Quan el diable viatja en un Mercedes

Era un gèlid matí d'hivern del 2014 i el meu acompanyant i jo ens dirigíem a peu per una pista forestal en pèssim estat cap al poble abandonat i amb molt mala fama de Marmellar, situat al Baix Penedès. Aquell poble tenia —i continua tenint, i amb raó— molt mala premsa.

Deixant de banda els constants rituals, molts de màgia negra i satanisme que s'hi han realitzat —i es realitzen—, i les empremtes dels quals podem veure als seus murs pinta ratllats, l'horrible assassinat al fantasmal poble i un altre molt a prop de dues dones aportaven més tenebres i aire macabre a les ruïnes d'aquell poble habitat antany per desenes de persones.

Quan anàvem a pujar per una torxa lateral que pujava a la profanada església, vaig sentir un fort dolor al costat dret, i vaig observar sorprès com una mena de trampa a l'estil de les orientals i pel·liculeres estaques punji, però en aquest cas lateral, havia travessat el meu gruixut anorac, més una armilla militar de “mimeta” que portava, i la gruixuda camisa, també militar, fent-me una petita però dolorosa ferida.

Ens vam parar allà mateix a curar la ferida, mentre intentava imaginar quina ment trasbalsada o criminal havia muntat entre la malesa aquella trampa, que bé hauria pogut ocasionar alguna cosa més que una ferida d'uns pocs centímetres —gràcies a la roba que portava— fins i tot a la tendra pell d'algun nen que hi estigués d'excursió.

Sense més ni més, i en pocs minuts, arribem al temple profanat. Al seu interior, juntament amb símbols esotèrics, pentagrames sinistres, algunes creus invertides de color vermell pintades a les parets, i una bona quantitat de sahumerios, encens i espelmes negres per terra, vam poder observar diversos trossos d'un pobre gat tigrat que, sense dubte, havia estat recentment víctima i protagonista d'algun repugnant ritual.

No era la primera vegada, ni de bon tros, que veia restes de rituals de tint satànic. Fins i tot vaig tenir un editor, ric i poderós, que es movia per aquesta línia sinistra de l'ocultisme, encara que, si escau, penso que més per alienació mental que per convicció religiosa o doctrinal.

Vam fer les corresponents fotografies per al reportatge —i per a un llibre que aleshores estava escrivint sobre pobles maleïts de Catalunya—, vam recórrer el seu cementiri tètric, buit des de feia anys, els seus edificis ruïnosos, alguns també amb restes de rituals, no necessàriament sinistres, i vam tornar cap al Vendrell, perquè fessin una mirada a la ferida, que continuava sagnant una mica (per cert, es van negar i em vaig haver de desplaçar a Barcelona perquè un metge d'urgències del meu CAP ho fes).

Mentre tornàvem a l'automòbil, el meu acompanyant em va preguntar si allò era cosa d'“adoradors del Diable”. Li vaig respondre que sí, molt possiblement, però que dins d'aquesta gent n'hi havia de tendències i comportaments molt diferents; des de joves —fins i tot nens que busquen emocions fortes per immaduresa—, fins a persones mentalment madures i ben formades —fins i tot acadèmicament i professionalment— que han escollit el culte al Diable com una manera de pensar. Diguem que, fins i tot, en aquests sinistres i macabres cultes, hi ha “classes” i estatus.

Trobem alguns grups d'adolescents o gent molt jove que busquen perilloses i exòtiques emocions i després surten psicològicament tocats. Vaig ser testimoni com a convidat  a un ritual nocturn a les ruïnes de Rubials (Tarragona) on una de les assistents, amb prou feines més gran, va haver de ser portada d'urgències a un hospital de Tarragona amb un atac de nervis o una mica pitjor després d'un ritual pseudodiabòlic, però no cruent, però sí molt sinistre i amb presència d'alcohol i drogues.

També hi ha els “penjats” que agraden de profanar cementiris, en alguna ocasió amb tanta estupidesa que s'obliden el DNI al mateix lloc de la profanació; fins i tot en la seva aberració mental s'ha donat algun cas en què, després de profanar un cementiri i realitzar els seus rituals, utilitzaven ossos humans, acompanyats de pastilles de brou Avecrem, per fer un “brou d'ossos” – 22 de març de 2004, cementiri de la gironina població de Peralada—.

Arribats a aquest punt, no pensem que tots aquests “adoradors del Mal” són gent inculta, inadaptats socials, “penjats” o simplement retorçats. Ni de bon tros.

Recordo fa molts anys una entrevista a un bonic habitatge del Maresme amb el doctor Frederik Koning, autor, entre altres obres sobre el tema, del famós i ja clàssic llibre Història del Satanisme. Aquest expert, que en aquells temps era qui més sabia sobre el culte al Diable al nostre país, em va dir unes paraules que vaig anotar al meu bloc i van ser per a mi més que importants: “Pensa que els més seriosos, convençuts i rellevants adoradors del Diable viuen als barris nobles de les ciutats, tenen una vida més que solucionada i, en algun cas, són tan famosos que fins i tot algun té a Espanya alguns carrers que porten el seu nom”. Va citar un famós metge mort bastants fa anys i que, per no poder comprovar que allò que em van explicar fos veritat—encara que temo que sí—evito esmentar-ne el nom.

Poc més tard, vaig entrevistar un bondadós i erudit sacerdot jesuïta que va ser durant uns anys exorcista a Barcelona. Aquell home ens va explicar al meu company, l'escriptor Lluís Utset, i a mi que, de vegades, el Mal i els seus acòlits eren als llocs amb més poder i diners, i que a alguns dels seus seguidors més fidels te'ls podies creuar al carrer, mentre viatjaven en algun automòbil d'alta gamma amb xofer.

Va ser cap a l'any 1988 quan una coneguda i decidida reportera de TVE em va demanar com a favor personal que la posés en contacte amb algun “seguidor del Diable” per entrevistar-lo. Li vaig comentar que era difícil que algú així, excepte si era un pobre mentit amb ganes de publicitat i protagonisme, es deixarà entrevistar per una emissora de TV. La reportera va insistir i li vaig presentar a un personatge amb rellevant càrrec públic —antic company meu als boy scouts— que sabia que des de jove seguia i practicava aquestes creences, encara que, per ser algú intel·ligent, cultivat, de posició i amb una ment equilibrada, ni profanava esglésies o cementiris, ni matava animals—o persones, que també hi ha hagut casos—ni feia aquest tipus d'aberracions, o això m'agrada creure. Vaig parlar amb el meu antic company d'escoltisme i va acceptar l'entrevista, encara que només fos per la curiositat de veure què li preguntaven, però sense càmeres ni enregistradores.

La reportera, com a metralladora, va començar a disparar preguntes a discreció. Ell, somrient, vestit amb la seva indubtablement elegant camisa de seda i exhibint les seves excel·lents maneres, l'observava. En acabar l'interrogatori, gairebé un monòleg gairebé sense aconseguir cap resposta, l'elegant cavaller li va dir, sense perdre mai el captivador somriure d'home de món: “Senyoreta, vostè és molt jove, li queda molta vida al davant, i mai se sap què li pot passar, si toca segons quins temes. Li aconsello que busqui un altre tema; per exemple, parleu de les bruixes, i gaudiu de la vida”.

Visiblement pàl·lida, la reportera va donar per finalitzada l'entrevista i ens vam acomiadar d'aquell home educat i afable. Un cop al carrer, molt a prop del selecte Turó Park, em va dir: “Miguel, em convides o t'invito a un conyac? Ho necessito”. Tots dos ens vam anar a prendre una copa al selecte barri —jo vaig convidar, ja que sempre he estat de costums clàssics, encara que ara no es porti entre certa gent i es pugui titllar aquest gest d'heteropatriarcal— i ella, encara una mica impactada, va comentar que “passava del tema” i que faria un altre reportatge diferent. Em vaig alegrar per ella.

Es pot creure en el Diable, el dimoni, el Mal (o com vulguem anomenar-ho), o no creure. Això va segons cadascú —qui això escriu no creu—, però el que ningú no pot ignorar és que, igual que hi ha gent que resa a les esglésies amb la millor de les intencions —una altra cosa és que les compleixin—, també hi ha una minoria que rendeix culte a creences molt més sinistres i fosques. Uns, de forma totalment hermètica i elitista a zones adinerades, desplaçant-se en cotxes de luxe i amb professions liberals o càrrecs importants, convençuts de les seves creences que mantenen en privat. Altres, mentalment menys madurs i de vegades amb escasses llums, o simplement friquis macabres, profanen cementiris, realitzen sacrificis —no sempre de pobres i indefensos animals— i formen la part folklòrica del culte al Mal que, existeixi o no, el que puc assegurar és que té més seguidors del que molts pensen.

I després hi ha aquells que són el Mal encarnat, preparant invasions, provocant guerres, crisis humanitàries o econòmiques, enfrontant bèl·licament països, sembrant mort i desolació. De vegades penso que aquests poderosos personatges, amb els seus actes, fins i tot superen en maldat el mateix Diable, suposant que existeixi.