El fracàs escolar capitalista

Durant el curs 1999-2000, el Ministeri d'Educació va publicar els índexs de fracàs escolar per comunitats, donant una mitjana aproximada del 20%, és a dir, vint de cada cent alumnes no superaven l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO). Passats més de deu anys, i sota l'estendard de la LOMLOE competencial, la cosa no va millorar, sinó que va empitjorar, sobrepassant el 25%. Sembla que la reforma educativa no ha reduït el fracàs escolar que va prometre erradicar. Avui dia freguem el 30%, més del doble de la mitjana europea. La pregunta rugeix: com explicar tant de fiasco nacional?

Un conjunt de psiquiatres de l'hospital de la Vall d'Hebron van presentar el 2015 dades que explicaven part del fracàs escolar. Ja s'ha detallat que la reforma educativa dels anys 90, sota les LOGSE, LOCE, LOE i posteriors versions, donava prioritat a la pedagogia teòrica i acusava docents i famílies com a causa principal del desengany escolar. Encara més, els partidaris de la reforma qualificaven els seus detractors de nostàlgics de l'EGB, del BUP i del COU, sabent que ells, els reformistes, ho eren de pedagogies anteriors. Tenint en compte el desengany educatiu nacional, va ser obvi que la reforma va resultar més una creença que no pas una evidència. Potser un dels problemes d'aquella reforma, i en això se centrava la investigació psiquiàtrica que es detallarà, va ser que es va descurar una cosa essencial: que a infantil i primària hi ha la base de tot bon sistema d'ensenyament.

El 19 de febrer del 2011 el Canal 33 va emetre un reportatge del tot desolador. L'institut Molí de la Vila, de la població de Capellades, mostrava el desconcert i la frustració de tots els seus docents. Més d'un 30% dels seus escolars patien un fracàs escolar elevat. Poc després, el Dr. Miquel Casas de l'hospital de la Vall d'Hebron es va posar en contacte amb la directora del centre. El seu objectiu era estudiar el perfil dels alumnes "fracassats" per determinar la causa del seu naufragi acadèmic. Després es van anar afegint més i més centres a l'estudi, que van comportar una interpretació ratificada amb milers de dades contrastades. Les primeres conclusions de l'equip del Dr. Casas van aparèixer el juliol del 2015. El projecte, que portava per títol Avaluació i Tractament Psicopatològic al Fracàs Escolar i Acadèmic, va ser avalat pel Departament de Salut i el d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Les conclusions van ser aclaparadores:

Primer, més d'un 15% dels alumnes pateixen a la seva infància disfuncions educatives que, sota un diagnòstic i tractaments prematurs, poden ser corregits.

Segon, amb independència del seu origen social, geogràfic o ètnic, els percentatges anteriors es mantenen als infants de tot Europa. Repetim, amb independència del seu origen social, geogràfic o ètnic.

Tercer, aquest 15% d'alumnes, en cas de no ser diagnosticats i atesos a infantil, fracassen en els seus estudis, independentment tant del model pedagògic aplicat, del tipus de docents que els atenen o del perfil del centre on van ser matriculats. És a dir, les tendències educatives no milloren la situació, mentre els alumnes bons continuen sent bons, els intermedis continuen com a intermedis i els que fracassen perseveren en els seus suspensos.

Quart, a Estònia i altres països nòrdics, especialment sensibles als trastorns a l'aprenentatge, es diagnostiquen i tracten aquestes disfuncions ja en infantil. Per això, els percentatges de desastre escolar són els més baixos d'Europa, entre un 5% i un 10% a secundària. Per tant, i sota un diagnòstic i tractaments prematurs entre els 5 i els 9 anys, els alumnes augmenten significativament el seu rendiment acadèmic, és a dir, en disminueix el fiasco escolar.

Cinquè, a Espanya amb prou feines hi ha diagnosi i tractaments a la primera infància escolar. Això explica una gran part del gairebé 30% del fracàs escolar nacional, més del doble que la mitjana europea. A més, una infantil i primària sota les pedagogies de l'aprenentatge feliç i fàcil no evidencia clarament els alumnes amb disfuncions; és a dir, una educació sense esforç no delata els alumnes que necessiten corregir-ne les disfuncions. Repetim, una educació sense esforç no delata els alumnes que necessiten corregir les seves disfuncions.

Sisè, el sector social que sap reduir aquest infortuni escolar es troba a les famílies més cultes i estables. Aquestes tenen més accés a la informació mèdica i al pagament. Per tant, busquen i costegen un diagnòstic i tractaments prematurs en més proporció que altres sectors socials. Cal recordar que la majoria dels diagnòstics i els tractaments a Espanya són d'ús privat, sense cap subvenció de l'Estat. En resum, que part de l'accés a una de les solucions al desastre escolar només està en mans d'alguns pares amb més coneixements i economia. El nostre fracàs escolar és, en certa manera, capitalista.

I, finalment, els alumnes sense disfuncions, aproximadament el nostre 85%, segueixen un rendiment molt similar al de països del nord d'Europa, incloses amb Estònia o Finlàndia. Això passa tant a l'escola pública com a la concertada. Resulta totalment obvi que l'alarmant enfonsament escolar nacional no és degut a una mala qualitat docent, sinó a una manca de diagnosi de les disfuncions psíquiques en infantil, a una exigència educativa prèvia per detectar-los i a un model pedagògic allunyat de la realitat. En definitiva, l'èxit d'un bon sistema d'ensenyament sempre es troba a infantil i primària. Dit d'una altra manera, el fracàs escolar enfonsa les arrels en les etapes inicials de l'educació. Probablement, i en números rodons, un mínim d'un 15% procedeix de disfuncions no diagnosticades ni tractades a infantil, i un 15% més d'un model pedagògic de baix esforç i que facilita els aprovats. Sumades, totes dues s'acosten tremendament al 30% del fiasco nacional vigent.