Del tsunami blau a la possible marea vermella

Això de la política és un no-viure permanent. No havíem començat a digerir els resultats del 28 M i el president del Govern, Pedro Sánchez, convoca eleccions generals per al 23 de juliol.

Diumenge passat, la dreta i l'extrema dreta van donar un cop que és molt difícil d'encaixar. Els populars van aconseguir un èxit indiscutible tant en les eleccions autonòmiques com en les municipals. El Partit Socialista va perdre almenys sis de les deu comunitats que governava.

Ni la joia de la corona que era  València, ni Extremadura, ni La Rioja, ni Balears, ni Aragó van poder suportar l'empenta dels populars acompanyats per Vox. Només a Castella la Manxa i Astúries els de la rosa seguiran signant al Butlletí Oficial, mentre que les Canàries estan en l'aire pendents d'un pacte amb Coalició Canària i a Navarra el govern autonòmic penja d'un fil.

Aquesta situació ha estat possible primer perquè PP i Vox han recollit tots els vots que Ciutadans ha perdut en la seva desfeta, segon, perquè els socialistes han perdut, respecte a les eleccions de 2019, uns quatre-cents mil vots i, també, perquè IU-Podemos, i aquesta esquerra diversa i dispersa com Compromís o Més Madrid, s'ha esfondrat i s'ha quedat fora de gairebé totes les institucions.

No cal dir que davant d'aquesta situació tan poc afavoridora, la nit del 28 al 29 de maig va ser de tot menys relaxada i plàcida a la Moncloa. Quan les coses començaven a quedar clares, Sánchez va parlar amb algunes persones del seu entorn més immediat i va convocar als més propers a la seu del Govern: María Jesús Montero, número dos del Partit Socialista; Félix Bolaños, ministre de la Presidència; Óscar López, cap de gabinet i Santos Cerdán, secretari d'Organització del PSOE.

La reunió va tenir lloc passada la mitjanit, quan ja era evident que el desastre electoral del Partit Socialista era molt més gran del que s'esperava i gairebé totes les comunitats en mans dels socialistes estaven perdudes. Es van posar sobre la taula possibles solucions que no incloïen l'avançament electoral, des d'un canvi profund en el Govern fins a la més evident, amb la qual es va especular a l'URSS: la ruptura de la coalició amb la sortida de l'Executiu dels ministres d'Unides Podem. Però Pedro Sánchez tenia clar que aquesta decisió només conduïa a una agonia de sis mesos de disputes internes i martiris permanents per part de l'oposició obsessionada a derogar el “sanchisme” —com diuen— i tot el que té a veure amb el progrés. Com a resultat, Sánchez va prendre la decisió de convocar eleccions.

A Pedro Sánchez se li poden criticar moltes coses i, per descomptat, tindrà moltes faltes, però, per descomptat, no és un home fàcil d'intimidar. Per això, després de la nit de diumenge va tenir una reacció dràstica i ràpida, al matí següent i després d'informar el Cap d'Estat, va anunciar, en una compareixença davant els mitjans de comunicació, que havia decidit avançar les eleccions generals al 23 de juliol pel risc que un desgast més llarg del seu Executiu en els propers mesos, amb una ala dreta envalentonada després del seu rotund èxit electoral, pogués acabar amb un absolut i rotund majoria del PP i Vox.

Fins que arribem al 23J, ens queden set setmanes, que poden ser de tot menys fàcils i còmodes. A més, venim d'una campanya electoral extensa i intensa i ja en tenim una altra a la vista. El president ens situa, sobretot als progressistes, en la posició d'haver de decidir gairebé immediatament si volem consolidar el resultat de les eleccions autonòmiques i municipals, que cedeixen gairebé tot el poder al PP i Vox, i permetre que Alberto Núñez Feijóo arribi també a La Moncloa, o ens mobilitzem per impedir-ho.

Com no pot ser d'altra manera, arribat el moment, cadascú votarà segons la seva manera de veure i entendre la vida. Res a què objectar. Tanmateix, siguem conscients que al calaix del Congrés dels Diputats hi ha gairebé seixanta lleis per aprovar, la majoria de gran transcendència social; si el Govern de Progrés té continuïtat, es poden recuperar i tirar endavant, però si guanya l'ala dreta dormiran el somni de l'oblit etern.

De la mateixa manera, si el PP pot formar govern al juliol, ja sigui sol o amb l'empresa Vox, tinguem clar que les pensions no pujaran com l'IPC sinó un 0,25%, que es derogarà la reforma laboral i tornarem als contractes precaris o que es derogaran lleis com l'eutanàsia o l'habitatge, entre moltes altres. I és evident que la tensió entre el moviment independentista català i el govern central pujarà exponencialment, que és el mateix que dir que la fractura social entre catalans, que encara no ha cicatritzat, tornarà a petar.

Només una gran marea vermella, plena d'il·lusió i ganes de progrés, pot aturar aquest tsunami blau que amenaça amb arrabassar tots els èxits socials aconseguits en els últims anys.