Lectura política de presències i absències a la jura

El petit món ideològic de l’independentisme i dels afins ha valorat fins a l’enaltiment com un fet històric rellevant carregat de simbologia política les absències a l’acte de jura de constitució per l’Elionor, l’hereva de Felip VI, a la qual fan extensius els retrets al seu pare, al seu avi i a tots els seus antecessors, és de suposar que fins al malaurat Martí l’Humà, l’últim rei “genuïnament” català (1396-1410). Una atribució de culpes de pares a fills que en el món del comú seria denunciada per reaccionaria. 

No hi eren els diputats al Congrés d’ERC, Junts, PNB, HB-Bildu, BNG i Sumar, en total 54 absents, car Yolanda Díaz , Joan Subirats i 2 càrrecs institucionals més de Sumar hi van ser. Dels 616 diputats i senadors de les Corts Generals, s’absentaren 81 electes i designats, participaren doncs 535 membres de les dues Cambres. Ha estat molt esbombada per l’independentisme l’absència dels presidents Pere Aragonès i Iñigo Urkullu, però sí que hi van ser 15 presidents i presidentes de Comunitats Autònomes i els de Ceuta i Melilla. Les presències guanyaren per golejada. 

Les absències han tingut justificacions dispars, les de Sumar (27) no són les mateixes que les de Junts  (7) o ERC (7). Les presencies no han hagut de justificar-se: han participat a un acte institucional previst a la Constitució, simplement han respectat la Constitució. 

El principal retret que els independentistes d’aquí i afins fan a Felip VI és el discurs del 3 d’octubre de 2017, el consideren un “error polític gravíssim”. En el fons, a Espanya no hi ha un debat polític sobre monarquia o república, que seria un debat sobre la Constitució, més enllà de posicionaments ideològics com el manifest conjunt d’ERC, HB-Bildu i BNG fet públic el dia de la jura amb l’intent (inútil) de convertir la petitesa de la seva absència en  l’esdeveniment de la jornada. 

L’ gravetat de l’error vindria de la condició de monarca del cap de l’Estat, que -diuen- hauria incomplert el seu paper de moderador, paper que sols li reconeixerien si hagués moderat a favor seu, encara que, probablement, ni així.  Quan de temps viuran  políticament i ideològica d’aquest ressentiment, trufat a més de contradiccions? 

La condició de monarca del cap de l’Estat els permet aportar una “emoció republicana” a la queixa i al sempitern greuge, el mateix infantilisme que mostren al “no ser-hi” quan ve el cap de l’Estat a Catalunya, perquè -diuen- “Catalunya no té rei”, ni té cap d’Estat, perquè no té Estat, car és “una nació sense Estat”, etc. La realitat que no els agrada: Catalunya ha estat i és part indefugible d’Espanya, la substitueixen per una ficció sense cap ni peus.
I si ens deturem en el discurs del 3 d’octubre del cap de l’Estat davant de la deslleialtat institucional del president de la Generalitat i el seu Govern, que era una contravenció de la Constitució com no se n’ha vist de semblant en cap altre Estat de la Unió Europea, què esperaven que digués el cap de l’Estat? Què creuen que haurien dit els caps d’Estat de les repúbliques d’Alemanya, França o Itàlia, per exemple?

Lamenten que al discurs no hi hagués cap “comprensió” envers els estomacats per la policia. A força de victimisme i del mantra de la “repressió” han aconseguit  que sigui  impossible parlar racionalment i fredament de la intervenció de la policia  durant aquell 1 d’octubre tan irregular, tan provocador, tan insensat. Intervenció que fou requerida pels tribunals  que havien declarat il·legal la convocatòria referendària.

Tenen dret a queixar-se’n i a viure ressentits. El sistema de drets i llibertats de l’Estat de la monarquia parlamentària, constitucional i plenament democràtica els protegeix i ara respecta la seva absència de l’acte constitucional de  jura de  constitució per l’Elionor. 

Si ells fossin tan respectuosos de la Constitució com la Constitució els respecta, haurien estat presents a l’acte de la jura, encara que maldin per la forma republicana de la suprema autoritat de l’Estat. 

El que no tenen és legitimitat moral per fer del seu ressentiment un muntatge polític del qual viure electoralment.