Oriol i les seves candidatures: l'imperi contraataca

Aquest cap de setmana hem assistit, entre espasmes d'incredulitat, a la transformació d'Oriol Junqueras en força política renovadora. La mateixa persona que porta al comandament d'Esquerra Republicana del Califat des del 2011 ara es presenta com a capdavanter dels nous temps, les noves cares, les noves polítiques.

El processisme, ofegat en el seu propi espai d'histèria simbòlica i mentides compulsives, fa temps que es va convertir en un femer intel·lectual. Però fins i tot per a aquestes coses hi hauria d'haver un límit. Diu Junqueras que el que ell vol és "tornar el partit a la militància". Home, si el partit ha estat furtat a la militància, alguna cosa deu tenir ell a veure en l'assumpte, que fa 13 anys que és al comandament.

També assegura que no sabia res dels cartells de l'Alzheimer ni dels ninots penjats. És a dir, que sota el seu mandat, mentre ell escrivia contes infantils i comentava passatges de l'Evangeli, es va crear una estructura estable de desinformació i agitprop i ell no ho va saber. Gairebé és pitjor, perquè demostra la seva desconnexió total de la realitat.

Com a mà dreta, Junqueras ha escollit la inefable Elisenda Alemany, una altra que ara sí que té la solució. Durant tots aquests anys ha anat pul·lulant per la política catalana, optant per diferents sigles i discursos. Ha estat partícip de l'espatllament general, però ara sí, ara té les claus per a un futur lluminós. Renovació, en diuen.

Junqueras porta de la primavera vivint una estranya vida bucòlica i pastoral, fent el que els processistes anomenen "trepitjar el territori" (com si els altres trepitgéssim els núvols), publicant vídeos en què se'l veu parlant amb una vaca o dissertant al capvespre, des d'algun turó florit, en presència de petits grupets de persones màximament incòmodes. La campanya de les europees, en aquest sentit, ens va regalar estampes memorables. Hi va haver un moment en què si algú hagués anunciat que l'Oriol anava a viure a una cova, per viure com a Sant Francesc d'Assís, menjant mores silvestres i fent la pregària de Laudes amb els falcons, ho hauríem cregut sense problemes.

En realitat, són tot bones notícies, perquè si Junqueras no enfonsa el partit, ho enfonsaran els bledistes, els rovirians, el sector kleenex. I si ells fallen, hi és Alfred Bosch per fer d'enterrador. A tots els escenaris, l'esquerra islamista col·lapsa i torna a la irrellevància d'on mai no degué sortir. Potser arribarà aviat l'hora de Najat Drouech i els aiatol·làs. Seria el més lògic.