Puigdemont i les seves boniques opinions

El més divertit de Carles Puigdemont és que segueixi en política activa. Donat el seu nivell de difuminació i la seva hilarant irrellevància, molts potser han pensat que el bon home s'ha retirat. Però no, aquí segueix, entestat a tenir quelcom a dir sobre alguna cosa, la que sigui.

De què pot parlar Puigdemont? Vegem-ho. No pot parlar de la independència de Catalunya perquè els seus (no els malvats feixistes, no, els seus) se'ls tiren al coll recordant-li la seva interminable col·lecció de traïcions, mentides i acrobàcies absurdes. Tampoc no pot fer d'oposició al PSOE, ja que és, de manera principal i notabilíssima, l'única raó per la qual el PSOE segueix al poder. Tampoc no pot bordar cap a la dreta, perquè sap que el seu objectiu és anar a rascar vots en el discurs antiimmigració que, avui dia, és el discurs guanyador a tot Europa. Aleshores, de què pot parlar el pobre Carles?

Per no basar-nos en conjectures, comprovarem els seus últims posts a X. A banda de fer repost dels vídeos del seu partit sobre la seva última compareixença, aquests són els temes de les seves últimes aportacions al debat públic català, per ordre cronològic: un apunt del Financial Times sobre la guerra d'aranzels entre els EUA i la Xina, un comentari sobre que el Barça hauria de jugar la Bundesliga, una felicitació al Barça femení i una salutació a la figura de la cantant valenciana Araceli Banyuls (recentment morta).

Seguit d’un anunci que està seguint el partit del Girona FC, un recordatori del Dia Mundial del Lupus, una reflexió sobre “la posició europea” a la guerra d'Ucraïna, una cosa en francès sobre una supervivent de l'Holocaust, una altra sobre Pau Casals, una altra sobre la ràdio a la Catalunya francesa, una altra sobre el nou Papa, una altra sobre la fi de la Segona Guerra Mundial, una altra sobre els treballadors de Bimbo... i així a l'infinit.

Potser l'última jugada mestra del processisme és convertir el timeline del Gran Fugat en una mena de magazine de tarda per a despistats, on es puguin incloure també receptes de cuina o recomanacions de cinema familiar. Potser l'astut Boye ha dissenyat una estratègia per perdre una dotzena de noves causes judicials, estratègia consistent que els jutges ja condemnin Puigdemont no per delinqüent, sinó per pesat. Potser està buscant igualar les audiències dels programes de Marcela Topor, audiències l'evolució de les quals mostren una caiguda asimptòtica cap al zero absolut. Ves a saber.

Fa un temps Puigdemont era un soroll de fons, ara més aviat la seva figura s'assembla a la de l'ocellet engabiat que passa la tarda amb el cap sota l'ala (per vergonya, per depressió, per pura idiotesa) sense que a ningú no li importi gens ni mica. Costa pensar en algun referent polític la deslegitimació ètica del qual assoleixi una desena part dels abismes de descrèdit personal que ha aconseguit Puigdemont.

Fins i tot Valtònyc es va despatxar a gust contra ell així que va tenir un micròfon davant. Tot el seu món està en ruïnes: Toni Comín purgat per les seves aventures indescriptibles, el Consell per la República en mans de quatre ànimes en pena, Boye a les portes de la presó, Turull donant 37 entrevistes setmanals a Jordi Basté, Elsa Artadi desapareguda sense deixar rastre, Clara Ponsatí impugnant tot el que s'ha fet des del 2017 (de la mà, això sí, de Jordi Graupera, l'altre gran mestre català de la irrellevància), l'ANC podrint-se de manera accelerada al voltant de la figura putrefacta de Lluís Llach... Res no en queda, absolutament res.

Quan caigui Pedro Sánchez i la nova política d'euro ordres entri en vigor, Puigdemont haurà d'exiliar-se a Namíbia o en alguna cova dels Himàlaies. Esperem que llavors, almenys, digui alguna cosa interessant i senzilla com “ciutadans de Catalunya, soc el pitjor que li ha passat el país des de la pesta bubònica”. Mentrestant, continuarem esperant.