Esborrador i guix sobre un fons de pissarra

OPINIÓ

Fugitius del guix

El més pervers d'aquest tipus d'educadors és que arriben a cotes grans de reconeixement social.

Hi ha un corol·lari d'assessors, teòrics i experts pedagògics que sense fer gaires, o cap classe, llueixen el seu títol de magisteri, pedagogia, sociologia, psicologia o altres branques davant els qui els pregunten sobre educació.

Altres que no tenen llicenciatura ni cap grau, també es diuen a si mateixos experts en educació i van regalant els seus consells. Afegim a tots els anteriors un bon gruix de docents que, sense agradar-los l'aula i els seus alumnes, van aconseguir abandonar-la en temps rècord, per impartir cursos de com fer classes als qui es van quedar. Tots aquests fugitius del guix ofereixen orientacions a polítics, docents i pares, encara que ja no treballin amb adolescents fa temps.

En fi, van oblidar, o no van saber mai, que la pràctica de l'ensenyament sempre va esdevenir el millor màster en educació per poder aconsellar els altres. Per desgràcia, i en assumptes de pràctica, molts teòrics, amb títol o sense, aconsegueixen influir en la política educativa nacional.

D'assessors educatius bons d'haver-n'hi, n'hi ha, però aquests saben molt bé què és fer classe a trenta escolars per aula durant més de 18 hores per setmana. La resta, els dolents, discorren per centres i cursos com a carronyaires de defectes on aferrar-se per succionar el sou que se'ls paga.

A l'argot empresarial se'ls cataloga, amb el més humil perdó cap als insectes dípters, de mosques colloneres, encara que a l'argot escolar se'ls bateja com a pedagogs o pedabobs siguin o no pedagogs, psicòlegs, sociòlegs, fugitius del guix, teòrics sense titulació, economistes, advocats o escriptors.

Una classe de nens asseguts amb una professora aixecada

Quan en un centre existeixen massa aquests suposats experts, malament va direcció. Molt probablement l'equip directiu no sabrà com resoldre els assumptes que hauria de saber i ha contractat algú extern per fer-ho. Seria com si treballés d'arquitecte i contractés un paleta per dissenyar un gratacel, o com si el ministeri de sanitat estigués en mans de remeiers. Malauradament, això mateix ha passat al nostre sistema educatiu. Atengui els exemples següents.

—Acordem que els alumnes no podrien anar al bany a Nadóre aigua durant les classes —va sentenciar una assessora pedagògica a un centre de Cerdanyola del Vallès—. I cal donar-ne exemple, els professors tampoc podeu.

—Perdó —intervingué amb ressentiment un docent—, un sempre va prenent glops d'aigua a l'aula per a la gola.

Doncs si els alumnes no poden, tu no n'has de donar mal exemple.

Sí, però el curs de foniatria que ens vas aconsellar l'any passat ens va informar que, per evitar afonies, pòlips i altres patologies a la veu, havíem de Nadóre aigua per humectar la gola durant les classes – i es va fer el silenci i una llarga pausa .

Ja ho preguntaré – amb ràbia a la mirada – i us donaré una resposta a la propera reunió.

I no hi va haver cap resposta. Sembla clar que a aquesta assessora pedagògica li pesava més la invenció que no pas la pràctica.

Per imposar una disciplina més gran al centre o – sentenciava una altra assessora pedagògica —, d'ara endavant els tutors s'encarregaran de revisar cada setmana totes les faltes que els seus alumnes hagin perpetrat a les diverses assignatures. Consegüentment, hauran de sancionar aquells alumnes que se'ls ha cridat l'atenció per xerrar a classe, no portar els deures o haver estat expulsats de l'aula.

—Perdó —va intervenir un tutor de grup—, però no seria millor que cada docent sancionés al moment, i no esperar que a final de setmana ho fes el tutor?

—No —va contestar l'experta—, el tutor ha de centralitzar tot el que passa al seu grup.

Sí, però els que no són tutors no prendran cartes a l'assumpte. Després vindrà el de tecnologia i em dirà que els meus alumnes no el respecten. Per molt que castigui els meus escolars, només aconseguiré que em continuïn respectant a mi, i no al de manualitats electròniques.

Ja ho preguntaré – confosa – i us donaré una resposta a la pròxima reunió.

I tampoc n'hi va haver.

En una altra ocasió vaig mantenir una conversa amb el president d'Escola Nova 21, el senyor Eduard Vallory, al seu despatx de la Fundació Bofill. Corria l'any 2017 i Vallory no parada de declarar a la premsa que s'havien d'erradicar les classes magistrals de secundària. Tot i insistir-li que allò no succeïa a les aules, ell continua amb la seva idea avui dia amb una paradoxa, els cursos que imparteix per als docents són totes classes magistrals.

Imatge d'una professora a una turoia amb 3 alumnes

Vistos aquests successos, sembla clar que alguns pedabobs i pedabobes, per justificar el sou que se'ls paga, es dediquen a entorpir la tasca dels docents amb assumptes teòrics i aliens a la realitat educativa. El més pervers d'aquest tipus d'educadors és que les relacions públiques són hàbils i assoleixen grans cotes de reconeixement social.

Molts, en abandonar l'aula i deixar de suportar les conseqüències de les seves pròpies teories, aconsegueixen dedicar-se a dissenyar lleis i cursets per als qui encara romanen a classe, és a dir, tenen molt de temps per arribar a les orelles de polítics i dirigents.

Els consellers d'aquesta nissaga els pesaven més les teories que les pràctiques, i està cantat que els pedabobs i les pedabobes es dediquen més a convèncer alts càrrecs de la seva importància que no pas realment a millorar el sistema d'ensenyament en la seva globalitat. Per això utilitzen diverses argúcies.

La primera inventar-se tot un nou argot per simular una ciència contrastada (ACI, PI, NEE…). La segona descriure situacions educatives que mai no han existit (falta de criteri, classes magistrals, manca de creativitat…). La tercera vincular leducació tradicional amb un endarreriment, però la innovadora amb lavanç.

La quarta apropiar-se de didàctiques que sempre han funcionat (ser crític, raonar les respostes, relacionar els conceptes…). I la cinquena rescatar com a novetats idees de pedagogs del segle passat i anteriors (escola per projectes, escola inclusiva, constructivisme, avaluació per competències o l'educació nova).

➡️ Opinió

Més notícies: