Tothom tem Sílvia Orriols

Una cosa ha quedat clara en aquesta campanya tan peculiar per a les eleccions del 12M: no hi ha prou cordons sanitaris per a l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, líder d'Aliança Catalana. Aquesta estranya candidata, sorgida de l'escenari postprocès per pur desemparament del votant, ha vingut a qüestionar, ella soleta, els punts centrals de la política catalana dels darrers deu anys, posant al centre del debat, almenys, tres qüestions primordials:

1. Una Catalunya independent, si és possible algun dia, s'ha de basar en qüestions ètniques i culturals o en l'ideal republicà d'igualtat de tots davant la llei?
2. És compatible la permanència de la “cultura catalana” amb el grau d'immigració descontrolada actual i les apostes esquerranes pel “multiculturalisme”?
3. Pot existir un independentisme netament conservador en l'àmbit polític, social, econòmic?

D'aquesta manera, sense més ajuda que la incompetència general de la classe política postprocessista (incompetència que mai no podrà ser infravalorada), l'Orriols ha posat tothom davant del mirall. Cal que Junts continuï fingint no ser de dretes? Tothom a l'esquerra del PSC ha d'estar celebrant el Ramadà com si fos el Mundial de futbol? Els unionistes estan tan segurs que el moviment indepe s'ha desinflat del tot i que no és possible una reinterpretació en clau conservadora? ¿Està preparat el sistema mediàtic català, sempre tan escrupolós, per a la normalització de partits com Vox i AN sense haver d'estar recorrent al ridícul argument de “frenar la ultradreta”?

La realitat és tossuda: no tothom a Catalunya és d'esquerres, no tothom creu a les “dones amb penis”, no tothom està disposat a aguantar romanços sobre “feminisme islàmic”. Com més aviat reaccionin els partits de l'establishment processista, menor serà el mal que patiran.