La democràcia Pedroche

En un temps en què l'esquerra s'ha tornat malvada i la dreta inútil, en una època en què totes les teories de la conspiració es queden curtes (com un campió del món cansat de guanyar, encertar sempre, esgotar els ors) la política ja només serveix com a entreteniment: el canal Disney va acabar colonitzant-ho tot, amb la cursileria i els motius buits. Ara és igual veure el telenotícies o alguna versió de La Sirenita, l'assolació és total.

Això sí, aliens a les guerres del moment, nosaltres seguim allò que és nostre. Els parells són imparells, les dones són homes, els gossos són gats, els kurds són catalans i els senegalesos, espanyols, però el xou ha de continuar. Una noieta histèrica decorada amb transparències de quincalla pot mobilitzar tota una nació. Hem passat de la Democràcia Guiant el Poble a la Pedroche Ensenyant el Cul, tal és el nostre itinerari com a civilització. La starlettes d'abans significaven la temptació, la promesa del prohibit: la nostra Pedroche proclama consignes woke i estupideses de copeta d'anís, mentre els seus vestits de cel·lofana hipnotitzen les víctimes de la inflació amb la promesa d'un sexe gimnàstic, insignificant, suau per innecessari.

Sánchez, mentrestant, lliura el Congrés a Puigdemont i Pamplona a la bona gent de Bildu, tan progressistes; mentre aquest article s'escriu, deu estar pactant els pressupostos de Sanitat amb el Càrtel de Medellín o nomenant director del CSIC al mateix Lex Luthor, ja és igual. La nació ha d'entendre's ara no com a fonament, sinó com a resistència. Això vol dir que les llibertats ja no volaran fins a nosaltres des de belles balconades, on l'ardor dels cossos joves es transformi en versos, en cançons, en noves certeses. Les llibertats s'hauran de rescatar de la nova presó virtual que el globalisme ha alçat per sobre dels antics conceptes i les antigues inquietuds de l'antiga política. I aquesta tasca exigirà tacar-se les mans.

Espanya ha caigut, Europa ha caigut, atrapada a la pinça de la immigració bestialitzada i l'enginyeria social de Netflix, la CNN i la mare que els va parir a tots. Tot això, però, són bones notícies. La nostra ja no serà una llibertat de funcionaris i socis de videoclub, sinó la silvestre i irredenta alegria dels pirates i els contrabandistes. On encara es respecti la llibertat de pensament, hi serem, brindant pels germans que van caure i els tirans que cauran, per descomptat que cauran.