Experts educatius fal·laços

El divendres 21 de febrer de 2014 al canal públic de Radio Televisión Española (RTVE) La 2, es va emetre un debat educatiu sobre la no memorització a les nostres aules. Alberto Royo, professor de secundària a Navarra, va criticar la no memorització gràcies a la seva experiència docent. Els altres dos convidats van donar suport a la no memorització sense arguments reals, només opinions d'opinions prohibint la retentiva entre els nostres estudiants. Sebastián Barajas, llicenciat en Econòmiques, defensava que, si passessin un examen de física als docents d'humanístiques, aquests el suspendrien, ja que van ser coneixements innecessaris que no van haver de memoritzar en el seu passat.

És clar que suspendrien un examen així, però abans de decidir què volien ser, van haver de memoritzar alguns coneixements per poder triar amb llibertat què volien estudiar o aprendre professionalment. La veritat us farà lliures, però aquest economista insistia que, per fer una paella, o passar l'examen de conduir, no cal memoritzar coses, només practicar-les, una cosa que paradoxalment comporta coneixements memoritzats durant molt de temps, com saber llegir un manual, comprendre'l àmpliament o fins i tot calcular les proporcions dels ingredients, tot això memoritzat a l'escola en forma de gramàtica, sintaxi i matemàtiques. Aquest economista no s'adonava que, per conduir o cuinar, estava parlant d'adults amb coneixements previs i no de nens que encara no saben el que els adults els poden ensenyar.

L'altra tertuliana tenia més molla. María Acaso, investigadora de Ciències de l'Educació de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), defensava que els docents no han de dominar àmpliament la seva especialitat, que els nens ja saben, ja que tenen moltes dades a les xarxes i que, per tant, no han de memoritzar. Però el que corre per les xarxes no són coneixements, són allaus d'informació que el noi no sap contrastar ni seleccionar encara.

També defensava aquesta investigadora en educació que, per ensenyar als alumnes, cal ser col·legues dels estudiants i menjar amb ells l'entrepà, sense avisar els pares si el llencen a la paperera. Però el més fal·laç era que l'aula havia de ser una metàfora del que passa fora, guerres incloses? I no seria millor que l'escola no emulés la societat, sinó que millorés el seu futur? Donant la raó a Acaso l'educació es rendiria davant els defectes de la humanitat.

En fi, què pintaven en aquell debat de La 2 un economista i una artista davant d'un sol professional en la docència? Però el més flagrant va ser que aquests tertulians només van saber interrompre contínuament, que no contraargumentar, al professor Royo. Si tanta educació predicaven i defensaven, com no la van saber demostrar? Va ser obvi que la televisió pública, i que tots paguem, va seleccionar malament dos dels tres tertulians. I en això Sebastián Barajas va escriure a El País per queixar-se del que vaig publicar sobre aquest debat, però sense cap argument, només desgreuges i emprenyaments. La política educativa posseeix molts tertulians teòrics, però pocs docents doctes.

Vista la no memorització imposada per aquests experts resulta obvi que hi hagi nous mestres que no dominin la seva disciplina i que en les proves PISA ens vagi cada vegada pitjor. Per exemple, molts professors de matemàtiques no saben les taules de multiplicar, donant-li a la calculadora davant dels alumnes. Aquest mestre desconeix que gran part del fracàs acadèmic en ciències i tecnologia és la falta de càlcul mental, una cosa que només es pot potenciar d'una sola forma: exercitant el cervell i no les tecles d'una calculadora.

Recordeu que memoritzar és fonamental per entrenar i generar una ment meravellosa, però sobretot mielinitzada. Per desgràcia, aquest contrast entre defensors de la calculadora en edats molt primerenques i detractors d'aquesta pràctica ha implicat situacions del tot absurdes. En un centre de Cerdanyola, a prop de Barcelona, hi havia una assessora pedagògica que va preguntar al claustre com potenciaven el càlcul mental entre els estudiants. El de matemàtiques, en sentir-se al·ludit, li va respondre.

- Doncs sense utilitzar la calculadora a classe. A més, han après a computar arrels quadrades a mà per exercitar les quatre operacions bàsiques, la suma, la resta, la multiplicació i la divisió. L'assessora pedagògica el va mirar amb menyspreu i li va escopir el següent.

- Per computar arrels quadrades ja existeixen les calculadores, al que de seguida va respondre.

- I per sumar i restar també. Així convertirem els alumnes en màquines del futur.

Va ser llavors quan l'assessora pedagògica es va convertir en un autèntic Terminator (el dolent de la primera part), i li va donar a entendre que millor es callés. Sayonara baby al de matemàtiques i a la seva arrel quadrada. Aquesta assessora argumentava que, per potenciar el càlcul mental, era molt útil fer servir la calculadora amb 11 anys per comprovar els resultats en cada exercici, i com sabem que el noi no havia utilitzat d'amagat la maquineta per realitzar ja el primer càlcul? Amb més de trenta alumnes per grup, qualsevol sap.

Cal admetre que aquest aparell resulta útil en cursos elevats, però a primària i primer cicle de l'ESO sembla poc aconsellable pretendre facilitar el càlcul mental potenciant l'ús de la calculadora a l'aula. De fet, i gràcies a la nostra ment, s'han dissenyat i fabricat els xips i, amb ells, les calculadores. Fer-ho al revés significaria esperar que un ordinador exercís de docent, i que se sàpiga, encara el de matemàtiques no estava a l'atur, encara que, si mantingués les seves conviccions, podria passar que l'assessora pedagògica recomanés el seu cessament.

En fi, si es prima la calculadora per potenciar el càlcul mental, alguna cosa falla en la nostra educació i memòria. Només amb fermes nocions a la ment es poden desenvolupar grans síntesis i construir amb elles teories vàlides i certes.