El futur en joc

Fa només quinze dies, Vox celebrava un míting al Palau de Vistalegre, de Madrid, reunint unes 10.000 persones. L'objectiu d'aquell acte era caldejar l'ambient de cara a la campanya electoral de les eleccions al Parlament europeu del proper 9 de juny.

Allà hi havia el millor de cada casa de l'extrema dreta i de la ultradreta europea, nord-americana i llatinoamericana. L'amfitrió, Santiago Abascal, conscient de la divisió i contradiccions que tenien entre ells els seus il·lustres convidats, va voler posar l'èmfasi a subratllar que tots ells (l'extrema dreta francesa, laica i afí a Putin; els ultracatòlics polonesos, enfrontats a Rússia, els neofeixistes “lights” italians, encapçalats per Geòrgia Meloni, els anarcocapitalistes argentins o els trumpistes nord-americans) “comparteixen la mateixa amenaça” i han de “col·laborar espatlla amb espatlla, davant d'un enemic comú: el socialisme”, va proclamar sense rubor el líder de Vox.

Curiosament, l'“artista convidat” a aquell aquelarre ultra, va resultar ser un individu que no es presenta a la cita amb les urnes aquest pròxim 9-J: el president argentí Javier Milei. Aquest personatge va ser rebut i aclamat com una autèntica estrella de rock pels assistents. El eixelebrat Milei va carregar contra el “maleït i cancerigen socialisme”, que va acusar d'assassinar “150 milions d'éssers humans”, identificant-lo amb l'estalinisme. O sigui, a més de pallús, ignorant.

Disculpin vostès el llenguatge tavernari, però com qualificar un individu que diu, entre altres tonteries, a qui vulgui sentir que “La idea de justícia social és de ressentits, envejosos, i a més és injusta perquè implica violències i per fer política redistributiva li han de robar-ne un per donar-lo a un altre“, i alguns l'enrenou.

Tinguem en compte que els ultres, encara que tenen considerables diferències entre ells, tant ideològiques com de funcionament, s'aglutinen entorn a una sèrie de principis fonamentals que podríem sintetitzar a: La pàtria, per sobre de tot, rebuig a l'avortament, a l'eutanàsia, el matrimoni entre persones del mateix sexe i la família monoparental; per a ells, les famílies han d'estar encapçalades exclusivament per parelles d'homes i dones. El seu discurs inclou la retòrica feminacionalista, la crítica al globalisme i el negacionisme ecològic.

Durant dues dècades, els dos grans grups parlamentaris, populars i socialistes, implementats pels liberals, han fet avançar Europa. Ara, els sondejos d'opinió ens alerten que aquesta etapa pot estar arribant al final i és molt probable que un partit com Los Verdes quedin com una força gairebé marginal i la dreta extrema tingui la clau de la governabilitat.

Resulta molt preocupant veure com la ultradreta està creixent de manera molt significativa en alguns països, i és més que probable que pugui fer el sorpàs, com per exemple a França. Fa por pensar que gent del tast moral i polític de Marine Le Pen o Viktor Orbán puguin tenir el destí d'Europa a les mans.

Si els sondejos es confirmen, la ultradreta se situarà com la tercera força de l'Eurocambra desplaçant els liberals. Aleshores, veurem quin rol vol jugar el Partit Popular Europeu, si manté el cordó sanitari als ultres o decideix pactar amb l'extrema dreta, com ja ha insinuat Ursula von der Leyen.

L'acostament de les dretes podria suposar un enduriment més gran de les polítiques migratòries, alentir la transició ecològica o posar el fre de mà en qüestions com, per exemple, l'ampliació cap a l'est, un projecte en què l'adhesió d'Ucraïna és el gran objectiu. A propòsit d'això, que no és poc, cal afegir-hi el setge tecnològic a què ens sotmeten la Xina i Rússia, amb espionatge, hackeig, desinformació i altres sistemes d'assetjament d'última generació.

Estem vivint una situació tremendament delicada. Tant és així que la unitat europea està en risc. Encara no ens hem recuperat de la xacra que va suposar la pandèmia, portem més de dos anys amb una guerra al pati del darrere de casa, a la qual no se'l veu el final i que amenaça d'estendre's.

A més del genocidi que s'està cometent a l'altra riba del Mediterrani, i que, en qualsevol moment, es pot convertir en confrontació regional amb uns costos humans i materials incalculables.

És evident que aquests comicis no arriben en un bon moment per als proeuropeus. El pròxim 9-J, ens juguem bona part del nostre futur. Tot i això, la ciutadania no percep la importància d'aquestes eleccions. És normal.

Tanmateix, només caldria fer una ullada al nostre voltant per adonar-nos de la importància de les polítiques comunitàries en la nostra vida quotidiana. Per exemple, qüestions com la compra massiva de vacunes contra la Covid-19, coordinada des de Brussel·les, els fons Next Generation EU que estan servint per reindustrialitzar el nostre país en verd i digital amb feines de qualitat o iniciar el desplegament de les energies renovables no haguessin estat possibles sense una UE cohesionada i amb una elevada sensibilitat social.

En resum, si els partits progressistes són majoritaris, assumptes tan vitals com augmentar els recursos regionals, els agrícoles o emetre deute, es podran fer. Si, per contra, els euroescèptics són els que marquen el ritme, la UE veurà minvada la seva capacitat econòmica i la renacionalització de competències estarà a l'ordre del dia.

O dit altrament, podríem tornar a la praxi política del 2008, quan els falcons van imposar l'austericisme com a recepta màgica per resoldre tots els problemes. I d'això, en tenim experiències amargues.