La política de la CUP Basha Changue amb una ciutat rica de fons

OPINIÓ

El Regne de la CUP no és d'aquest món

Per ells, sempre hi ha alguna cosa que ho explica tot, que és més aviat abstracte i que està pendent d'arreglar

Com que la realitat comença a prémer una mica ja ningú no parla de la CUP. Precisament per això és un bon moment per referir-se a la formació anticapitalista. I no per portar la contrària a l'actualitat, sinó perquè la pel·lícula es pot jutjar quan s'ha acabat. I pel que sembla la CUP ja és al seu ocàs.

Tot es paga

La meva tesi és que cal molt capitalisme perquè una societat es pugui permetre a una formació anticapitalista. I la CUP és a la política allò que el veganisme és a la nutrició: un luxe que es poden permetre certes societats. Si un s'atura a pensar-ho, cal molta prosperitat, no perquè tots mengin, sinó perquè alguns es puguin permetre portar una dieta.

En aquest sentit, la CUP és una formació capitalista. No ho dic amb la mala fe d'acusar la CUP d'allò que volen combatre, precisament el capitalisme. Em refereixo més aviat a les funcions objectives que exerceix la CUP al sistema polític, que són funcions de consum, o sigui, de consum polític. La imatge del supermercat il·lumina força bé aquest assumpte.

Ametlla a cubs

Un dels atributs del consum és la tendència a la concreció, a l'hiperdetall. Recordo que en certa cadena de distribució alimentària vaig trobar ametlla a cubs, uns cubs petits i perfectes. Em vaig quedar amb la bosseta a la mà, una mica aclaparat davant la imatge de retallar ametlles en forma de cubs minúsculs. Però també hi ha mangos del Brasil, cervesa alemanya, patates fregides amb gust de tòfona, pinso de salmó per a gossos. Hi ha de tot, en fi.

La democràcia – però la realment existent – s'assembla a un supermercat: els partits ofereixen tal o quals productes en règim de competitivitat. I de la mateixa manera que hi ha seccions destinades a productes minoritaris, hi ha productes polítics minoritaris.

I el consum d'aquests productes acostuma a estar justificat per motius igualment minoritaris. Això, en política, sol ser un signe inequívoc d'idealisme. No d'idealisme en el sentit de lluitar per causes nobles i elevades – que a la CUP certament en tenen –, sinó d'un idealisme més aviat abstracte, gairebé cognitiu. Com aquell a qui li van dir que la ciència havia refutat la seva teoria i va dir “Doncs pitjor per a la realitat”.

La meva apocalipsi és molt important

El cas és que la CUP és un partit que, si vol menjar ametlla, només pot ser a cubs, i si vol menjar fruita, ha de ser mango i a l'abril. Des de la CUP diran que és ben al contrari: que ells promouen el consum de proximitat. Però això és l'aparença de la qüestió, la seva analogia. Quan es tracta d'alimentar milions de persones, el simpàtic consum de proximitat és l'equivalent al pinso de salmó.

A tot això, els motius minoritaris solen ser reduccionistes i intransigents, gairebé sempre tenyits de reivindicació. Per a l'idealisme polític, no es tracta d'alimentar milions de persones, sinó de fer-ho de tal manera. És el tema del reduccionisme: no toleren que els fenòmens es presentin com es presenten i que la política arribi fins on arribi. Per a ells, sempre hi ha alguna cosa que ho explica tot, que és més aviat abstracte i que està pendent d'arreglar-ho.

Si hi ha augmenta la inseguretat, cal buscar les causes més profundes, acabar amb la pobresa, posar fi a les desigualtats socials, “disputar la catalanitat”, reforçar el model de convivència i 'pim-pam-pum bocadillo de atún' perquè no et roben el mòbil cal acabar amb el capitalisme. Però Ortega deia que 'la gana i la set de justícia mai no tindran més força que la gana i la set'. O sigui, que ens agafa una mica lluny el capitalisme.

Quan la política no està aferrada als fenòmens es dissol en una moralina inconcreta i en nits electorals de “ens ha faltat fer més pedagogia”. Tot això amb l'agreujant que, com més aixafa la realitat, més es reafirmen que estaven en el correcte. Hi ha un punt en què es creuen el que és patètic i el que és èpic. A menys que estiguem a Rússia, per part meva tinc força clar que si algú em diu que les seves idees molesten al poder és que estic davant d'un perfecte il·lús.

Per acabar, hi ha una altra cosa molt pròpia dels idealistes: creure que els seus debats bizantins són molt importants. Un exemple és la polèmica que tenen sectors feministes amb sectors queers i que, a la majoria de la gent, li és més o menys igual. L'idealista, cupaire o no, es queda amb cara de catequista sorprès quan li dius que el seu apocalipsi t'és igual. Això reflecteix una cosa que ningú sembla tenir present: que la funció de la política és ordenar, no posar.

➡️ Opinió

Més notícies: