Mentre duri la guerra? El nomenament de Franco que va marcar la història d'Espanya

El cop militar del 18 de juliol de 1936 no va aconseguir l’objectiu inicial de prendre el control total de l’aparell de l’Estat republicà. En lloc d’una victòria ràpida, que hauria transformat el Govern de la República en un directori militar, es va desfermar una cruenta guerra civil.

Davant l’absència d’una estructura governativa clara a la zona revoltada, després de la mort en accident d’aviació del qui havia de ser president del Directori, el tinent general José Sanjurjo Sacanell, es va proposar que qui el substituís fos Severiano Martínez Anido, que es trobava retirat a França, ja d’edat avançada i que va refusar la possibilitat, deixant els revoltats sense un líder clar. Qui havia planejat el cop era Emilio Mola Vidal, però aquest era un general de Brigada. Els generals de divisió més antics: Joaquín Fanjul i Manuel Goded, havien fracassat a Madrid i Barcelona, respectivament, i serien afusellats a mitjan agost; per la qual cosa el 24 de juliol es va constituir la Junta de Defensa Nacional, amb l’objectiu d’exercir funcions de govern mentre es estabilitzava la situació militar.

El president d’aquest òrgan provisional era el més antic dels generals de divisió que el componien, Miguel Cabanellas Ferrer: un fervent republicà que havia estat diputat a Corts pel Partit Republicà Radical després de les eleccions de 1933, encara que va renunciar poc després i va tornar a l’Exèrcit, exercint de director general de la Guàrdia Civil i, posteriorment, de cap de la 5a Divisió Orgànica. Cabanellas va ser l’únic dels caps de divisió (de les vuit existents a la Península) que es va revoltar contra el Govern del Front Popular. Ningú no esperava aquella reacció en un home que havia estat fidel escuder dels republicans des que van començar les conspiracions contra Primo de Rivera.

Un altre general de divisió, encara que no formés part de la Junta per trobar-se aïllat a Sevilla, era Gonzalo Queipo de Llano. Com en el cas de Cabanellas, Queipo era un home de conviccions republicanes, i per elles va arribar a revoltar-se el 1930 contra el Govern del seu antic company a l’Àfrica, el general Dámaso Berenguer.

Els monàrquics, presents a Burgos i principals canalitzadors de l’ajuda als revoltats en les primeres setmanes de la guerra, van apostar per Martínez Anido i, un cop aquest va refusar la invitació, es van inclinar pel cap de l’Exèrcit d’Àfrica, Francisco Franco. Franco no havia estat a la primera junta de Defensa, però, un cop va començar a obtenir èxits internacionals, aglutinant el suport alemany i italià de primera hora, hi fou inclòs el 3 d’agost de 1936.

Els revoltats van començar la guerra en una manifesta inferioritat, sobretot aèria i marítima, però també en nombre d’efectius, capacitats logístiques i productives. Al cap de poques setmanes, l’impuls inicial es va estancar: a l’Aragó estaven a la defensiva, intentant sostenir, amb prou feines, les tres capitals de província. A Oviedo estaven assetjats, les columnes que avançaven des de Galícia per intentar alliberar la capital asturiana progressaven lentament i amb dificultats, enfrontant-se als milicians més durs de tots els que havien aconseguit reclutar les organitzacions obreres. Les forces que havien de caure sobre Madrid, procedents del Nord, havien aconseguit ocupar el túnel de Somosierra i l’alt del Lleó al port de Guadarrama, però estaven a la defensiva, intentant no perdre aquells punts d’importància estratègica, sense cap possibilitat de passar a l’ofensiva i sent molt castigats per l’aviació i l’artilleria de les columnes que arribaven des de Madrid.

Les ciutats que estaven sota el poder dels revoltats eren bombardejades diàriament: Ceuta, Tetuan, Melilla, Saragossa, Oviedo, Osca, Granada, Còrdova, Algesires, Pamplona, i moltes altres rebien el càstig de les bombes governamentals fent no poques baixes entre els militars, i també entre els civils.

El Govern tenia la capacitat industrial, el tresor, el Banc d’Espanya, i les estructures d’Estat, encara que aquestes estiguessin compromeses pel poder que havien aconseguit les organitzacions obreres a través de les seves milícies.

Amb aquest panorama, només les tropes d’Àfrica, un cop van aconseguir travessar l’estret en una llarga operació que va durar diversos mesos, van poder avançar amb claredat cap a la capital d’Espanya.

El bàndol revoltat no era un cos homogeni, ni de bon tros. Dins del seu si convivien republicans antimarxistes, conservadors agraris, monàrquics, les dretes catòliques, carlins, falangistes i militars sense filiació política reconeguda.

En un context de guerra prolongada, pressió internacional, sobretot reflectida per Itàlia i Alemanya que demanaven un interlocutor únic i deixar de rebre delegacions de generals que sol·licitaven mitjans per a una zona concreta, es va prendre una decisió clau el 26 de setembre: el nomenament d’un comandament únic. Confiat a Francisco Franco. Però, qui van prendre aquella decisió? Quins factors van motivar el nomenament? Quin va ser el paper real de Franco a la Junta?

La Junta de Defensa tenia un caràcter col·legiat. Cap dels seus membres no havia de tenir supremacia sobre els altres. Aquesta horitzontalitat reflectia les reticències de diversos generals a permetre la concentració del poder en una sola figura. No obstant això, aquesta lògica es veuria alterada poques setmanes després de la seva creació el 24 de juliol.

El prestigi de Franco es recolzava en diversos factors, però, sens dubte, el pes de la seva candidatura per assumir i aglutinar el comandament únic destacava en tres:

• Manava l’Exèrcit d’Àfrica, el més nombrós, capaç i potent de tots els que podien oferir els revoltats. A finals de setembre, les columnes que progressaven des del sud semblaven imparables i tot presagiava que el final de la guerra era proper.

• Havia estat l’interlocutor principal amb Alemanya i Itàlia, factor clau per al subministrament bèl·lic i el pas de les tropes d’Àfrica a la península, així com per equilibrar la supremacia aèria que havia pertangut al Govern durant les primeres setmanes.

• Els monàrquics, després de la renúncia de Martínez Anido, veien en Franco el principal candidat per a una restauració del règim anterior. Fins aleshores es considerava el general com un home d’ordre, allunyat de les tendències polítiques més contràries a la monarquia alfonsina: els qui demanaven una continuïtat republicana dirigida per un directori i sense partits àcrates i marxistes, i els falangistes, que pregonaven una revolució que proporcionés a Espanya un estat totalitari on les classes socials cooperessin en el teixit productiu en lloc de lluitar entre elles, amb un Estat que proporcionés una plena cobertura social.

Des de la seva entrada a la Junta, Franco va mantenir un perfil de prudència i eficiència. No es va involucrar en disputes ideològiques internes, la qual cosa li va permetre aparèixer com un mediador entre monàrquics, republicans conservadors i falangistes emergents. Aquesta actitud el va fer elegible per liderar, sense despertar un rebuig immediat entre les diferents faccions.

Durant l’agost i el setembre, mentre la guerra s’enduria, es van intensificar les tensions a la Junta. La necessitat d’un comandament únic es va tornar prioritària davant la pressió internacional i els fracassos de coordinació entre fronts. Franco es va posicionar lentament com el candidat de major consens relatiu.

La Junta de Defensa Nacional aviat va revelar els seus límits. Les decisions estratègiques eren lentes, el front estava fragmentat i existia una descoordinació entre les operacions del nord, el centre i el sud del país. A més, l’existència de múltiples líders regionals —com Queipo a Andalusia, Mola a Navarra i Franco al sud-oest— generava duplicitat d’esforços i conflictes d’autoritat.

La necessitat d’un comandament únic era, sobretot, una necessitat militar. Les campanyes entorn de Madrid, el front d’Aragó i la zona de l’Ebre exigien una planificació centralitzada. Sense una cadena de comandament clara, l’esforç bèl·lic es veia compromès.

Les faccions eren tan profundament heterogènies com les que estaven a l’altre costat del front. L’única manera d’evitar l’esclat d’una guerra interna, com la que va tenir el bàndol governamental el maig de 1937, era mitjançant la imposició d’una autoritat central i indiscutida.

Finalment, la necessitat política: calia nomenar un cap de l’Estat capaç de donar legitimitat als decrets, nomenaments i relacions exteriors. En un context de guerra total, no n’hi havia prou amb una direcció militar: era imprescindible una estructura polític-jurídica centralitzada.

El procés d'elecció de Francisco Franco com a Generalíssim

El procés de designació es va dur a terme en diverses reunions entre els generals, amb una especialment crucial celebrada a Salamanca entre el 21 i el 25 de setembre de 1936. El debat fou tens. Alguns proposaven Mola com a cap militar, d’altres Queipo pel seu control del sud. Però Franco apareixia com l’únic candidat amb un prestigi militar sostingut i sense un perfil ideològic definit, cosa que el convertia en una figura d’equilibri.

Els monàrquics, probablement els més interessats, estaven representats pels generals Miguel Ponte, Andrés Saliquet i Alfredo Kindelán. Donaven suport a Franco perquè creien que, després de la guerra, restauraria la monarquia. Els africanistes com Mola acceptaven el seu nomenament per la seva eficàcia, encara que no sense reserves. El mateix Mola havia estat el cervell del cop, però va comprendre que Franco tenia més projecció internacional i unitat de comandament.

La votació no va ser unànime. Cabanellas va votar en contra, i el seu advertiment va quedar registrat en la memòria històrica: “Vostès no saben el que han fet. Han nomenat un home que no deixarà el poder mentre visqui”.

El 26 de setembre de 1936, en un decret publicat a Burgos, Franco va ser nomenat Generalíssim dels Exèrcits i cap del Govern de l’Estat. No era només un comandament militar: era una prefectura política amb autoritat sobirana.

Aquest nomenament fou confirmat públicament en una cerimònia celebrada l’1 d’octubre de 1936 a Burgos. En ella, Franco va assumir formalment el poder, acompanyat d’un elaborat ritual simbòlic que reproduïa elements del vell Estat monàrquic.

Consolidació del poder

La reacció al nomenament va ser variada dins del bàndol revoltat. Per a alguns, com els monàrquics, era un pas necessari cap a la restauració dinàstica. Per a altres, com els generals que dirigien les tropes en campanya, va ser una cessió pragmàtica del poder davant la urgència bèl·lica. Tanmateix, la figura de Franco va començar a créixer ràpidament gràcies al seu control de l’Exèrcit d’Àfrica, la seva habilitat per evitar enfrontaments interns, i el seu maneig de la propaganda. Aquesta última va crear un líder messiànic, la imatge del qual era omnipresent a tots els llocs de l’Espanya sota les seves ordres. Quan s’exalça algú a aquella altura, és molt difícil fer-lo baixar.

Un dels grans errors de càlcul va ser el comès pels sectors monàrquics, en particular el general Kindelán, qui va creure que Franco actuaria com un regent temporal, facilitant després el retorn de la monarquia. Anys després, Kindelán afirmaria: “Franco ens ha traït; ha usat la causa monàrquica com a bandera per assolir el poder absolut”.

Franco, un cop investit, va actuar amb rapidesa. Va prendre el control total de la Junta, va eliminar qualsevol possibilitat de lideratge col·legiat i va subordinar la resta de generals. La Falange va ser absorbida mitjançant una unificació forçada l’abril de 1937 en un partit únic amb els tradicionalistes i la resta de forces del bàndol revoltat. De res van servir les protestes dels seus líders. Fins i tot hi hagué falangistes que van passar per un escamot d’afusellament pel seu rebuig a la unificació, com Marciano Durruti, el germà amb camisa blava del difunt anarquista Buenaventura Durruti. Amb la unificació el poder polític va quedar centralitzat en aquell senyor baixet amb tendència a engreixar-se i de caràcter introvertit, tal com el va definir el seu propi germà. No deixa de ser curiós que a la camisa blava dels obrers mecànics s’hi unís la boina vermella de la tradició, els furs, la pàtria i el rei. Revolució i tradició s’unien en un antagònic uniforme.

Des d’aquell moment, Franco no seria simplement un general al comandament, sinó el “Caudillo de España por la gracia de Dios”, com van començar a anomenar-lo els butlletins oficials. Havia començat la construcció d’un règim personalista que es mantindria en el poder durant gairebé quatre dècades i que va sobreviure a tot el que succeïa al seu voltant.

De primus inter pares a cap indiscutit

L’ascens de Francisco Franco al lideratge absolut del bàndol revoltat no va ser immediat ni inevitable. Va ser el resultat d’una combinació de circumstàncies: la fragmentació del comandament militar, la pressió de la guerra, la necessitat d’interlocució internacional i la seva pròpia habilitat per no posicionar-se clarament amb cap facció ideològica dins del bloc rebel.

La Junta de Defensa Nacional, nascuda amb una lògica col·legiada i plural, es va convertir en el vehicle per a l’ascens d’una dictadura personal. Franco va passar de ser un general més —ni tan sols inclòs inicialment a la Junta— a convertir-se en el cap de l’Estat i de l’Exèrcit en menys de dos mesos. Aquest procés va ser acompanyat per l’eliminació de qualsevol oposició interna, la centralització del poder i la construcció d’un règim autoritari amb base en la legitimació militar i religiosa.