Fer un Charles De Gaulle

La política espanyola fa un temps que s'ha desestabilitzat fins a punts impensables en períodes polítics anteriors. Sánchez ha aconseguit polaritzar la societat espanyola al voltant d'una falsa dicotomia entre vermells i blaus, una mena de guerra civil, però en què no hi ha feixistes ni comunistes.

En aquests darrers dies, hem vist Sánchez jugar la carta de l'emoció. S'ha presentat l'opinió pública com un màrtir, com la principal víctima d'una campanya d'una dreta imaginària extrema que l'ha convertit, sense ell presumptament voler-ho, en un far de llum per a la nació.

Ha intentat presentar-se com una mena de Charles de Gaulle, que es mostra davant el poble com l'única opció contra el desordre, per la democràcia, com un home que ha liderat la resistència francesa contra l'ocupació nazi i ha reunificat el país per treure'l endavant. No li ha sortit bé.

Ni vivim una ocupació nazi, ni ha liderat cap resistència, ni, per descomptat, ha demostrat capacitat de lideratge, carisma o temprança davant de les dificultats. És sens dubte una paròdia barata, un mal truc per donar l'excusa a Tezanos per falsejar enquestes i fer creure que la mobilització del PSOE ha fet que es capgiri la política espanyola.

Sánchez creu que té un destí manifest, i ho té, però no el que ell pensa, el seu lloc no és a l'Olimp dels polítics de casta, dels grans estrategs, és a l'abocador de la història.

Per a més inri, parlen des de l'esquerra més sistèmica de gran mobilització ciutadana; tanmateix, i malgrat noliejar autobusos, amb prou feines van aconseguir ajuntar 12.500 persones, la qual cosa és una xifra irrisòria tenint en compte que han convocat amb tota la seva capacitat els partits del Govern i aquells grupuscles i sindicats al seu servei.

El PSOE sap que si Pedro Sánchez cau necessitaran una refundació, que hauran de tornar al fang i lluitar de forma desesperada per poder-ne sortir. No estan disposats a permetre-ho, i es defensen com a gat panxa amunt per la seva pròpia supervivència. No els importa recaragolar lleis, pressionar jutges i fiscals o fer guerra bruta contra els seus opositors polítics mentre es queixen que usin els seus propis mètodes contra ells.

No tenen escrúpols, ja han regalat Navarra als nacionalistes bascos i els seus amics de tall filoetarra. Ara arriba el torn a Catalunya.

Els seus socis, encara que en realitat són els seus amos, estrenyen la corretja exigint el que és impossible a canvi de garantir que el Govern de Sánchez no caigui. Estan disposats a vendre Espanya per tal de seguir una mica més al poder.

Amb aquesta comesa, els seus gossos de presa mediàtics s'han recorregut tots els platós de televisió i ràdio exigint que es prenguin mesures i fins i tot que es tanquin tots els mitjans que difonen, segons la seva opinió, bulls i mentides; és a dir, els que no donin suport al Govern de forma mesquina, els que no segueixin a peus clucs el que dicta el pensament únic del sistema.

Si això passés al revés, i això ho digués algú que no pertanyi a l'esquerra woke dirien que és feixisme i que es persegueix la llibertat d'expressió. Apliquen de manera permanent una doble vara de mesurar; si els va bé, tot està perfecte; si els ve malament, tot és feixisme. La hipocresia és una de les millors armes del PSOE.

Hem pogut observar com una vicepresidenta del Govern abocava mentides sobre la dona de Feijóo per defensar el seu líder. Si hagués estat al revés, es parlaria de masclisme i feixisme. Són incapaços d'afrontar un problema d'una manera que no sigui caure al “i tu més”.

El nivell de la bancada del Govern no pot ser més baix. Han decidit una fugida endavant en comptes d'afrontar que al seu partit hi ha una corrupció generalitzada i estructural. Han fet del tràfic d'influències una columna vertical de les activitats.

Com a nació no podem permetre que continuïn fent el que vulguin, aquest Govern ha de caure, però l'alternança amb el PP no és la solució a res. El problema que tenim, en primer lloc, és el mateix règim del 78. Sense fer-ho caure i sense establir un nou procés constituent que ens doti de les eines per poder solucionar els problemes que té Espanya, no hi anirem enlloc.

Seguirà el cercle viciós d'alternança entre l'esquerra i la dreta, els vermells i els blaus, la Guerra Civil. La polarització i el fals relat continuaran ocultant els veritables problemes dels espanyols, i tot continuarà lligat i ben lligat.

Amb la partitocràcia actual no hi ha cap canvi possible. És necessari elevar la consciència de la gent i que siguin capaços de veure qui són els veritables enemics.