Jaume Asens, els sous i la classe política

Jaume Asens serà eurodiputat a partir de la setmana que ve. Haurà fet el combo: Barcelona, Madrid i Brussel·les, una carrera que no està gens malament per a qui deia fa mesos que es retirava de la política. No cal explicar el salari que percebrà d'ara endavant Asens, que defensa que cobrava més i millor sent advocat, encara que costi de creure.

Els sous de la classe política mereixen un llibre a part, encara més quan els fills del 15-M no han tocat una sola xifra dels seus salaris. Ada Colau cobra 96.000 euros a l'any per estar a l'oposició de Barcelona, per citar-ne un sol exemple. La sensació és que tots aquells que encara aixequen el puny i parlen de lluita de classes s'han acomodat molt ràpidament a la seva nova realitat sense immutar-se massa.

I més faltaria, és clar. Soc partidari que la classe política estigui ben pagada perquè sigui molt més fàcil que grans professionals dediquin part de la seva vida laboral a la funció pública. El que passa és que qui ocupa aquestes cadires són gent de partit, amics i coneguts que durant un temps cobren molt més que en la seva feina anterior. I, és clar, digues-los tu ara que se n'han d'anar.

En un context de crisi, en una etapa on la societat sent una distància profunda amb els seus dirigents, no hi ajuda massa que Pere Aragonès cobri més de 130.000 euros a l'any. No es pot entendre que un eurodiputat ingressi nets més de 100.000 euros i es pugui jubilar als 63.

Jaume Asens parlava aquesta setmana d'un “salari mínim europeu” perquè “la precarietat deixi de ser un instrument de competència entre estats”. No només no té cap sentit en una UE on Alemanya i Espanya no tenen res a veure. És postureig, igual que parlar de jornades laborals de 32 hores, sense entendre que és inviable al sector serveis, el majoritari a Espanya.

Aquesta esquerra progre, pija i acomodada que representa Jaume Asens, Ada Colau o Aina Vidal són professionals de la política, persones que hauran acumulat més d'un milió d'euros facturats a tots nosaltres quan es jubilin. Són els que promouen que la gent visqui de prestacions, que pretenen instaurar una renda mínima en comptes d'afavorir l'economia productiva.

Ho fan, a més a més, des dels seus sous de 100.000 euros a l'any i sense limitacions. Joan Mena, per exemple, viu del sou públic des del 2007. Ada Colau va dir que se n'anava i allà segueix. Janet Sanz és a l'Ajuntament de Barcelona des de fa quinze anys.

El mínim que els podríem demanar, ja que han esdevingut polítics de professió, és que ens parlin com a adults.