L'art d'empassar gripaus

L’anatomia del pacte impossible: lliçons de la Transició per a escenaris bloquejats.

L’actual paràlisi política a Veneçuela i la perplexitat d’observadors internacionals, que es pregunten per què l’oposició no ha desplaçat ja la cúpula chavista, conviden a una revisió desapassionada de la història dels canvis de règim que van aconseguir consolidar-se i teixir una xarxa estructural sense fissures en l’àmbit ideològic, sota la bota de lideratges imposats i oposicions sotmeses i anul·lades.

L’experiència espanyola després de la mort de Francisco Franco el 1975 ofereix un mirall, no exempt de dolor i contradiccions, que il·lustra una realitat difícil de pair: les dictadures rarament s’evaporen d’un dia per l’altre, especialment quan conserven el control de l’aparell coercitiu i una base social significativa.

Per entendre per què cal negociar amb qui fins fa poc era considerat un enemic mortal, cal comprendre primer que, en aquests escenaris, l’“enemic” no és un ens abstracte, sinó una força real amb pors, interessos i capacitat de defensa per tots els mitjans.

La por recíproca i la memòria de la sang

És un error analític simplificar la resistència del règim franquista (o de qualsevol règim autoritari) com una mera maldat caricaturesca. Existia un substrat sociològic i emocional profund que sustentava la dictadura. Per a una part molt rellevant de la societat espanyola, i especialment per a la cúpula militar i els vencedors de la Guerra Civil, el conflicte de 1936-1939 no va ser un caprici, sinó una tragèdia en què també van enterrar els seus morts. A molts d’aquests militars i civils els havien matat familiars i amics durant la contesa o en la repressió de la rereguarda republicana.

Per a aquests sectors, el franquisme no era només un sistema de poder, sinó un mur de contenció contra el que percebien, amb o sense exageració, com el “dimoni comunista”. Figures clau com l’almirall Carrero Blanco o el mateix Franco veien en la maçoneria i el comunisme una amenaça existencial, uns “tentacles” internacionals disposats a devorar la unitat de la pàtria i la religió. Aquesta por no era fingida; era el motor de la seva resistència al canvi. Veien la democràcia liberal no com un ideal de llibertat, sinó com l’avantsala del caos que, segons la seva experiència vital, conduïa inevitablement a la filiació soviètica i a la disgregació d’Espanya.

En aquest context de trinxeres ideològiques, que en el cas d’Espanya també van ser reals i excavades sobre el terreny, l’oposició democràtica, i molt particularment el Partit Comunista d’Espanya (PCE) liderat per Santiago Carrillo, va haver de fer un exercici de realisme polític brutal. Van comprendre que el règim no cauria per un impuls revolucionari clàssic perquè l’Estat conservava el monopoli de la força. L’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia Armada continuaven intactes i sota el comandament d’oficials formats en la victòria de 1939. La base social del partit a Espanya era escassa i la majoria del proletariat era més afí a propostes més moderades, com la del renovat Partit Socialista i els seus nous líders, joves, allunyats del marxisme i pròxims a la socialdemocràcia europea.

Aquesta asimetria de forces va obligar l’oposició a empassar-se l’orgull i el dolor. Ja a la dècada dels seixanta, Carrillo va renyar severament els redactors de Ràdio Pirenaica per anomenar “assassins” els ministres franquistes que havien signat la pena de mort del dirigent comunista Julián Grimau. El seu raonament va ser d’una fredor estratègica lapidària: «Que sigui l’última vegada, perquè… amb algun d’aquests haurem de pactar nosaltres». Aquesta anècdota resumeix l’essència d’una transició pactada: reconèixer el botxí com a interlocutor polític perquè l’alternativa és la perpetuació del conflicte o una nova guerra civil.

La reforma des de dins: el "Harakiri" de les Corts

La Transició espanyola no va ser una ruptura radical, sinó una reforma pactada que va requerir la col·laboració dels sectors evolutius del mateix règim. Va caldre que figures procedents del Moviment Nacional, com Adolfo Suárez i Torcuato Fernández-Miranda, desmantellessin l’edifici institucional des de dins, utilitzant la legalitat vigent per transitar “de la llei a la llei i per la llei”.

La fita fonamental d’aquest procés va ser l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política el novembre de 1976. En un acte sense precedents, les Corts franquistes, formades per procuradors lleials al règim, van votar la seva pròpia dissolució. Per què ho van fer? No només per la pressió popular, sinó perquè des del govern se’ls va oferir una sortida, una garantia que no hi hauria revenjisme ni persecució immediata. Se’ls va convèncer que la reforma era l’única manera de preservar l’estabilitat i evitar que el “caos comunista” que tant temien es fes realitat.

El consens va implicar renúncies doloroses per ambdues parts. Per a l’esquerra i els demòcrates, va significar acceptar la monarquia restaurada per Franco, no en la figura de l’hereu i pretendent oficial, Joan de Borbó, sinó en la del seu fill Joan Carles, en un acte de clara revenja per les tensions i desafiaments a què el tercer fill d’Alfons XIII havia sotmès el dictador. També van haver d’assumir la bandera rojigualda, la del bàndol nacional, per evitar un cop militar, com va fer el PCE en una decisió traumàtica per a les seves bases, i renunciar a la justícia penal pels crims de la dictadura.

Per als qui havien fet la guerra al bàndol vencedor, un nou règim passava per reconèixer els antics enemics com a part del nou sistema, no només els partits polítics que havien conformat la Segona República, sinó també, i sobretot, el que havia estat més bel·ligerant amb el règim durant tota la dictadura: el Partit Comunista. Cap formació política va tenir la capacitat de mantenir estructures, intervenir a l’interior i recaptar suports a l’exterior com els de la falç i el martell, molt recolzats, evidentment, per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en plena efervescència de la Guerra Freda.

La Llei d’Amnistia de 1977, sovint criticada avui amb l’avantatgisme de la distància temporal i amb les ulleres d’un presentisme gairebé infantil, va ser en el seu moment una exigència de l’oposició per alliberar els presos polítics, però també va servir d’escut per als funcionaris del règim, policies i militars que havien executat la repressió. Es va decidir prioritzar la convivència futura per sobre de la justícia retroactiva. Es va renunciar a depurar les forces de seguretat i l’Administració, permetent que jutges, policies i militars del franquisme continuessin als seus llocs en democràcia, s’hi adaptessin i formessin part del nou sistema juntament amb els nous quadres que hi anaven entrant mitjançant oposicions lliures i justes.

La gestió del militarisme i la transició militar

L’amenaça d’una regressió autoritària va ser constant. L’Exèrcit, que se sentia guardià de les essències pàtries, va viure la legalització del Partit Comunista el 1977 com una traïció personal d’Adolfo Suárez. Alts comandaments militars consideraven que s’havia escopit sobre la tomba dels seus companys caiguts a la Guerra Civil. El govern va haver de navegar entre dues aigües, fent concessions constants per apaivagar el “soroll de sabres” i desactivar conspiracions colpistes que veien en la democràcia la destrucció d’Espanya. També van ser un grapat de militars, liderats pel general Gutiérrez Mellado, els que van forçar la transició militar i van aconseguir apaivagar les reaccions, modernitzar les Forces Armades, internacionalitzar-les i fer que a poc a poc es dediquessin única i exclusivament a les seves tasques constitucionals, amb una renúncia total a la mínima ingerència política.

El realisme transaccional nord-americà: del «policia mundial» a l'«arrendador mundial»

L’Espanya de 1975 no és la Veneçuela de 2025. Fer comparacions o buscar correlacions és un exercici de fantasia en què no hauríem de caure. L’exemple d’Espanya és només un mirall on reflectir que les realitats solen ser més tossudes que els ideals i les visions excessivament romantitzades. Cap règim no es manté durant dècades únicament a base de repressió; tots tenen algun tipus de suport social que els sustenta.

És imprescindible contextualitzar la paràlisi veneçolana en el marc d’una transformació radical de la política exterior nord-americana, que sembla haver après les lliçons de les intervencions fallides a l’Iraq, l’Afganistan, Síria o Líbia. Washington ha enterrat l’impuls missioner de canviar el món a la seva imatge i semblança, abandonant la pretensió d’alliberar països per abraçar una doctrina de realisme transaccional. Sota la nova Estratègia de Seguretat Nacional, els Estats Units deixen d’actuar com el gestor de canvis de règim ràpids motivats per ideals democràtics, processos que sovint deriven en un caos incontrolable, per convertir-se en un Estat mercantil que prioritza la seguretat de fronteres i mercats per sobre de la conquesta de “cors i ments”.

Aquest gir pragmàtic, batejat per alguns analistes com el “Corol·lari Trump” a la Doctrina Monroe, redefineix l’hemisferi occidental no com un hàbitat per a la democràcia, sinó com una zona de preeminència absoluta on la sobirania s’entén com un servei. En aquest escenari, una eventual intervenció o atac de decapitació contra la cúpula veneçolana, com l’executat i que, teòricament, podria desmantellar el règim de Nicolás Maduro, ja no es justificaria sota el paraigua legitimador dels drets humans, sinó per la necessitat estratègica d’expurgar competidors extrahemisfèrics com la Xina, Rússia o l’Iran i gestionar actius vitals. Aquesta lògica de “pagament per servei” s’estén globalment: l’OTAN deixa de ser un club de valors compartits per operar com una asseguradora que cobra una prima als seus socis, i Taiwan abandona el seu estatus de “far de llibertat” per ser tractat com un actiu tecnològic en forma de semiconductors o fins i tot com una fitxa de canvi negociable en els acords comercials amb Pequín. En definitiva, la potència nord-americana ha passat de ser el “policia mundial” a l’“arrendador mundial”, calculant cada moviment en funció de l’estabilitat i el retorn de la inversió, i no de la croada ideològica.

Mirant cap a Veneçuela o altres processos similars, el gabinet Trump ha reconegut que la lliçó històrica és aspra, però clara: quan una dictadura conserva suport social, com l’anomenat “franquisme sociològic” que preferia l’ordre a la llibertat i que era majoritari el 1975, i disposa a més de tot el control militar, la victòria total de l’oposició és una quimera. L’única sortida incruenta passa per oferir garanties als sectors del règim disposats a reformar-se, neutralitzar les seves pors existencials i acceptar que la construcció de la democràcia de vegades exigeix, paradoxalment, pactar amb aquells que van treballar activament per impedir-la. No és un camí de justícia poètica, sinó de necessitat històrica.

En el cas d’Espanya es va donar, a més, la circumstància que elements de l’oposició havien combatut activament a la Guerra Civil i havien estat també protagonistes de la repressió de la rereguarda republicana, que no va ser gens menyspreable.

Veneçuela, salvant molt les distàncies amb Espanya i tenint en compte els canvis d’interessos de la política internacional nord-americana, es veurà forçada al consens, al pacte, a la inclusió del chavisme en el nou sistema que sorgeixi i al respecte institucional mutu. Perquè el règim del 78, com avui s’anomena l’etapa més pròspera i estable dels últims tres segles de la història d’Espanya, va canviar per si mateix. Avui, mig segle després, amb prou feines queda ningú en cap administració que ja hi fos abans del període constitucional. Les oposicions han estat lliures, justes i iguals per a tothom, i qui ha volgut, s’ha preparat i ha aconseguit plaça als llocs de l’administració civil o militar actuals ho ha fet sense ensenyar cap altre carnet que el d’identitat.

Les transicions no són perfectes, idíl·liques, meravelloses ni justes; són un procés de canvi les víctimes del qual seran els ciutadans. Així que, pel bé d’aquests, no hi haurà millor transició que la incruenta.