L'espiral de deute que ho consumeix tot

De vegades, les coses molt complicades es poden explicar de manera molt senzilla. Quants diners hi ha al món? Segons dades de juny de 2025, 133 bilions de USD. Si això és molt o poc, ningú ho sap.

Ara preguntem pel deute. Quant suma el deute públic i privat de tot el planeta? 337 bilions de USD, és a dir, més del 300% del PIB del planeta. Això, estimat lector, vol dir que, en el cas que s’intentés pagar el deute, simplement no hi hauria prou diners per fer-ho.

Les implicacions d’aquesta situació són apocalíptiques. Cada vegada que paguem deute (com a particulars o com a institució) només estem llançant energia econòmica a un pou sense fons. No fem més que endarrerir la fallida cap al futur i, com que el futur mai arriba, perquè sempre és avui, doncs tots contents. Però el problema és més greu, perquè indica que la inflació, és a dir, la pèrdua de poder adquisitiu, no és un accident, sinó l’essència del sistema.

En el sistema actual, els diners els crea el càrtel bancari en forma de deute. L’únic que recolza els diners (des que Nixon va abolir el patró or) és el deute. Cada vegada que un banc presta diners, el que fa és crear-los com a deute.

Posem un exemple. El banc em presta 100 euros al 4%: perquè circulin 100 euros s’ha creat un deute de 104. Com que aquest diferencial és necessari, perquè només presta qui rep més del que ha prestat, cada euro o cada dòlar en circulació contribueix amb el seu granet de sorra a crear la famosa espiral de deute.

El problema és que, com que es permet als governs funcionar amb dèficit, gastant més del que ingressen, es veuen obligats a contraure deute per pagar el diferencial, és a dir, a augmentar els diners en circulació, és a dir, a augmentar el deute que, en principi, volien liquidar. Només en interessos de deute, Espanya paga més de 40.000 milions a l’any. Arrodonint, 1.000 euros per habitant. Sent el salari mitjà a Espanya 27.480 € (dades de l’INE), aquests 1.000 euros representen el 3,64%. És a dir, abans de l’IPC, abans d’impostos, abans de ruïnes econòmiques diverses, pel sol funcionament del sistema som un 3,64% més pobres cada any. Aquest és només el punt de partida: cal sumar-hi després la inflació real i la constant devaluació de la moneda.

Hi ha qui diu que aquest sistema és insostenible, però no ho és mentre la població continuï acceptant l’empobriment progressiu, que és el que sembla que passa. Estalviar, comprar-se un cotxe, fer un viatge: estem aprenent a renunciar a aquestes coses mentre ens atipem de Netflix, de porno i de tertúlies de Jesús Cintora. De nou, les solucions serien senzilles per a un problema tan complicat: prohibir als governs funcionar amb dèficit.

En el cas que una administració (un ajuntament, una diputació, una comunitat autònoma o un ministeri) gasti més del que ingressa, els seus responsables polítics haurien de respondre amb el seu patrimoni. Tan fàcil com això. Pel que fa al càrtel bancari, responsable de l’expansió constant de l’oferta monetària, la solució és més divertida: retirada massiva de fons, fallida dels bancs i a viure. Potser fa vint anys els bancs eren necessaris per al funcionament de l’economia real, però en l’època de les stablecoins, les xarxes DeFi i la comptabilitat blockchain, ja no són més que un obstacle.