La democràcia a l’aula

Per crear ordre a l'interior de l'aula és molt important el ritme entre les explicacions teòriques, els moments de descans i les activitats d'aprenentatge. La trilogia anterior resulta crucial per assolir el cim de l'ordre a classe. Si el docent no equilibra els tres espais esmentats —explicacions, descans i activitats—, els alumnes es cansen a mitja sessió i deixen de prestar atenció; en definitiva, deixen d'aprendre i entrem a la zona vermella del fracàs escolar.

A hores d'ara sembla força clar que perquè hi hagi ordre a classe cal autoritat, però no autoritarisme. Això ens porta a una afirmació que a vegades no agrada a molts pedagogs i sociòlegs teòrics. Aquesta autoritat, com en qualsevol empresa o exèrcit, s'aplica i és pràctica. Un negoci, un fortí i una aula no han de ser una democràcia; en cas contrari, els alumnes podrien organitzar uns comicis i votar en contra d’anar a l’escola, de fer els exàmens o de realitzar els deures, obligacions que els són encomanades per llei.

Però si fos així, què li semblaria si els alumnes impartissin les àrees i sancionessin mestres i pares? Per ventura en una empresa es decideixen totes les coses per comicis? Valori, per tant, els docents que controlen els seus alumnes i que, sent fervents demòcrates, imposen normes clares entre els seus estudiants. Malauradament, les lleis educatives i les seves pedagogies promouen una democràcia mal entesa entre els nostres alumnes.

Per a la democràcia educativa hi havia una estructura que va ser dilapidada de l’aula per raons presumptament reformistes. Va ser eliminada per reial decret com si es tractés d'una estàtua de l'Antic Règim. Es deia que elevava en excés la figura del docent, tot i que també va ser republicana. Ella, tot i ser altiva, era útil, ja que suposava més avantatges que inconvenients, però la LOMCE i posteriors la van enviar a la pira.

La tarima va resultar una eina de gran categoria per una raó inapel·lable: permetia impartir millor les classes, això sí, sempre hi havia risc de caure i fer-se mal. Potser per això la van treure, perquè el sindicat no exigís un plus de perillositat per als docents.

Els avantatges pràctics de la tarima per a infondre l’ordre a classe eren moltes. D’una banda, la pissarra estava més elevada, oferint millor visió per a tots els alumnes del fons; d’altra banda, la projecció de la veu del docent era molt millor, evitant teràpies de foniatria avui molt recomanades; i finalment, la tarima permetia una millor observació del grup per conèixer-los i orientar-los millor. La tarima no era superba ni antiga, era simplement més pràctica i democràtica.

Malgrat això, algunes pedagogies teòriques van afirmar que els escolars veien el docent en una posició alta sobre una tarima, contravenint el concepte d’igualtat entre humans, però convenim que professors i estudiants no són iguals ni en drets ni en obligacions. En aquest cas, creu que per aquesta raó s’haurien d’haver suprimit tots els escenaris dels teatres i òperes perquè el públic se sentís al mateix nivell que els actors? O posem el cas contrari, els amfiteatres grecs, també aquí hauríem de baixar les grades al nivell del fossat tot i perdre l’acústica de l’actuació?

Mai a cap filòsof grec se li va ocórrer que, per defensar la democràcia, que, per cert, la van inventar ells, oients i parlants s’havien de situar a la mateixa altura. I que se sàpiga cap professor se sent inferior per donar classes des del fossat universitari. Tarima, platea i amfiteatre són exemples d’estructures hàbils per a la comunicació i no barreres per a la desigualtat. El professor Ricardo Moreno deia que la veritable igualtat educativa és la que aconsegueix que tots els alumnes aprenguin al màxim i no la que els abandona segons les seves limitacions inicials.

Malauradament, algunes polítiques han sentenciat la tarima com a anacrònica, distant i franquista, encara que durant la República aquesta ja existia. I el més flagrant, l’educació amb coneixements i tarima va ser marxista. En fi, que aquestes ideologies allunyades de les aules, o pedagogies teòriques, semblen més opinions sense proves d’èxit que opinions amb arguments reals. Atès que avui dia valorem més l’opinió que l’argument, aquestes pedagogies teòriques han trobat moltes ments per on publicitar-se.

El problema és que una opinió és només això, el que un creu interpretar. Hem d’escoltar les opinions individuals, sí, però si no estan sostingudes per veritats estarem estafant els nostres alumnes, els mentirem. Una opinió incorrecta val una amonestació, una opinió certa mereix una gran lliçó. Com deia el pedagog Gregorio Luri, la filosofia és la recerca d’un saber no opinable, i l’opinió és el reflex de l’aparença de les coses. Així doncs, millor saber veritats que opinar bestieses. En tot cas, l’aula no hauria de ser una democràcia, però sí un laboratori d’idees per posseir coneixements i criteri, un món on s’aprèn a pensar en funció d’unes cognicions prèvies que avindran molt útils per ser un demòcrata adult.