Aliança i Front, és possible una coalició nacionalista?

L'independentisme català està en atzucac des del 2019, quan el desaprofitament de la mobilització ciutadana en les manifestacions postsentència va empènyer el moviment cap a la rendició, com a mínim, temporal.

No obstant això, des del silenci i la discreció, el nacionalisme català, orfe durant molts anys incloent els del procés, ha anat creant teixit. Ho va començar a fer el Front Nacional de Catalunya, quan ningú més no plantejava els temes que ells posaven sobre la taula: independència, oficialitat única de la llengua catalana i regulació migratòria. L'any 2019 amb aquest discurs van aconseguir una regidora a Ripoll, avui àmpliament coneguda per la societat catalana.

Posteriorment una petita part del FNC es va escindir, i amb ells es van endur la regidora de Ripoll, amb qui van veure l'oportunitat de fer créixer el nou partit, Aliança Catalana, que en algunes coses, sobretot en les formes, difereix molt amb el Front, però en el contingut aquestes diferències s'esvaeixen.

Sembla que la mitja dotzena de militants que van marxar, força joves i que no portaven excessiu temps al partit, volien fer les coses de manera diferent, potser massa diferent, fet que des del FNC es va veure com un intent d'ingerència i de desestabilització externa del partit, cosa que qui conegui el funcionament dels partits polítics entendrà.

Les aigües es van calmar en les disputes, però no en les relacions, tenses entre direccions des d'aleshores, amb bloquejos a les xarxes socials i retrets personals.

El moment clau arriba el maig passat, amb les eleccions municipals. Aliança guanya a Ripoll i acaba enduent-se la capital de la comarca (a més d'un regidor a Manlleu i un altre a la Ribera d'Ondara), quelcom públic i notori, però el Front no es va quedar gens curt i va aconseguir 2 regidors a la capital del Bages, una ciutat de 80.000 habitants (70.000 més que Ripoll) i l'alcaldia d'un petit poble del Camp de Tarragona amb majoria absoluta. Es fa difícil d'entendre l'apagada informativa sobre aquest darrer partit. Una apagada iniciada aleshores i que segueix avui dia amb l'evasió dels mitjans tradicionals de parlar sobre la incorporació a la militància del FNC del Paer en Cap de Lleida per Convergència, Delegat Territorial a Lleida i home de confiança de Jordi Pujol a Ponent, com hem sabut recentment.

Però tornem a ser al cap de carrer, i ara què?

Doncs ara ens trobem en ple any electoral i els moviments comencen a succeir-se. Des del Front, o perfils afins, s'ha suggerit sovint la unió del nacionalisme català, cosa que sembla voler incloure Aliança Catalana, si bé aquests últims no han donat mai cap senyal de voler aquesta coalició, ans al contrari.

Segons les enquestes internes, les quals no acostumen a ser publicades en mitjans, el primer partit estaria al voltant de l'1-1,5% dels vots, mentre que el partit de l'alcaldessa de Ripoll es trobaria a les portes de la representació amb un 2,5-3% dels vots totals. Així doncs, si anessin per separat, no està garantida l'entrada de cap dels dos partits, però si anessin junts en una suposada coalició, no només està garantida l'entrada, sinó que ho farien de manera folgada, apropant-se a la xifra dels 8-10 escons.

Només hi ha una manera d'arribar a aquesta situació d'enteniment, i és que les dues parts es posin d'acord, cosa a hores d'ara, inviable. Inviable no és impossible, tan sols s'han de construir, o potser reparar, les vies malmeses amb els rancors i les traïcions del passat. No és feina fàcil, s'hauran de construir mecanismes que evitin ingerències externes cap a qualsevol dels dos partits, intents d'assimilació, falta d'entesa o diferències de vot i establir una proporció representativa a les cambres, sense amagar res ni ningú, des de la màxima transparència i adultesa, perquè si alguna cosa té el nacionalisme català és que ja està fart de disputes personals i partidistes. Cal prioritzar el país, la seva gent i la seva llibertat.