Gabriel Rufián, seriós amb els braços oberts, al congrés dels diputats
OPINIÓ

‘Putada’ a Rufián

El català al Congrés ha servit per mostrar com de malament el parla

Quina feina li han fet a Rufián amb el català al Congrés. Vam poder comprovar in situ que el seu és pèssim. Almenys va tenir sort que la traducció simultània tapava la veu.

Però, malgrat això, n'hi va haver prou amb uns segons per adonar-se de com pateix. No distingeix aquesta sorda de la sonora. I converteix totes les vocals en neutres.

Ara entenc per què ell mai no va fer casus belli del tema, no com els senyorets de Junts. El pes de la reivindicació el va portar sempre Joan Tardà. No en va ser, als anys mossos, professor de català en un institut de Cornellà.

Fins i tot se'l va notar perquè, en un moment determinat, es va passar al castellà per demostrar que, segons la seva opinió, no està ni “amenaçat” ni “perseguit” a Catalunya. Era una excusa.

Vaig arribar a pensar que Gabriel Rufián encarnava el fracàs de la immersió. I que calia endurir fins als requisits. Si ell és un exemple de l'èxit de l'escola catalana, apaga i anem-nos-en. Queda molt per fer.

He tingut ocasió, per raons professionals, d'escoltar en català el diputat d'Esquerra i la Princesa d'Astúries. I el d'aquesta última és molt millor. Amb el mèrit suplementari, a més a més, d'haver-ho après a Madrid.

La veritat és que no estic, a priori, contra l'ús de les llengües oficials al Congrés. Ben al contrari, em sembla una mostra de diversitat cultural i lingüística.

Encara que siguin quatre: català, èuscar, gallec i aranès.

I que es poguessin entendre tots en castellà com feien fins ara. Estic segur que, al bar o als passadissos, es comuniquen sense pinganons. L'aranès només el parla un diputat del PSC. Els parlants, a la Vall d'Aran, en són uns 6.000.

Per això, no sé si el ciutadà mitjà això ho entendrà. Al cap i a la fi, la barra de quart —l'autèntica, no la prefabricada— ja ha superat l'euro, el litre de benzina és a 1,7 —ha pujat cinc cèntims en quatre dies— i el d'oli es dirigeix cap als nou.

No hi era, certament, el català al Congrés a l'agenda política i mediàtica. Ni tan sols entre les prioritats dels ciutadans. Més preocupats per les llistes d'espera, el fracàs escolar o els retards a la Llei de Dependència.

Tothom sap, en efecte, que és només una condició de Puigdemont. El mateix PSOE va votar contra la mesura fa poc més d'un any. Probablement, ha costat a l'escó a Meritxell Batet.

Però preneu-li-ho pel costat bo: si els de Junts demanen el català al Congrés és perquè, Catalunya ja no se'n va. Ningú demana traducció simultània al parlament de “l'Estat opressor” si més tard declararàs la independència.

Van començar proclamant la República i han acabat conformant-se amb un traductor. Quin negoci.