La desigualtat persisteix

En els darrers dies, hem seguit amb expectació i angoixa les tragèdies ocasionades pel terratrèmol al Marroc i la catàstrofe de la riuada a Líbia. Successos que, més enllà dels fenòmens naturals que les han desencadenat, són, també, la conseqüència, de la precarietat d'un Estat que no arriba, ni de bon tros, a allò que han de ser els estàndards d'una Administració del segle XXI, la primera i laltra, directament, el resultat dun Estat fallit.

En tots dos casos, tant els morts com els desapareguts es compten per milers i la recuperació de la fràgil normalitat ni s'entreveu a l'horitzó, per la incompetència manifesta dels governs per donar una resposta mínimament adequada a cada situació.

És evident que no tenen res a veure la debilitat institucional d'aquests països del Magrib amb la situació socioeconòmica d'Espanya, però crec que és oportú esmentar el que passa allà per remoure algunes consciències. Aquí, per sort, no hem patit cap sisme i, encara que hem suportat alguna riuada, no han tingut res a veure amb el que ha passat al país nord-africà. Tanmateix, en tindrem prou amb fer una ullada al nostre voltant per constatar que les desigualtats socials ens donen motius, més que sobrats, per a la preocupació i el enrojolament.

Resulta que a Espanya més d'una cambra de la població, un 27%, viu en risc de pobresa o exclusió. Això vol dir que els ingressos que fa uns anys donaven per viure al dia, un de cada quatre ciutadans, avui no donen ni tan sols per acabar la jornada. La pandèmia ha cronificat aquesta patologia.

El drama humà, una vegada més, plana sobre els qui tenen menys capacitat de resistència. En una societat hiper desenvolupada com la nostra, centenars de milers de famílies viuen sense un clau a què aferrés. És cert que el Govern ha posat en marxa diverses ajudes: algunes de tan importants com els ERTE, que en plena pandèmia van ser un potent amortidor. Tanmateix, la gravetat del problema persisteix i les dades continuen sent esgarrifosos. L'ingrés mínim vital va ser benvingut, també, una bona mesura, però la seva gestió ha estat envoltada d'una espessa càrrega burocràtica i no ha beneficiat tots els que hauria de fer.

La desigualtat és avui als mateixos nivells de fa vint anys. I això ens porta a pensar que, és molt improbable que la ciutadania afectada per aquesta xacra, pugui trobar els estímuls indispensables per, almenys, intentar sortir del pou on van caure amb la crisi del 2008 i que, el 2020, amb la irrupció de la pandèmia van acabar d'enfonsar-se; just quan alguns començaven a entreveure un futur una mica millor.

Les conseqüències d'aquestes desigualtats són múltiples. Per a Antón Costas i Xosé Carlos Arias, segons afirmen a Laberints de prosperitat (Galaxia Gutenberg), editat el 2021, però de plena vigència, “la principal és que suposa un element de corrosió de primer ordre per al contracte social, una font de malestar i tensionament que amenaça seriosament el futur de les societats avançades”. En efecte, és difícil separar la desigualtat de la desafecció democràtica; de fet, són vasos comunicants.

Com recorden els professors Costes i Arias, se sol al·ludir a dos tipus de factors per explicar el deteriorament de la confiança en la democràcia: aquells que apel·len a elements culturals, i els de caràcter socioeconòmic. Cada cop es fa més evident que són aquests segons els que solen estar a la base de la desafecció i desconfiança en el sistema, encara que de vegades poden activar també els culturals, multiplicant així els seus efectes. Tot això acaba debilitant el contracte social en què es funden les nostres societats.

La bretxa ha crescut perquè els que menys en tenen, en tenen menys cada vegada, i aquest poc s'aprima perillosament, en particular entre joves, dones, població amb menys qualificació professional i economia submergida. Segons el Banc d'Espanya, a finals de 2020, els ingressos del 10% més ric eren més de vuit vegades superiors que els del 10% més pobre. La bretxa es manté gairebé amb el doble d'aturats a Espanya que la mitjana europea, mentre que la pressió fiscal, segons dades d'Eurostat, segueix entre cinc i sis punts per sota de l'entorn.

Totes aquestes dades m'han semblat més que eloqüents per, per una vegada, deixar de banda els secrets de la política quotidiana, les seves picabaralles constants i posar sobre el paper una realitat que considero d'especial gravetat i que per desgràcia moltes vegades ni percebem perquè formen part del paisatge habitual i del nostre entorn.

A partir d'aquí, cadascú és molt lliure de reflexionar sobre allò que s'ha escrit aquí. És clar que, també, es pot mirar cap a una altra banda. Al cap i a la fi, és una cosa que, amb més o menys freqüència, tots fem.