L'expansió nuclear xinesa

La República Popular de la Xina és l'únic competidor amb el propòsit i la capacitat creixent de reformular l'ordre mundial. Amb aquesta claredat, s'assenyala el gegant asiàtic des de l'Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units del 2022.

El document més recent a què podem fer referència per significar els temors nord-americans sobre la creixent amenaça xinesa és l'informe anual del Departament de Defensa per al Congrés dels Estats Units, que porta per títol: “Desenvolupament militar i de seguretat de la República Popular de la Xina”.

Segons el Pentàgon, l'estratègia nacional de Beijing es basa a aconseguir “El gran rejoveniment de la nació xinesa” el 2049, coincidint amb el centenari de la seva fundació. Per això, el règim de Xi assenyala els Estats Units com a principal obstacle a la seva estratègia nacional.

La Xina està expandint ràpidament el seu arsenal nuclear. Pequín està en camí d'acumular 1.000 caps nuclears per al 2030.

Entre el 2019 i el 2023, les Forces Armades xineses han multiplicat per 2,5 els seus caps nuclears. Això ha causat una profunda preocupació a Washington.

El 2023, la Comissió del Congrés sobre la Postura Estratègica dels Estats Units va insistir que l'expansió nuclear de la Xina hauria de portar els formuladors de polítiques nord-americanes a “reavaluar la mida i la composició de la força nuclear dels Estats Units”. Al març, l'almirall John Aquilino, general en cap del Comandament de la regió Indo-Pacífic, va advertir: “no hem enfrontat una amenaça com aquesta des de la Segona Guerra Mundial”.

Quines són les motivacions darrere de les accions de la Xina? Els analistes que he consultat a les revistes especialitzades estan desconcertats davant el sobtat canvi de política de defensa. L'actitud de mantenir un parell de centenars de caps nuclears, com a suficient arsenal dissuasiu, ha patit un gir des de l'aparició de la Covid-19. Fins ara l'estil era ser ofensius comercialment, però molt prudents en l'aspecte militar.

Les armes nuclears proporcionen a la Xina una major influència geoestratègica per contrarestar les amenaces percebudes. Les objeccions de Pequín, a allò que considera una estratègia nuclear injusta i interessos de seguretat il·legítims dels Estats Units, consoliden encara més la seva disposició a utilitzar mesures unilaterals per abordar les debilitats detectades de seguretat.

La dissuasió i xoc d'interessos

El desenvolupament econòmic xinès constant implica una amenaça per als nord-americans, que veuen en l'ascens del gegant asiàtic l'aproximació del moment de canvi hegemònic entre les dues potències. Això ha portat implícits moviments de reacció des del Pentàgon.

Donades aquestes circumstàncies, Pequín ha de persuadir Washington perquè accepti l'ascens de la Xina com a jugador important i convèncer els formuladors de polítiques nord-americanes que no podran contenir o desestabilitzar l'ascens xinès sense que això suposi un clar perjudici per als interessos nord-americans. A la Xina saben que tot això s'aconsegueix mitjançant l'increment de la capacitat dissuasiva. Aquest raonament ha portat la Xina a percebre una amenaça cada vegada més gran per part dels Estats Units a mesura que la bretxa de poder entre els dos països s'ha estret.

El compromís de Xi amb les armes nuclears reflecteix una diferència profunda en com percep aquestes armes en comparació dels seus homòlegs nord-americans. En comptes d'aspirar a assolir objectius militars clarament definits, com ara dissuadir un enemic d'emprendre activitats militars específiques, Beijing veu les armes nuclears com a símbols de força militar i creu que exerceixen una influència particular en la percepció de l'equilibri de poder d'un adversari. Aquesta noció subjau a allò que els estrategs xinesos es refereixen com la missió de “contrapès estratègic” de les seves forces nuclears, un intent de forçar govern dels Estats Units a adoptar una postura més complaent cap a la Xina.

L'experiència ens diu que la dissuasió nuclear evita el confrontament bèl·lic directe, però té límits. El poder coercitiu de les mateixes no és totpoderós i no va ser capaç d'evitar que Washington soscavés la Unió Soviètica mitjançant la subversió econòmica i la guerra política.

La principal feblesa soviètica era la seva economia i el principal valor d'expansió geopolítica es recolzava en la ideologia. Quan la ideologia es va esvair, el sistema va col·lapsar.

Qualsevol líder d'un Estat totalitari disposa d'un avantatge considerable sobre el qual s'ha de sotmetre a l'examen directe del contribuent. Si la Xina augmenta el pressupost de Defensa o decideix incrementar el seu arsenal nuclear, no tindrà estudiants amb megàfons i palestines al coll demanant la pau al món mentre els seus col·legues els graven amb un iPhone d'última generació.

El pitjor és bo

Segons Tong Zhao, expert en assumptes asiàtics de la revista Foreing Affairs, el president Xi ha destacat la importància de “mantenir la iniciativa estratègica per salvaguardar la seguretat nacional fermament a les nostres pròpies mans”. Aquesta desconfiança està portant Pequín a aconseguir un equilibri de poder més avantatjós i fer que disminueixi el seu interès en la contenció nuclear, i encara menys en les convencions de control d'armes.

Al vintè Congrés del Partit Comunista Xinès, es van marcar com a objectius: Proporcionar una nova guia d'estratègia militar, establir un sòlid sistema de dissuasió estratègica, incrementar la proporció de les forces de nou domini amb noves capacitats de combat (això que sona tan estrany, fa referència al ciberespai i l'espai), accelerar el desenvolupament de la robòtica, i promoure el desenvolupament i l'aplicació dels sistemes d'informació a les xarxes. Tots aquests conceptes, més enllà del que és purament tècnic, es resumeixen a incrementar l'esforç en Defensa.

El primer punt d'enfrontament entre les dues potències és Taiwan, que és considerat pel govern xinès com “el nucli dels seus interessos fonamentals”. Europa fa temps que ha deixat de ser la nena bonica dels somnis geopolítics de qualsevol aspirant a líder mundial. Rússia ja és considerada pels Estats Units com una potència regional, tot i que continua fregant les 6000 ogives amb capacitat nuclear, suficient per fer de la terra un complet fang sense vida, i sense necessitat de periodistes, jutges o polaritzacions.

La famosa àrea pivot de Mckinsey ha quedat com una zona d'àmbit domèstic. El futur del món es decideix al mar de la Xina Meridional i, en aquesta zona del món, Europa té poca o cap influència.

El centre de gravetat de la defensa nord-americana s'ha mudat a les aigües del Pacífic i s'hi estableix un equilibri de poder que es pot alterar amb l'augment de caps nuclears per part de la Xina o per l'obsessió nord-americana que Taiwan sigui innegociable. Els conflictes d'interessos irrenunciables se solen enquistar i cronificar quan els litigants es presenten amb míssils sota el braç.

La Xina comença a demanar regles i estàndards de conducta per parlar d'igual a igual. Sembla que el nivell d'acceptació de condescendència amb el més fort es comença a veure alterat. Els Estats Units no és el que era, però continua sent l'hegemó i intentarà evitar, per tots els mitjans, que l'ordre mundial canviï.

L'anomenat Soft Power xinès, que propiciava l'expansió comercial sense necessitat de generar una paral·lela de caràcter militar, té els dies comptats. Una flota comercial que s'ha de moure per vectors geogràfics tan complexos com l'Estret de Malaca o el canal de Suez, no aconsegueix rivalitzar i dominar tot Occident sense un desplegament que proporcioni seguretat a les línies comercials.

La recerca incessant de matèries primeres per a un desenvolupament industrial i econòmic que acomoda més de 1000 milions de persones, necessita una política cada vegada més manca d'escrúpols. Per primera vegada a segles, Europa serà testimoni llunyà de la pugna per l'ordre mundial que, aquesta vegada, es dirimeix molt lluny del Vell Continent, assetjat pels seus propis problemes i aficionat a buscar a la divisió les excuses per a una unió real i eficient que permeti donar una mínima alternativa a nord-americans i xinesos. Però aquesta és una altra història digna de ser explicada…