Francisco Largo Caballero: l'home i el mite

Francisco Largo Caballero constitueix una de les personalitats més singulars i debatudes a l’escenari polític espanyol del segle XX. La seva vida, marcada per una constant projecció ascendent des dels seus orígens humilíssims fins a les més altes responsabilitats polítiques i sindicals, reflecteix tant la complexitat del moviment obrer espanyol com les profundes tensions que travessà el socialisme en els anys de la Segona República i la Guerra Civil

Resulta impossible comprendre la dinàmica interna del PSOE i les fractures que el travessaren a la dècada de 1930 sense atendre les diferències i disputes sostingudes entre Largo Caballero i Indalecio Prieto, que culminaren el 1936 i anunciaren un potencial cisma en el si del moviment

Convé, però, subratllar que, davant de figures com Prieto, d’extracció periodística, o Fernando de los Ríos i Julián Besteiro, ambdós provinents de famílies acomodades i amb una sòlida formació universitària, fins al punt de ser tots dos catedràtics; Largo s’inscriu en la trajectòria genuïnament obrera, i els seus primers anys estigueren plenament determinats per la precarietat material i l’experiència directa del treball manual

Nascut a Madrid el 15 d’octubre de 1869, a la Plaça Vella de Chamberí, Largo Caballero pertanyia a una família modesta. El seu pare, Ciriaco Largo, era fuster, i la seva mare, Antonia Caballero, feia feines domèstiques. La separació matrimonial dels seus progenitors, ocorreguda quan ell tenia només 4 anys, condicionà dràsticament la seva vida, ja que es traslladà temporalment a Granada sota la cura materna

El nen gairebé no tingué accés a la instrucció escolar, ja que amb 7 anys començà a treballar per contribuir al sosteniment familiar. La seva trajectòria laboral, iniciada en una fàbrica de capses de cartó, es desenvolupà posteriorment en tallers d’enquadernació i fàbriques de cordes, en un context de clara privació social i econòmica

Aquestes circumstàncies no només marcaren la seva experiència vital, sinó que alimentaren en ell una primerenca sensibilitat envers els problemes de la classe obrera. El contacte prematur amb l’explotació i la precarietat li permeté adquirir una visió directa de les condicions en què vivia la major part de la població treballadora madrilenya de l’època

En aquest clima, i arran de la celebració de la primera Festa del Treball el 1890, Largo Caballero entrà en contacte amb les organitzacions obreres, afiliant-se a la Unió General de Treballadors (UGT) i a la Sociedad de Albañiles 'El Trabajo'. Així s’inicià una dilatada carrera d’implicació sindical i política

El compromís sindical de Largo Caballero es traduí en l’ocupació progressiva de responsabilitats associatives. Al llarg dels anys fou vocal, secretari i president de diverses associacions, destacant de manera particular la seva elecció el 1918 com a secretari general de la UGT, càrrec que exercí durant dues dècades i des del qual contribuí decisivament al desenvolupament organitzatiu i la vertebració del sindicalisme socialista espanyol

La seva gestió se centrà en la reivindicació de millores de les condicions laborals i en l’assoliment de drets per a la classe treballadora. Un any abans, després del fracàs de la vaga general revolucionària de 1917, fou detingut i portat a presó juntament amb els seus companys: Julián Besteiro, Andrés Saborit i Daniel Anguiano. Una amnistia els permeté presentar-se a les eleccions de 1918, aconseguint actes de diputat per als quatre, a més de les de Pablo Iglesias i Indalecio Prieto

Durant aquest període, Largo Caballero intervingué en la redacció de legislació social, en la mediació de vagues i conflictes laborals, i en l’ampliació de la influència de la UGT com a referent en l’àmbit laboral espanyol. Cal assenyalar que el moviment obrer d’aquells anys estigué marcat per la rivalitat entre socialistes i anarquistes, a més de per tensions internes dins del mateix socialisme. Aquestes rivalitats condicionaren les relacions entre agrupacions i la política estratègica a seguir davant l’Estat i la patronal

Amb la dictadura de Primo de Rivera, anarquistes i comunistes patiren una dura persecució, mentre que els socialistes decidiren, per impuls de Largo Caballero, participar del sistema per assolir els seus objectius. Largo, secretari general d’UGT, es convertí en conseller d’Estat de la Dictadura

La proclamació de la Segona República el 1931 constituí un punt d’inflexió en la vida política de Largo Caballero. Participà activament en l’elaboració i desenvolupament de les polítiques socials del nou règim, primer com a ministre de Treball i Previsió Social, càrrec des del qual promogué reformes dirigides a la millora de la situació dels treballadors. En aquest període defensà la nacionalització de sectors productius i la reforma agrària, assumptes de gran rellevància en el panorama socioeconòmic espanyol de l’època

Després de les eleccions de 1933, i la gran derrota de les forces d’esquerra, Largo es radicalitzà, liderant una rebel·lió l'octubre de 1934 que només triomfà parcialment a Astúries, Lleó i Palència. Fou detingut i tornà a presó, essent absolt un any després gràcies a la perícia del seu advocat defensor

L’esclat de la Guerra Civil Espanyola, el juliol de 1936, situà Largo Caballero en una posició d’especial protagonisme. Després de la dimissió de José Giral, fou designat president del Consell de Ministres el 5 de setembre de 1936. El seu gabinet integrà representants de molt diverses sensibilitats de l’esquerra, inclòs l’anarquisme, en un intent de preservar la unitat del denominat "Bàndol Republicà" davant la sublevació militar. La gestió d’aquest executiu estigué determinada per l’emergència bèl·lica i per la necessitat de coordinar esforços militars, socials i industrials enmig d’un context extraordinàriament complex

No obstant això, la coalició governamental ben aviat es veié llastada per tensions ideològiques i estratègiques, degudes tant a la diversitat dels seus integrants com a la pressió dels esdeveniments. Les diferències entre els socialistes –amb Largo Caballero i Prieto defensant posicions sovint antagòniques–, les resistències dels comunistes, i la independència dels anarquistes dificultaren l’acció col·lectiva. Aquesta situació, unida a les creixents dificultats bèl·liques, desembocà en la crisi governamental de maig de 1937, que culminà amb la destitució de Largo Caballero al capdavant del govern

Els dos anys finals de la Guerra Civil estigueren marcats per un augment de les friccions i l’afebliment progressiu del bloc republicà. La incapacitat per generar una estratègia unitària i les divisions internes contribuïren a la derrota. Després de la caiguda de la República, Largo Caballero s’exilià a França, on prosseguí temporalment la seva activitat en el si de l’emigració republicana. Tanmateix, el nou escenari europeu, marcat per la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya de França, restringí notablement les seves possibilitats d’acció política

Largo acabà detingut per la Gestapo i presoner en un camp de concentració fins a ser alliberat

La seva mort a París, el 23 de març de 1946, tancà una trajectòria caracteritzada per un protagonisme constant en el socialisme espanyol i per la seva participació directa en diversos dels esdeveniments polítics i socials més rellevants de la història contemporània d’Espanya

La figura de Largo Caballero continua essent objecte de revisions i debats historiogràfics. Se l’ha considerat tant un líder revolucionari i símbol de la classe obrera com un dirigent sotmès a les contradiccions inherents al socialisme espanyol del seu temps. El seu llegat es troba indissolublement vinculat a la història de la UGT i del PSOE, així com a l’evolució de la política social durant la Segona República i la Guerra Civil

La valoració de la seva actuació política es troba, per tant, mediatitzada no només per les seves realitzacions i fracassos, sinó també pels contextos històrics en què li tocà actuar. Els seus detractors l’acusen de la radicalització del partit i de mirar cap a una altra banda quan els ambaixadors i representants de Creu Roja a Madrid l’advertiren sobre els assassinats que estaven tenint lloc a la tardor de 1936

Francisco Largo Caballero es manté com una referència imprescindible per a l’estudi del moviment obrer espanyol i de les dificultats estructurals de les forces proletàries espanyoles durant el primer terç del segle XX. La seva biografia il·lustra amb precisió els dilemes, assoliments i límits d’una política enfrontada a grans desafiaments històrics. La seva trajectòria, però, està també jalonada per la brutalitat de la Guerra Civil i els assassinats a la rereguarda

• Aquest article està fonamentat en els testimonis i escrits del mateix Francisco Largo Caballero, així com en l’anàlisi crítica del seu paper en el context de la història social i política espanyola