La generació maltractada

Aquest passat dissabte, en llevar-me, em vaig topar a les xarxes socials amb una notícia que em va indignar. Tot i que segueixo el dia a dia del Govern d'Espanya reconec que, en aquest cas concret, el tema m'havia passat per alt.

I si m'havia passat a mi, que rebo cada dia desenes de missatges, documents, informacions i inputs del que planeja el poder executiu, imaginin el grau de coneixement de la notícia que tenien els meus amics o les meves germanes. Els de la generació dels 80 i 90.

La cosa està en el fet que a partir de l'any vinent, el Govern d'Espanya inclourà un nou 'impost solidari', el nom per si sol ja fa emprenyar, per ajudar al sosteniment de les pensions. El nou gravamen, que va del 0,92% al 10% dels sous superiors als 59.000, serà d'obligat compliment.

Pel que de solidari en té poc. Molt poc. El Govern espanyol, el mateix que ha decidit trencar el pot comú per permetre a la Generalitat tenir la clau de la caixa, a canvi de què Pedro Sánchez segueixi un temps més al Palau de la Moncloa, considera ric a tot aquell que cobri més de 59.000 euros anuals. Uns 3.400 euros mensuals. 

Jo sempre he estat dels defensors de què cal pagar impostos. I que més aporti qui més cobri. Però fins a un punt. I crec que ja s'estan passant de la ratlla. Primer, per què les pensions sempre s'han sostingut soles. Fins que algú va decidir tocar les coses. 

 I, en segon lloc, per què al final, amb aquest tipus de decisions, robant als qui amb esforç, formació i hores de feina aconsegueixen tenir un sou digne que els permeti tenir la vida que somiaven, s'afavoreix la llei del mínim esforç. Si quan tot és net un ha d'acabar cobrant 300 euros més, només, que qui treballa vuit hores pelades, doncs a fer tots el mateix. 

La nostra, la generació dels 80 i 90, som la generació més ben formada. A la que ens van dir que estudiéssim -amb l'esforç que això ha suposat als nostres pares i a la nostra pròpia salut física i mental, compaginant estudis i treballs precaris en molts casos-.

Seguint els seus consells, se'ns va dir que ens menjaríem el món. I el cert és que el món se'ns està menjant a nosaltres. Els sous a Espanya, comparativament amb altres països del voltant, són ridículs. La nostra generació no ha tingut bitllets de tren ni interraïls gratuïts, ni ajudes per gaudir de la cultura o comprar videojocs. I si fem cas dels experts, potser ni tindrem pensió. 

Però estem pagant la subvenció dels viatges d'estiu i les entrades a festivals als nostres nebots i ara pagarem també les pensions dels nostres avis i pares -mentre ells poden gaudir, a vegades amb sous que tripliquen els nostres, de preus més baixos en el transport públic o en els viatges de l'Imserso-.

Vam arribar molt tard o massa d'hora. No ho sé. Però estem pagant la festa a tothom mentre a nosaltres cada cop se'ns fa més difícil pensar en un projecte personal de futur. En poder formar una família. En tenir un habitatge propi que ens eviti, als 35 anys, veure'ns obligats a seguir havent de compartir pis amb quatre persones més per quedar-nos amb un 40 o 50% del sou net mensual per sobreviure.

La paraula estalvi, imprescindible per tot l'anterior, ja ni la menciono. Ha deixat de formar part del vocabulari de la nostra generació. No demanem tant. Només demanem viure com qualsevol persona ha somiat viure. I s'ha esforçat per aconseguir-ho. Sent solidaris, sí, però no ximples.