Fonamentalisme secular: quan la vulva et fa mal

Tinc un tènue coneixement dels influencers nostrats i de les seves relacions, no sé ni com funciona TikTok i només utilitzo les xarxes com a mitjà per a fer proselitisme de les meves idees. No segueixo aquest tipus de contingut (sona a esnobisme pedant, però així és).

Tanmateix, a través de Twitter m’assabento de totes les misèries, hagudes i per haver, del meu entorn. Així doncs, situem-nos: dijous 1 de febrer del 2024, una usuària de Twitter penja un retall de vídeo on surt Berta Aroca parlant de les relacions sexuals de tercers: Lola Lolita i la seva parella.

Sense tenir cap context, ni saber de què va el programa, pot capir-se que es tracta d’un safareig normal i corrent (per molt que em sembli de mal gust parlar de la vida sexual de tercers).

Cito les paraules que han causat una reacció que deixaria de moderats als inquisidors que perseguien heretges al s. XII: “Una relació és com una cadira. Té quatre potes: l’amor, l’admiració, el respecte i el sexe. Quan una d’aquestes quatre potes balla, la cadira balla una miqueta. Però quan dues d’aquestes potes cauen, la cadira no existeix.[...]—per rematar-ho amb un— que té vint anys, que el que et toca és que et faci mal la vulva”.

Hom podria imaginar que els conservadors, reaccionaris i fonamentalistes de tota mena s'esquinçarien les vestidures per aquesta sentència i, vet aquí la contradicció: qui s’ha llençat al coll, amb tota classe d'improperis i grolleries, han sigut els sectors que estan tot el dia parlant de cures, tolerància, salut mental (deeply concerned, ha quedat palès), del perill de l'odi a les xarxes, els defensors de la llibertat d'expressió i, en definitiva, els que podríem encasellar dins la família de l'esquerra.

Però, per què els que sempre tenen un discurs de “hem de normalitzar la sexualitat, el sexe i trencar tabús (no és un tabú el que va postular?)”, han reaccionat com si d'un capellà dels anys 50 es tractés?

Doncs bé, resulta que el sexe, en relacions de joves de 20 anys, no és important (al lloro, que aquest no va en detriment de les tres potes restants). És evident que hi ha elements subjectius i que cadascú viu la seva sexualitat com vol (i pot), nogensmenys, obviar que entre la franja dels 20 i els 30 ets una fàbrica d’hormones sexuals em sembla pèl agosarat.

De les quatre potes esmentades, tres les pots fer amb persones que no són la teva parella (estimar, admirar i respectar), però si hi ha una que singularitza la relació entre enamorats és precisament la que ha encès a mig Twitter.

El vídeo ha escalat fins als 5,6 milions de visualitzacions i, evidentment, això ha provocat que l'allau de crítiques s'intensifiquessin. Fins i tot hi ha hagut persones convençudes de què estava fomentant la cultura de la violació…

No hi cap un tarat més en aquesta xarxa social. L'extrema esquerra, tan crítica amb el catolicisme (no pas amb altres religions), resulta que ha acabat per defensar una sort de castedat, però alhora no desisteix en la seva apologia envers les relacions obertes, sexe sense compromís i qüestions per l'estil.

Més enllà d'aquest cas concret, l'article no va encaminat a defensar a una persona, la Berta, de la qual no en sé res (tant és així que desconec si ella forma part d’aquesta cultura de la cancel·lació), sinó veure què hi ha darrere de tot això.

Els nous inquisidors prediquen, de viva voce, que ells són els tolerants i els que defensen la pluralitat d'opinions, ja és curiós que els que més s'obstinen en això hagin instaurat, a base de coerció social, un pensament kafkianament uniforme.

La ideologia bonista ha fet de la cancel·lació la seva cultura i aquest cas no n'era una excepció. L'autora de la malaurada frase va haver de desdir-se i demanar disculpes. Hora de la redempció. En el Cristianisme sempre et pots confessar i aconseguir el perdó, però en l’àmbit inquisitorial actual, el penediment, en el millor dels casos, pot ser un mer atenuant.

En definitiva, ens trobem davant d'un integrisme secular que ha creat religions ad hoc i que sempre troba al seu Savonarola disposat a cremar a aquells que els qüestionen o, inclús als que es desvien de la seva retòrica. Com postulà Voegelin, les ideologies i els moviments de massa contemporanis constitueixen formes espúries del fet religiós, els quals, gradualment, van adquirint les característiques i el modus operandi d’aquest.

Quan l'home va matar a Déu (com a concepte), acaball del s. XIX i XX, va haver de cercar succedanis per fer front al buit que havia deixat, especialment, pel que fa a la moral. Les noves religions seculars van intentar crear, per tots els mitjans, un home nou, basant-se en aquesta idea, tan arrelada en la tradició cristiana, respecte a la qual un cop batejat el creient es desempallegava de “l'home vell” substituint-lo per una sort de nova forma de viure i entendre el món. Això va esdevenir un patró comú al llarg del s. XX amb l'intent de construir el übermensch (superhome), l'homosovieticus —com el descriví Aleksiévitx— i, més recentment, l'home desconstruït.

Recordant l’assaig de Giglioli, ens ha tocat viure en l'època en què la víctima és l'heroi del nostre temps.

És qui rep prestigi, qui ha de ser escoltat, té reconeixement i està immunitzat envers qualsevol crítica. Fins i tot, si hom es presenta com a víctima pot permetre’s el luxe d’invertir la càrrega de la prova i esmicolar la presumpció d’innocència d’altri. I és per això que, en l'actualitat, tothom vol ser víctima i ofendre's. Malauradament per a ells, hi ha tan poca oferta d'ofenses que n'han de crear del no-res. D'aquí el cas de la Berta. D'aquí la importància de no autocensurar-nos per temor a represàlies.

PD: la millor forma de dir el que un pensa sense temor a ser cancel·lat és a través d'articles que, pels temps que corren, durin més de dos paràgrafs. Moltes persones no arribaran al final, això reduirà la possibilitat d'ofendre-les.