Enquestes, vetos i l'efecte Sánchez

Se suposa que, a les societats democràticament consolidades, els votants es mobilitzen i decideixen el seu vot en funció de les propostes que fan els partits i els seus candidats. Vam veure com a la campanya electoral basca, els polítics es van centrar a parlar dels problemes quotidians. Qüestions com la suposada degradació dels serveis públics, el preu de l'habitatge o propostes per millorar l'estat del benestar van omplir de contingut les intervencions dels aspirants a lehendakari que pràcticament van aparcar els temes identitaris, tan sols al final, i per una relliscada del candidat d'EH Billdu, els pitjors fantasmes del passat es van colar als debats, però el tema es va obviar molt aviat.

En canvi, aquí estem en plena campanya electoral de les eleccions al Parlament i el mantra de l'autodeterminació, la unilateralitat i la suposada repressió són el fil conductor en els discursos de Junts i ERC i parlen poc de les coses de menjar, com la sequera, l'educació o la sanitat.

En canvi, ha entrat amb certa força, impulsat per la patronal, de fer per tornar a ser la locomotora econòmica que Catalunya va ser en temps passats. I, això sí, en una cosa hi estan d'acord els tres candidats amb opcions a la presidència de la Generalitat: la necessitat d'un finançament millor, però difereixen del mètode a seguir per aconseguir aquest objectiu.

Com és lògic, cada partit ha dissenyat la campanya electoral com millor ha considerat per als seus interessos. A Junts li han fet una campanya ha mesurat a Carles Puigdemont, i recordant allò de “si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma anirà a la muntanya”, els postconvergents han decidit fer cada dia un míting a Àrgelès-sur-Mer i noliejar diàriament uns quants autocars perquè els ciutadans que ho desitgin es traslladin a la localitat francesa (sembla que a Puigdemont i els seus això de l'empremta de carboni, els importa entre poc i res).

Fan els actes en un poliesportiu amb una capacitat per a unes 300 persones, o sigui que no s'han d'esforçar gaire per omplir. Allà, Puigdemont es recrea explicant als seus fidels com són de bons els de Junts i ell, en especial, plantant cara al Govern central i obligant-lo a negociar, posant com a exemple la llei d'amnistia i amenaçat, de forma vetllada algunes ocasions i clarament a unes altres, que si no es pleguen als seus interessos deixarà de donar suport a l'Executiu. Tampoc desaprofita per llançar dards a ERC per, segons la seva opinió, tebiesa negociadora.

En canvi, des d'Esquerra s'han bolcat a reivindicar la seva obra de Govern, ometent temes espinosos com la manca de la previsió per pal·liar la sequera, l'informe PISA, la resposta tèbia que s'està donant a les inacabables llistes d'espera a la sanitat pública o la incapacitat per dur a terme la transició ecològica. Sembla que Aragonès està més preocupat per contraprogramar Puigdemont i contestar Illa que presentar un projecte de futur viable i creïble.

Salvador Illa se sap favorit a les enquestes i exerceix, però sense perdre els papers. El socialista no desaprofita les ocasions per recordar que ha donat la mà durant aquest darrer mandat al Govern d'Aragonès. L'objectiu és que l'atenció a les persones i al benestar dels ciutadans sigui l'eix vertebrador de les polítiques.

Una altra de les prioritats serà un pacte sobre el model de finançament. “Ja n'hi ha prou de frustracions i de fixar horitzons que no són viables”, ha dit en al·lusió al pla d'Aragonès de recaptar tots els tributs a l'estil del País Basc. En canvi, proposa: millorar la gestió, desplegar el Consorci Tributari conjunt entre la hisenda espanyola i la catalana, previst ja a l'Estatut, per recaptar els impostos, sense esquivar la possibilitat de poder anar més enllà.

També posa l'èmfasi a defensar el principi d'ordinalitat, és a dir, mantenir una equivalència en la relació de comunitats autònomes entre allò que s'aporta a la caixa comuna i allò que es rep.

Entrem a la setmana decisiva de la campanya d'aquestes eleccions i qualsevol error, qualsevol badada, pot ser fatal. Però, de moment, tots els sondejos d'opinió donen guanyador el PSC i el candidat, Salvador Illa, com el presidenciable preferit per la majoria dels electors. Això no obstant, cal ser molt prudents perquè els imprevistos o els factors emocionals poden fer descarrilar les enquestes.

També s'ha de veure com incideix en l'electorat la reacció de Pedro Sánchez de no dimitir i seguir al capdavant del Govern, malgrat la campanya de calúmnies i desprestigi que l'extrema dreta, Manos Limpias, ha orquestrat contra la seva dona ia qui la dreta ha donat pàbul.

Ja veurem si l'aritmètica parlamentària doni per governar els socialistes. També si els vetos que s'anuncien des de les forces independentistes, per evitar que Illa arribi al Palau de la Generalitat, es compleixen o no.

De tota manera, soc de l'opinió de no obsessionar-se amb les enquestes, ni amb les que auguren bons resultats a les nostres opcions, ni amb les que pronostiquen l'hecatombe per a una opció política concreta. L'única enquesta vàlida serà l'escrutini de les urnes el pròxim 12 de maig.

Estem vivint una de les campanyes més polaritzades dels darrers temps en unes eleccions al Parlament. Caldrà veure si, aquesta vegada, els sondejos i enquestes s'acosten a la realitat, si els vetos, arribat el cas, es fan efectius i fins on repercuteix, a l'electorat, l'efecte Sánchez.

Però el que és realment important és que, un cop superat aquest procés electoral, recuperem la cohesió social, l'orgull com a país i la voluntat de continuar junts, donant per clausurada més d'una dècada d'enfrontaments, divisió i decadència, perquè, al cap i a la fi, són moltes més les coses que ens uneixen que les que ens separen. Si és així, haurà valgut la pena.