Muntatge amb un senyal de prohibit el pas amb un riu en segon pla

OPINIÓ

Emergència hídrica i els nous màrtirs de la llibertat

La sequera crònica d'aquests dies només és un tràiler del futur que ens espera, en part pels impediments al desenvolupament d'una política forestal

No crec que l'emergència hídrica hagi agafat ningú per sorpresa, ja que feia temps que s'anunciava. El que potser és més difícil de comprendre és com hem arribat a aquesta situació.

Tots estem d'acord amb la necessitat de preservar el medi ambient. Tot i que visquem en un país molt polaritzat, amb els “hunos” i els “hotros” com deia Unamuno, tots compartim preocupació davant les imatges de pantans secs, o les d'incendis devorant muntanyes i cases com si fossin rosquilles. El problema és posar-se d'acord sobre què volem preservar, i com.

La pertinaç sequera és deguda al conegut canvi climàtic, l'efecte del qual és innegable i la seva importància cabdal. I encara que es tracta d'un assumpte sens dubte complex, i amb moltes arestes, hi ha un altre factor clau en la gestió del territori que ignorem. I és que estem disminuint la disponibilitat d'aigua, i agreujant els efectes de la crisi climàtica, per haver condemnat els nostres boscos a l'abandó.

És a dir, perquè amb prou feines es tallen arbres ni s'esbrossa, seguint les directrius d'un pla d'ordenació forestal sostenible. Sota un escenari de sequera crònica, no cal sinó disminuir el gruix de les nostres muntanyes, perquè es consumirà menys aigua si tenim 100 arbres per hectàrea, en lloc de 1.000, per posar un exemple.

Ara ens esquincem les vestidures perquè la disponibilitat hídrica és cada cop menor. La veritat és que l'excés de vegetació s'ha begut gran part de l'aigua que, altrament, es podria haver destinat a consum humà.

Estat actual del pantà de Sau

Els estudis dels hidròlegs apunten des de fa temps a l'abandonament del territori, i al consegüent excés de gruix forestal, com un dels factors més importants darrere de la manca d'aigua. I l'abandó ni tan sols ha servit per tenir una vegetació més sana.

Els nostres estudiants van analitzar fa uns anys el creixement dels arbres fora i dins un parc natural. Dins del parc van quantificar com els arbres amb prou feines podien créixer, perquè el sotabosc amb què competien per l'aigua els guanyava la partida.

A l'altra banda del límit, però, on sí que es tallaven arbres i es feien tasques de gestió, els arbres gaudien d'una salut molt millor, i de majors creixements. Els arbres dins del parc van acabar morint l'any passat i els van haver de tallar.

I, tot i això, diàriament ens trobem amb notícies on els ecocides de torn (ells es consideren ecologistes, però, si ho són, es mostren asimptomàtics) intenten paralitzar irracionalment les curtes sostenibles, els tallafocs necessaris per a l'extinció d'un incendi, i una infinitat d'accions de gestió encaminades a augmentar la resistència dels boscos davant del canvi climàtic.

El desenvolupament d'aquest immobilisme ecocida ha esdevingut una mena de negacionisme de facto: s'acaba frenant qualsevol acció de gestió que permeti adaptar els boscos al canvi climàtic, cosa que equival a negar l'existència d'aquest canvi climàtic. I a més, impossibilita també el desenvolupament d'una silvicultura ecohidrològica, que compagini l'ecologia amb la hidrologia i l'aprofitament racional i sostenible dels recursos.

Hi ha qui promou que es prohibeixi col·lectar llenya, o les restes d'arbres morts. Imagino que desconeixen que llenya ve de lignum, derivada de logos, i la mateixa paraula significa precisament això: “allò que és col·lectat”.

El més greu és que el 10% dels arbres a la Catalunya Central són morts, arribant al 30-40% a zones del Prepirineu. Oposar-se a la retirada dels arbres secs en aquestes zones és com comprar totes les butlletes perquè ens toqui la grossa al sorteig dels megaincendis.

Zona de bosc cremat després de l'incendi, el 16 d'octubre del 2023, a Trabada, Lugo, Galícia

També es busca “alliberar” els boscos de la mà de l'home, com si no forméssim part de la natura, en pro d'un ideal romàntic sense base científica. Hem alterat l'atmosfera, les concentracions de CO₂ i el clima, per la qual cosa ara la nostra petjada és ubiqua. I precisament per això, per disposar de més aigua i per facilitar l'adaptació dels boscos al que ha d'arribar, necessitem la serra mecànica, la gestió forestal sostenible, més que mai.

El que vivim aquests dies només és el resultat d'augments en la temperatura mitjana global d'1,3 °C. A finals de segle, tal com estan les coses avui dia, la pujada serà de més de 3 °C. Imagineu-vos el futur que espera a les nostres reserves hídriques i als nostres boscos.

Estem davant del tràiler d'un futur que encara ha d'arribar i d'un futur que, tristament, ens estem llaurant nosaltres mateixos.

L'única opció per aconseguir que aquesta transició sigui ordenada, maximitzant les reserves hídriques i sense generar problemes socials greus com els megaincendis, és a través de la gestió forestal. Però, segons sembla, hi ha qui prefereix condemnar els nostres boscos que siguin els últims màrtirs d'una suposada llibertat. Mentrestant perdem l'oportunitat d'optimitzar la gestió forestal de l'aigua.

És el resultat de viure en una societat on els Ecomitos, els bulls ecològics que agreugen la crisi ambiental, s'han instal·lat a l'imaginari col·lectiu, com ja hem descrit altres vegades.

➡️ Opinió

Més notícies: