El vals de l'amnistia

Quina cridòria al Congrés, quin xivarri de diputats indignats, quin espectacle de baratet i revetlla. Quines tristeses nacionals, quines alçades progressistes, quin galliner.

Potser es podria gestionar el país d'una altra manera, sense caminar sempre de dents. En algun moment podríem provar-ho. Potser podríem tenir uns principis i no vendre'ls per set vots de manera escandalosa; potser és possible que el candidat guanyador de les eleccions no fes (de manera impúdicament immediata) exactament el contrari del que va prometre en campanya.

És tan greu la Llei d'Amnistia? Sí i no. En la moral, suposa el naufragi nacional més gran dels últims cinquanta anys, és clar, però en realitat el que fa és donar carta de naturalesa al que ja estava acordat i establert: el dolorós fet que les institucions només serveixen de trampolí per als interessos espuris del sistema de partits.

Puigdemont va desafiar les estructura de la convivència, és clar, a més d'enganyar els seus i deixar tirats, cap a la presó, els seus companys de viatge. Però tots els Puigdemont's del món no són més que el revers, simètric i oposat, de tots els Rajoy's: el sistema necessita aquests vaivens per anar renovant el discurs patrioter amb què es legitima en un extrem i l'altre de l'espectre polític. Gràcies al “procés”, tots tenen argumentari per als pròxims anys, que és del que de debò es tracta.

La democràcia liberal va degenerar, a partir de la dimissió de Nixon, una variant de l'entreteniment televisiu. És per això que la nostra política sembla un spin-off de Sálvame Deluxe: al capdavall, les audiències manen. El que passa és que ens tenen entretinguts barallant-nos entre nosaltres (incendiant contenidors o redactant lleis insuportables) mentre ells continuen amb els seus negocis tan ricament.

No sembla que, amb lleis o sense, Puigdemont pugui tornar a curt termini, cosa que també convé a tots. A Waterloo podran continuar amb el victimisme tradicional, a la Moncloa podran dir que per ells no ha estat, a Gènova continuaran embolicant-se a la bandera sense ruboritzar-se ni un moment. Tothom content, i aquí pau i després glòria.