Un reüll als desperts

El terme woke, molt popular en els nostres temps, és un significant difícil de dotar de contingut (d'un contingut lleial s'entén). Altres termes, com a “políticament correcte”, també s'enfronten a aquest repte.

Proveir de significat una etiqueta sotmesa al fang ja és complicat, més encara si aquesta s'utilitza de forma només pejorativa. Ningú, en aquest sentit, exclamarà: “Soc políticament correcte!”. Ningú tampoc, si vol mantenir la seva reputació, no justificarà en una discussió: “Jo penso així perquè soc molt woke”.

Tanmateix, crec que es pot fer un esforç —molt poc esforçat, per altra banda— per conferir una mica d'utilitat a aquest terme al teatre polític. Quan pensem en woke solem pensar en el sintagma “esquerra woke”; i, quan referim esquerra woke, ja invoquem idees: la generació de vidre (també anomenats snowflakes), l'activista de pèl blau, l'ofès, les protestes en campus americans contra conferenciants, la fòbia de torn (serviu-vos el lector d'afegir-hi el prefix oportú), fins i tot la censura a llibres de Mark Twain o de Roah Dahl.

Hi ha, al capdavall, un sabor familiar que ens permet associar aquestes imatges a una mateixa trama. Una boirina —the fog of woke, com en diuen alguns, jugant amb l'expressió fog of war (boira de guerra)— que uneix els múltiples.

La meva definició temptativa de woke tampoc pretén asseure càtedra, però sí donar una oportunitat de redempció al crític i al militant. L'aproximació woke a la política també se la podria anomenar “crítica”, al capdavall, woke és només una manera de dir despert. Fixem-nos que l'esquerra woke, en aquest sentit, tendeix a buscar una explicació subjacent als assumptes socials, a tots els assumptes socials.

Així, una inundació, mai no és només una inundació: és culpa del canvi climàtic. El canvi climàtic, alhora, no és només un fenomen meteorològic i industrial, és culpa del capitalisme. Vegem-ne un altre exemple: un guirigall en mitjans, propiciat per l'última ocurrència d'una ministra no serà només una anècdota política, serà causada, necessàriament, pel masclisme (fins i tot, pel capitalisme, posats a fer, si aquesta es canalitza per mitjans de comunicació privats i xarxes socials).

El woke, en definitiva, s'imposa l'esforç —lloable, val a dir— de revisar les estructures que poden explicar els fenòmens de la comunitat. Ara bé, la seva execució sol acabar sent esotèrica, religiosa i, en la majoria dels casos, impermeable a tot empirisme, discussió o retracte.

Aquesta classe de lectures, no mentirem, poden ser tan estimulants com carregants. Entretenir el debat sobre els fils que mouen les nacions, les comunitats i les seves tribus ens hauria de portar a sofisticar les nostres idees particulars i generals. Això no obstant, com moltes discussions analítiques, pot acabar incorrent en predicats impossibles de demostrar; impossibles, també, de traslladar a la política pública (per molts afanys i diners que es facin servir a aquesta comesa).

La dreta, una dreta potable, no ha de defugir aquests debats. Hem de capbussar-nos en aquestes discussions allà on es produeixin, a cada plaça, a cada palestra, a cada aula, a cada cadafal (metafòric)! I ens hem d'enfrontar a l'esoterisme woke amb “ànim humil, fe ferma i ganes d'aprofitar”, com va escriure Benet XV. Oposem a la seducció del dogma woke les eines del nostre credo: raó i empirisme; fraternitat, igualtat i llibertat.

La dreta, una dreta potable, no hauria de caure en la temptació d'adoptar els vicis de l'esquerra woke. Seria còmode, segur, però mai no fundem la nostra ideologia en la facilitat de l'explicació, sinó en la dificultat de la construcció. Apreciem que la llibertat i els seus productes no es cullen sense afany.

No sempre despertar comporta la vigília.