Un dinosaure anomenat esforç

Per portar amb èxit una aula cal promoure l'esforç personal entre els alumnes. L'esforç està darrere d'aquest objectiu, ja que sense ell no es pot superar una limitació. Per això els educadors han de ser absolutament coherents, ferms i justos. Deia Chesterton que no pot existir l'educació lliure, perquè si deixeu a un nen lliure no l'educareu. Amb llibertat plena dubto molt que tothom decidís treballar vuit hores cada dia, arribar puntual a la seva feina, o complir amb les tasques encomanades. L'esforç no neix de la llibertat de l'individu, es potencia amb l'obligació apresa des de petit.

Les pedagogies teòriques pregonen la llibertat de l'alumne davant les matèries a triar, davant l'ús d'Internet i davant els seus desitjos bàsics, és a dir, donen prioritat a la llibertat de l'estudiant de fer el que li plagui sense exigir-li gaire esforç. Així a les facultats de pedagogia, i en moltes de magisteri, s'ha implantat el model de llibertat per adoctrinar els nous docents. Allà es defensa que és el professor qui, sense necessitat de dominar la seva disciplina, ha de provocar l'interès de l'alumne més que promoure el seu esforç.

Però aquesta salmòdia del no esforç aconsegueix molts convertits en una mal entesa pedagogia. Prova d'això és que aquests fidels proposen ser crítics amb els docents, però no amb la pedagogia teòrica, és a dir, amb ells mateixos. I quan se'ls exposa que la seva ideologia ha comportat la caiguda en picat dels resultats acadèmics als Estats Units i Canadà pels seixanta, a Suècia i França pels vuitanta, i sobretot a Espanya a partir dels noranta, donen la culpa a la falta de formació dels docents, a la manca de recursos o a les desigualtats socials, i tot i que això ho repeteixen cada tres anys davant dels mals resultats de les proves PISA, no milloren els seus arguments.

De fet, la pedagogia teòrica sempre ha argumentat el mateix, que és la societat la que ha canviat i que per això hi ha més fracàs escolar, però com s'explica que això només succeeixi justament als països on s'aplicaren aquestes pedagogies? O pitjor encara, com s'entén que a Baviera es donin els millors resultats acadèmics alemanys si aquest länder es va negar a aplicar la pedagogia teòrica?

Si hi ha deteriorament a les famílies, hem de millorar l'educació per minimitzar els efectes negatius d'aquestes, o potser aquestes teories van ser les que van empitjorar la societat? Per desgràcia, molt poques polítiques educatives s'han qüestionat que sigui la pedagogia teòrica la causant d'aquesta desmillora. Els alumnes ho viuen a les aules i ho sofreixen a les classes. Però els pedagogs defensors de la mateixa es refugien afirmant que són científics de l'educació. I aquí és quan un es pregunta el següent, és la pedagogia una ciència? I tots sabem que no utilitza el mètode científic.