El fi de la falsa pedagogia

L'idealisme alemany, la pedagogia progressista, la pedagogia de Clarapède, el constructivisme de Piaget, la pedagogia Summerhill, la pedagogia de Tonucci, la pedagogia crítica, les intel·ligències múltiples, l'escola per projectes i l'avaluació per competències fa més de cent anys que prediuen la imaginació, la felicitat i la creativitat com a hipòtesi central d'un aprenentatge espontani entre els infants. Potser alguna de les anteriors hipòtesis educatives hagi funcionat localment a alguna escola, però ho va fer quan el sistema educatiu global estava per la tasca, és a dir quan administració, terapeutes, família i centre educatiu ostentaven un gran nivell de compromís i coneixements eficaços.

Dit en altres paraules, tota innovació funciona bé entre els alumnes que ja aproven, però no treu del seu pou els que suspenen una vegada i una altra. Per tant, el gran problema de les pedagogies teòriques és que, per l'observat, no aconsegueixen tenir èxit universal.

Quan aquestes hipòtesis educatives han estat aplicades sota lleis nacionals no han reduït el desastre escolar, sinó que ho han augmentat. Això ens ha de desafiar a preguntar una cosa molt simple, per què fracassen tant aquestes teories? Doncs aquestes són les respostes.

Primer, les pedagogies teòriques busquen canviar l'educació sota un sol precepte bàsic simplificador que faci de l'aprenentatge una cosa fàcil i feliç per a qualsevol nen, però l'ensenyament no respon a un únic factor general i primordial sinó a un entramat de causes i efectes d'alta complexitat que encara no estan resolts per la ciència. Malauradament, i malgrat la complexitat extrema del sistema educatiu, molts personatges aliens a l'aula se senten capaços d'opinar-hi amb tota impunitat, molta temeritat i escàs coneixement.

Des de polítics ingenus fins a espavilats sense perspectiva, passant per molts pedagogs que no imparteixen classes i altres suposats experts, tots s'atreveixen a opinar sobre ensenyament, sentint-se plenament autoritzats. Aquest atreviment resulta totalment fal·laç, equívoc i pervers, sobretot quan molts no s'atreveixen a opinar sobre la reparació del seu ordinador, del cotxe, o sobre el diagnòstic de càncer donat pel seu oncòleg. Tot i això, i avui dia, s'opina, critica i exigeix tant al sistema d'ensenyament que sembla un partit Barça – Reial Madrid, tothom sap de futbol, però ningú juga al camp.

Segon, totes les pedagogies abans esmentades es defineixen com a innovadores acusant les didàctiques actuals de nostàlgiques de l'EGB, però moltes d'aquestes pedagogies enyoren el sistema educatiu de la republicana del 36, o, i en part, de la Llei General d'Educació de 1970. Donada tanta nostàlgia cal apartar-la i promoure les estratègies educatives provades, i deixar de confondre innovador amb millor, i passat amb pitjor.

Així i tot, les pedagogies teòriques continuen anomenant-se a si mateixes innovadores, encara que enfonsin les seves arrels en l'idealisme alemany del segle XVIII, en la posterior pedagogia progressista del XIX, en el seu hereu constructivisme d'inicis del XX i en les escoles de l'extinta República espanyola. És a dir, com a mínim tenen més de dos segles i, per tant, poc innovador. A més, no es tracta d'innovar el sistema educatiu, es tracta de millorar-lo.

Cremi vostè la seva llar i ho haurà innovat, però en el cas que cregui que ho ha millorat, no provoqui un incendi a casa dels altres.

Tercer, totes les pedagogies anteriors es preocupen més de la felicitat de l'infant que de les necessitats de la societat en conjunt. La felicitat resulta un concepte abstracte i relatiu que canvia radicalment si llegeixes el socràtic Plató, el constructivista Piaget o el nacionalsocialisme de La meva Lluita. Per tant, i si no hi ha acord universal en el concepte de felicitat, resulta en va tota pedagogia que es fonamenti en un terme tan subjectiu, inconcret i intangible.

Quart, i el més obvi, mentre no sapiguem com a capta, compila i transcriu el nostre encèfal la informació, poc podrem teoritzar de quina és la millor pedagogia per a l'aprenentatge. Sense saber avui dia com la nostra ment memoritza i ordena els coneixements, resulta cega qualsevol hipòtesi que asseguri saber com fer-ho de manera fàcil i feliç.

La nostra ment adquireix i cataloga els ensenyaments de moltíssimes maneres desconegudes, per la qual cosa no hi pot haver una pedagogia central i única de l'aprenentatge còmode i alegre. De fet, la poca cosa que científicament sabem del nostre encèfal no encaixa amb cap de les pedagogies teòriques anteriors.

Cinquè error, la idealista pedagogia teòrica, i sense conèixer com funciona la compilació i encriptació de dades al nostre encèfal, ha elaborat moltes conjectures per després dissenyar estratagemes a l'aula, és a dir, ha construït la casa des de la teulada. Però en qualsevol branca del coneixement primer són les dades experimentals, en acabat la proposició d‟una hipòtesi, i finalment l'elaboració d'una teoria general.

I sisè, la desgavellada pedagogia teòrica no resulta cap ciència, ja que no té paradigma únic consensuat. Les ciències com la Biologia, la Geologia, la Física o la Química tenen la seva teoria global que permet explicar com funciona la realitat i fer certs pronòstics.

La pedagogia, en canvi, amb les seves moltes hipòtesis durant la història, no ostenta cap paradigma central ni ens explica com funciona la ment humana, i ni de bon tros pot preveure què aprendrà un xaval. Només cal veure totes les idees pedagògiques que van fracassar en aplicar-les universalment. Des de la pedagogia progressista i la pedagogia de Clarapède passant pel constructivisme de Piaget i la pedagogia Summerhill, fins a arribar a la pedagogia de Tonucci i al camell de les intel·ligències múltiples, s'ha creuat tot un mostrari sense cap paradigma central.

Ja hem detallat que la falsa pedagogia teòrica no és una ciència contrastable, sinó moltes imaginacions sense fonaments reals, una mica menys que un autoengany sota una creença demagògica. En fi, que la pedagogia teòrica, sense saber com treballa la nostra ment, proposa hipòtesis a cegues sense fets neurobiològics que li donin suport . És així de simple i res més.

El científic honest sap el que el present li brinda, però desconeix que el futur li oferirà. El pedagog teòric ignora allò que la neurobiologia li brinda, però afirma allò que el futur ens oferirà. Malauradament, el futur és incert i creure's, sense fets contrastables, amb la veritat educativa resulta pura prepotència i dogmatisme.

Els nostres alumnes no són rates de laboratori, són la nostra més preuada inversió. Si continua així en l'àmbit estatal, abonarem la pura creativitat dels il·lusos repetint una vegada i una altra els errors dels últims cent anys.

Si pares i estudiants no desitgen ser estafats per un sistema educatiu sense qualitat, primer han de dubtar de tot, segon buscar informacions veraces, tercer com més millor, quart descriure objectivament el contrastat, cinquè treure conclusions, i sisè i últim, aplicar la lògica i el que és eficaç per trobar el millor sistema d'ensenyament.

En cas contrari, aquest expirarà sota la mediocritat dels estúpids, els interessos dels murris i la manipulació dels perversos. I n'hi ha molt en els nostres polítics i en els seus assessors en educació. Tot això amb la il·lusió fàtua de trobar una tècnica mental universal per a l'aprenentatge fàcil i feliç.

El nostre fracàs escolar continua sent un fracàs polític. Ara que PISA ja no ens trepitgi.