L'Europa que ve

Siguin quins siguin els resultats que demà tirin les urnes, al pròxim Parlament Europeu, els diputats elegits hauran de batre el coure si volen preservar el que s'ha aconseguit fins ara i perseverar per continuar avançant cap a una Europa més unida, més justa, més social i més solidària.

Aquell vell adagi encunyat a la Roma imperial que diu: “si vols la pau, prepara la guerra”, continua tenint plena vigència. El bonisme ha caducat i si Europa vol ser respectada al concert internacional, la condició sine qua non és que s'haurà de dotar d'uns sistemes de defensa propis i adequats als temps que ens ha tocat viure.

Els europeus hem gaudit, tret dels conflictes dels Balcans, d'un període de pau molt perllongat, en comparació amb la nostra trajectòria històrica. L'annexió de Crimea, el 2014, per part de Rússia, va suposar la clausura d'aquesta llarga etapa de pau. Després, la invasió d'Ucraïna a l'hivern del 2022 i la resposta coordinada de la UE van donar pas a una nova època de la qual, encara, ho desconeixem gairebé tot, però en què no s'entreveuen situacions que convidin a l'optimisme.

La geopolítica global està en un procés de transformació profunda. Hem passat d'un món bipolar a una situació multipolar que encara s'està configurant, però que, ben segur, serà molt diferent del que hem conegut fins ara.

En aquest context, una cola és molt clara: Occident ha deixat de ser el gran Timoner i diversos països aspiren a jugar el seu rol de grans potències i brillar amb llum pròpia. És el cas de la Xina, l'Índia o el Brasil, només per posar-ne alguns exemples.

Per ser algú al selecte club de les potències internacionals, la UE s'hauria de marcar com a assumptes prioritaris, la defensa, l'autoproveïment energètic, l'obtenció de recursos estratègics i ser pionera en noves tecnologies. O dit altrament: dependre com menys millor d'altres potències en aquells camps que són fonamentals per al desenvolupament i el creixement.

Seria absurd negar que s'està treballant en aquesta direcció. Així, per exemple, la despesa militar, encara que forçades per la situació internacional, ha augmentat de manera considerable, i hi ha iniciatives incipients per millorar-ne la coordinació interna. Creix la producció d'energia renovable que ens farà més independents.

S'inverteix en tecnologies estratègiques i s'ha fet una aposta decidida per impulsar la indústria autòctona de microxips. No obstant això, encara estem molt lluny de poder reduir la nostra dependència d'altres països.

No és la meva intenció escriure una oda al bel·licisme, però la realitat és la que és. Al mes de novembre de 2021, des del departament del vicepresident de la Comissió Europea i màxim responsable de la diplomàcia comunitària, Josep Borrell, sota el títol “Brúixola estratègica”, van elaborar un document que es va fer arribar al ple de la Comissió Europea; amb aquell estudi es volia forjar a la UE una posició comuna sobre les amenaces geopolítiques que afrontava el club.

Com a primer pas es proposava la creació d'una força militar d'emergència abans del 2025. “Europa està en perill i els europeus no sempre en són conscients”, advertia Borrell en la presentació que va fer del document els principals mitjans de comunicació europeus. Doncs bé, quan falta mig any perquè entrem el 2025, aquesta força militar d'emergència que suggeria l'alt mandatari ni està ni se l'espera.

Però és que igual què passa amb la defensa, passa amb altres sectors estratègics: o no se sincronitzen les sinergies i cada país va per lliure, en funció dels seus propis interessos. Hi ha una mena d'apatia generalitzada que fa que els governs de cada estat estiguin més pendents del seu espai nacional que d'aquelles iniciatives que poden donar robustesa i cohesió a la UE. Per desgràcia, el curtplacisme i el vol gallinaci tenen els seus fervents practicants a escala europea.

Europa també és una suma d'interessos contraposats; per això és fonamental saber-los conjugar, de manera adequada, per salvaguardar el bé comú. Perquè correm el risc que la UE es vagi buidant de continguts i els enfrontaments entre els països comencin a ser freqüents. Si això passa es donarien ales al nacionalpopulisme, alhora que facilitaria la penetració d'altres potències als nostres nínxols estratègics de creixement.

Una dada: el 2023 es van complir trenta anys de la creació del Mercat Únic, aleshores la Xina i l'Índia representaven un 4% del nostre PIB, avui ja són el 25%. Per això, la integració dels mercats financers és fonamental per sufragar els costos de la transició verda. Cosa que no serà senzilla ni barata.

En conseqüència, s'hauria de fer en comunió entre els diners públics i els privats; per aconseguir-ho, s'hauran d'activar mecanismes que incentivin la inversió en aquesta línia.

En resum, són molts els eixos vertebradors que han sostingut la UE i que comencen a necessitar una profunda remodelació i crear-ne de nous. No és fàcil. Les resistències al canvi són inevitables.

Ara bé, si no ho fem, acabarem sent una cosa així com una societat de serveis que ofereix als poderosos d'altres latituds, impressionants destinacions turístiques trufades amb una interessant oferta històrica i cultural, i, també, un immens geriàtric on podran col·locar la gent gran quan als llocs d'origen ja no siguin d'utilitat.

Potser m'equivoco, però no crec que això sigui el que ens interessi més. En qualsevol cas, demà ho podem començar a evitar.