicament en els seus drets: “L'home-massa se sent vulgar i proclama el dret a la vulgaritat”.

Vivim en un moment en què, en lloc d'aprendre de tothom, siguin o no de la nostra corda ideològica, d'escoltar el que pensa diferent per entendre les seves raons i motivacions o d'aixecar ponts per identificar qui de veritat fa les nostres vides més difícils; ens dediquem a tancar els ulls davant de les barbaritats comeses pels nostres i a alçar la veu amplificada per l'altaveu de la indignació quan es tracta dels contraris.

Després d'anys d'immersió diària a l'època final de la Restauració i a la Segona República, m'animo a dir que cada cop em costava més identificar-me amb un bàndol determinat. Molts dels polítics republicans d'esquerres que pertanyien als partits de Manuel Azaña i Diego Martínez Barrio i que van conformar els governs des del febrer del 1936 al 19 de juliol d'aquell mateix any, tenien més en comú amb els seus homòlegs de dretes que amb alguns líders socialistes, gairebé tots els comunistes i tots els anarquistes.

En el cas dels socialistes, alguns dels seus líders, que feia més de 20 anys que eren a l'Executiva del Partit, havien adquirit aquest vernís burgès que denunciava Robert Michels en el seu estudi sociològic sobre els partits polítics el 1911: els líders dels partits proletaris adoptaven una mentalitat i un estil de vida semblant al de la classe burgesa, amb una pèrdua progressiva de l'enllaç amb les demandes radicals del socialisme. Michels va explicar aquest fenomen com a part d'un procés inevitable a qualsevol organització, on una elit dirigent tendeix a consolidar-se en el poder, derivant en una oligarquia, malgrat els ideals democràtics inicials.

Sense un projecte amb què tots puguin sentir-se identificats, sense un teixit econòmic i productiu definit, amb els joves més preparats anant a treballar a països que tenen sous més competitius, lliurats al turisme com la gallina dels ous d'or i assistents a un sopar en què ni la carn ni el peix que s'ofereixen són de bona qualitat, el panorama es presenta tan fosc com els dies de tardor neerlandesos.

Ja no recordo de què volia escriure i al final m'ha sortit una mena de gaspatxo d'octubre amb molts ingredients i poca substància, però és que no cada dia hi ha una història digna de ser explicada.