Molts espanyols anem curts de civisme polític

El migdia del passat 19 de juny em dirigia pel carrer Muntaner, transportí en mà, cap al veterinari per a una revisió, xip i primeres vacunes de dos dels meus nous gats. En arribar a l'altura de Consell de Cent vaig veure com, en direcció contrària, però per la mateixa vorera, baixava un elegant, taciturn i molt moreno Artur Mas, seguit de dues persones que, imagino, eren els seus escortes.

De sobte vaig veure com una dona de seixanta anys, en creuar-se amb ell, el recriminava, per acabar amb un “airós” gest despectiu davant la indiferència del pensatiu polític independentista i la mirada una mica travessada dels seus escortes. Donant-se la casualitat que conec a aquesta dona des de fa molts anys, i hi ha certa confiança, no vaig poder més que recriminar-li el seu comportament.

No precisament perquè m'agradi l'ex M.H.P. (ni de bon tros, tot el contrari!), però soc dels que pensa, potser és l'edat, que la política i l'educació no tenen —ni han de— estar renyides.

Un cop assegut a la petita sala d'espera del veterinari, i mentre els meus gats, “Atila” i “Nessmuk”, rebien les seves dosis de punxades —segurament menys doloroses que la factura que després em va passar el veterinari, engreixada per un caríssim medicament— em va venir a la memòria una plujosa tarda d'hivern de fa aproximadament 38 anys en un molt artístic bar-restaurant del centre de Barcelona amb nom molt felí.

Estàvem asseguts en una petita taula: el veterà periodista i aleshores company de redacció, Marius Lleget Colomer; l'escriptor i pare de la ufologia espanyola, cofundador del degà club de submarinisme C.R.I.S. i Creu de Sant Jordi 1990, Antonio Ribera Jordà; el meu amic l'escriptor Lluís Utset; i qui això escriu. Per casualitat, va sortir a la palestra la política, un tema aleshores tabú entre els que integràvem la redacció d'una coneguda i degana revista de misteris i heterodòxia, pel fet que el seu director era un independentista i supremacista radical que repetia insistentment, a vegades de forma gairebé agressiva —fins i tot ho va expressar en alguna de les seves editorials—: “Jo soc un català químicament pur de l'ètnia pirinenca”.

Seguidament, deixava alguna “perla” per als que no teníem cognoms catalans, cosa que donava peu a què la cosa acabés malament, com així va passar algun temps més tard, quan la redacció, situada al costat de la Via Laietana —davant del Palau de la Música—, es va convertir en un ring de boxa entre el director i jo.

Durant aquella amena tertúlia al local molt felí, Lleget, home d'esquerres de tota la vida —va tenir greus problemes amb el franquisme, puix que fins i tot li van arribar a retirar el carnet de premsa—, que, per cert, no suportava allò de “progressista” perquè li sonava a estupidesa, va dir alguna cosa que em va quedar molt gravada. I, quan una persona culta i 38 anys més gran que jo deia alguna cosa intel·ligent, jo intentava assimilar-ho: “A Espanya no ens tractem com a rivals polítics, a Espanya sempre considerem enemics al que no pensa com nosaltres”.

El que va dir Marius em queda patent cada dia, i encara més des de fa alguns anys. Sens dubte serà una cosa molt espanyola, inclosos els independentistes i els filoetarres que no es consideren com a tals.

Aquestes ganes de ficar el dit a l'ull —millor si són els dos— del que no pensa com tu, és una cosa força habitual en la nostra cada vegada més enfrontada Espanya. I no només entre la classe política, que, al cap i a la fi, en molts casos viu d'això, sinó també entre els ciutadans del carrer, que res guanyen fent-ho.

Un exemple d'això l'acabo de comprovar fa pocs dies durant el Campionat d'Europa de Futbol, en el qual, dono gràcies als déus, la selecció del meu país, és a dir, Espanya, s'ha emportat merescudament la copa; tot i que bastants ciutadans i mitjans “dòcils” han aprofitat aquest esdeveniment esportiu per polititzar-ho tot. Des de l'origen familiar o color de pell d'alguns jugadors, fins més tard i ja campions, que si un jugador havia estat, per a alguns, poc educat a l'hora de realitzar certa salutació…

Però a nivell de ciutadà del carrer ho vaig poder comprovar, com en tantes altres ocasions, quan, còmodament assegut a casa meva davant del televisor, sentia a certs veïns disparar coets les poques vegades que l'equip espanyol encaixava un gol. Quan Espanya va guanyar el merescut trofeu, gairebé es podien escoltar els seus laments. Entenc que alguns com acèrrims antiespanyols lamentessin el triomf de La Roja; tot i que el fet de tirar sonors coets per celebrar els gols encaixats per Espanya ja demostrava clares ganes d'embolicar-la i de buscar enfrontament amb els que no pensàvem com ells.

Aquest caïnisme en qualsevol sector de les nostres vides és molt propi, tot i que és en la política on es dispara fins a nivells que, des de fa uns anys, poden —o haurien de— començar a preocupar-nos. Fa bastants anys, em dirigia amb el meu advocat i locutor de ràdio i televisió cap a la capital del Maresme per gravar uns programes i, seguidament, dinar amb cert personatge molt peculiar i una mica chaquetero que fa dècades corre pels mitjans de comunicació.

En un moment concret, mentre ell conduïa, van sortir gairebé seguits dos temes de conversa: política i futbol. Ell era militant dels socialistes catalans, tot i que molt religiós i practicant, i a més va resultar ser “merengón”, malgrat haver nascut al carrer Muntaner. Jo, aleshores “culé” i conservador (mai ho he amagat, només faltaria!) i, religiosament, un descregut total.

Només coincidíem en el nostre amor pels animals: ell gossos; jo, gats. Juanjo, que així es deia el meu advocat i amic, em va suggerir, com a bon advocat que era, arribar a un acord per ambdues parts: no parlar, o sigui, discutir, perquè sobre política a Espanya normalment no es parla, es discuteix, de política, religió, ni futbol.

Ens vam comprometre a això, respectant les idees de l'altre, i vam ser amics fins a la seva mort. Aquella encertada filosofia no sempre es compleix, ja que molts espanyols ens convertim en aguerrits defensors de les nostres idees polítiques, veient al contrari i al que no pensa com nosaltres, no com un rival, sinó com un enemic que ens vol imposar les seves “equivocades” —l'altre sempre està equivocat— idees.

Em va quedar molt gravada a la memòria una jornada de la meva enyorada adolescència que potser pot servir com a exemple. L'antany poderosa empresa Catalana de Gas i Electricitat tenia una secció d'excursions i viatges, situada a la seva immensa seu al Portal de l'Àngel de Barcelona. El meu pare, treballador d'aquesta empresa, formava part del personal d'organitzadors d'aquestes excursions i viatges, que es realitzaven cada mes en autocars.

En una ocasió, recordo que era tardor, van decidir organitzar una de “fraternitat entre companys de treball que havien lluitat a la Guerra Civil”. Personalment, em va semblar una estupidesa del dirigent d'aquesta secció excursionista, però jo era un simple adolescent i no pintava res; el meu eren els escoltes. Dos autocars van sortir plens de treballadors de la dita empresa i les seves famílies.

Alguns més joves que no havien fet la guerra —cas del meu pare— i altres grans que sí que l'havien fet, lluitant cadascú en un bàndol durant la fratricida contesa que va costar la vida a més de vuit-cents mil espanyols. Tots eren companys que compartien hores de treball dur, principalment a la immensa fàbrica situada llavors a La Barceloneta. Va començar l'excursió entre abraçades, bromes i el més sa companyerisme, i tots dos autocars van marxar cap a Gandesa, Mora de l'Ebre, Vilalba dels Arcs i alguna altra població que no recordo.

En arribar per esmorzar al primer dels pobles ja va haver-hi algun excombatent, del bàndol que fos, que va fer alguna “broma” sobre la contesa —recordo que va ser sobre els combats a la Serra de Pàndols—, que va ser resposta amb desaire per un altre company que havia lluitat al bàndol contrari. La cosa va anar creixent i despertant desagradables records que dormien a les ments d'alguns d'aquells homes.

A l'hora de dinar, la situació entre alguns d'aquells companys de treball, que compartien de vegades durant dotze hores suor, esmorzar i dinar, moltes vegades acompanyada abans per la típica “baralla” (combinat de moscatell i cassalla) presos en qualsevol dels bars que existien llavors al carrer Ginebra, s'havia deteriorat fins al punt de què dos d'ells, bons amics a la feina, van estar molt a prop d'arribar a les mans i van haver de ser separats pels altres companys.

Allò em va impactar, perquè els coneixia des de molt nen, i, amb la inexperiència i l'atrevida ignorància que et dona l'adolescència, vaig voler donar la meva opinió, a allò que el meu pare, agafant-me del braç, em va dir, amb cara de pocs amics: “Tu ets un crio i no saps què dius. Et fiquis la llengua al cul, perquè aquests homes estan recordant coses terribles i ho estan passant molt mal” (Tu ets una criatura i no saps el que dius. Et fiques la llengua al cul, perquè aquests homes estan recordant coses terribles i ho estan passant molt malament).

Em va quedar gravada en la meva ignorant mentalitat adolescent i mai no ho oblidaré.

Sens dubte, els espanyols tenim coses excel·lents en molts aspectes —no només el menjar, per a mi el millor del món— i que sempre defensaré, com a espanyol orgullós que soc, però entre els nostres molts defectes hi ha aquest caïnisme i aquesta escassa comprensió i interès per acceptar o entendre el que dissenteix, cap al que pensa diferent, sigui en el futbol, la religió i ja no diguem a la reina del caïnisme, de l'enfrontament, sinó del fratricidi massa vegades —en menys de dos segles tres guerres carlines i la del 1936-1939, que des de fa alguns semblen voler ressuscitar diàriament—, que es diu la política. Però per molt que ho intentem, penso que la nostra manera de ser no canviarà si no és que un alquimista ens posés al seu arcà gresol i ens transmutés, i ni així. Som com som i així ens va, per a bé o per a mal.