I de sobte, els trens

Desenes de famílies ploren avui els seus morts després d’un terrible accident ferroviari enmig del no-res. Quin món aquest, imprevisible, efímer, indiferent als nostres amors i projectes, dispensador de victòries i derrotes que ningú no pot veure venir. La mort, cada cert temps, reclama la seva collita, el seu lloc a l’escenari, de la mateixa manera que la felicitat i la bellesa també poden aparèixer allà on ningú no les espera.

Venen al cap les línies inicials d’un cèlebre relat de Bioy Casares: "Com si no n’hi hagués prou amb les promeses de l’altra vida, volem perdurar en aquesta terra tan vilipendiada i tan estimada. Gairebé tothom comparteix l’afany de sobreviure en obres, en fills, de qualsevol manera. Si reflexionéssim un minut sobre la immortalitat que ens ofereixen els llibres, les obres d’art, els invents, la funció pública, assaboriríem l’amargor de qui s’ha deixat atrapar en un engany".

Ens entestem a perdurar: volem viure com si totes les línies de fuga haguessin de convergir en un punt lògic, equilibrat, que garanteixi recompenses que puguem explicar, però els cops arriben sense avís, sense preàmbul, sense venir a compensar mancances anteriors. L’única certesa és que naixem nus i nus morirem, que tota la nostra experiència vital és la d’un viatger que fa una parada ràpida en un territori estrany. La nostra llar és en un altre lloc i, tard o d’hora, cadascú emprèn el viatge de retorn.

Es pot viure aquesta vida sense cap noció de transcendència, sense saber des del fons de l’ànima que venim de la font i que a la font tornarem? Es pot fer, sí, però el preu és una dosi ferotge de patiment perfectament evitable. Deixar passar els anys pensant que anem construint fortaleses a recer del temps és l’engany més dur, perquè només alcem castells de sorra a la vora d’un mar molt més poderós que tots els nostres afanys.

La majoria viu com si el dolor, la malaltia i la mort fossin qüestions excepcionals, però formen part de la trama de l’obra tant com el plaer, la calma i l’alegria. El vell Heràclit va escriure que la nit comença al migdia: el moment en què el sol arriba al seu zenit és exactament el moment en què comença a descendir. No hi ha dia sense nit, estiu sense hivern, amor sense desamor; aquestes són les veritables regles del joc. Tot passa, tot flueix. Aquesta és una ensenyança que oblidem sovint en aquesta època nostra de benestar artificial i fals domini de la natura.

Convé, en dies com avui, no tenir gaire lluny el llibre de l’Eclesiastès: hi ha un temps de sembrar i un temps de collir, un temps de riure i un temps de plorar, i sota la volta del cel tot l’orgull humà no és més que vanitat. Qui sàpiga pregar, que pregui; qui no en sàpiga, que comenci a aprendre.