Del somni comunista a la societat estamental

Els règims comunistes van sorgir al segle XX amb l'ideal de crear societats igualitàries on la riquesa i els recursos es distribuïssin equitativament. Per a la classe obrera, que havia emergit després de l'arribada de la revolució industrial, les idees que preconitzaven un repartiment equitatiu que pal·liés les seves precàries condicions de vida, es van convertir en una motivació reivindicativa emergent que va anar derivant en processos revolucionaris. A la pràctica, però, molts d'aquests règims van evolucionar cap a societats estamentals, caracteritzades per l'enriquiment d'una petita elit governant i l'empobriment general de la població.

El comunisme, basat en les idees de Karl Marx, promou l‟abolició de les classes socials i la propietat privada, amb la intenció de crear una societat sense explotació. La teoria marxista prediu que, després de la revolució proletària i després d'un procés de dictadura “necessària” que acomodés les bases d'un nou marc de convivència i producció, l'Estat desapareixeria gradualment, donant lloc a una societat sense classes. Tot i això, la realitat ha demostrat que els règims comunistes estableixen estats altament centralitzats i autoritaris, on una nova classe governant emergeix: els buròcrates del partit.

La Revolució Russa de 1917, liderada pels bolxevics, constitueix un clar exemple de com un moviment revolucionari pot derivar en una estructura estamental. Després de prendre el poder, els bolxevics van enfrontar la tasca de governar un vast i divers país enmig d'una guerra civil.

La necessitat d'un control centralitzat va portar a crear un aparell estatal poderós, incloent-hi moviments de població, per mitigar els anhels nacionalistes de les repúbliques més perifèriques. Amb la mort de Lenin i la pujada posterior al poder de Stalin, aquesta tendència es va intensificar, establint-se un règim on la lleialtat al partit i al líder es va convertir en el principal criteri per a la promoció i l'accés als recursos.

Tot i la Komintern i el seu intent de gestionar tots els partits afiliats a la Tercera Internacional des de Moscou, els partits proletaris de les democràcies liberals occidentals van ser, progressivament, renunciant a les teories marxistes i acceptant les regles del joc del parlamentarisme clàssic.

A l'Espanya dels anys 60 es van permetre les publicacions d'antics líders comunistes cèlebres durant la Guerra Civil que van escriure sobre l'engany a què havien estat sotmesos i les grans tares del sistema soviètic. El llibre del ministre comunista Jesús Hernández “Jo vaig ser un ministre de Stalin” en constitueix un exemple. El règim del general Franco va permetre que edicions en espanyol es publiquessin al país en un intent de desprestigiar les idees marxistes en plena Guerra Freda, en el que es va anomenar “literatura del penediment”.

La classe proletària i la classe dirigent

Als règims comunistes, l'Estat posseeix i controla tots els recursos econòmics. Aquesta concentració de poder permet als alts funcionaris assignar-se privilegis i riqueses fora de l'abast del mitjà ciutadà. A la Unió Soviètica, els membres del Politburó i altres alts funcionaris tenien accés a botigues especials, hospitals exclusius i habitatges de luxe.

El 1989, en un intent de reorientar una trajectòria en caiguda lliure, un informe del Soviet Suprem va revelar que els alts funcionaris posseïen fins a cinc vegades més béns que la mitjana de la població. Lògicament, quan el poder central va començar a debilitar-se, van sortir a la llum pública els excessos de la classe dirigent i l'economia va col·lapsar, van emergir els moviments nacionalistes que van acabar de rematar un gegant ferit de mort. La carrera armamentística amb els Estats Units va ser una de les causes de la implosió soviètica.

Corrupció i clientelisme

La manca de transparència i l'absència de mecanismes democràtics eficaços fomenten la corrupció. Als règims comunistes, on el partit únic controla tots els aspectes de la vida, la corrupció es converteix en una eina per mantenir la lleialtat i la disciplina dins del partit. A Romania de Ceaucescu, la corrupció era endèmica, i els membres del partit gaudien de privilegis econòmics i socials, mentre la població enfrontava una severa escassetat de béns bàsics.

Per mantenir el seu poder, les elits comunistes fan servir els seus elements de repressió i control social. La dissidència es castiga severament i la por es converteix en una eina de control. A la Unió Soviètica, el KGB i altres agències de seguretat de l'Estat van jugar un paper crucial en la repressió de la dissidència.

Aquest ambient de terror impedeix organitzar moviments opositors que podrien desafiar la riquesa i els privilegis de l'elit. A Corea del Nord, la repressió és extrema, amb un sistema de camps de treball forçat que s'estima, segons dades de l'informe d'Amnistia Internacional del 3 de maig del 2011, té més de 200.000 persones en condicions inhumanes.

La planificació econòmica centralitzada, característica dels règims comunistes, sovint resulta ineficient i provoca escassetat i mala distribució de béns. La manca d'incentius per a la innovació i la productivitat afecta l'economia negativament. A la Unió Soviètica, els plans quinquennals sovint fracassaven a assolir els seus objectius, resultant en una producció deficient de béns de consum.

Durant la dècada de 1980, la productivitat agrícola a la Unió Soviètica era aproximadament un 60% menor que als Estats Units, malgrat comptar amb vastíssimes extensions de terreny. Aquesta ineficiència econòmica contribueix a l'empobriment general de la població.

En molts règims comunistes, la col·lectivització de l'agricultura i altres indústries va portar a la despulla dels camperols i petits propietaris. La col·lectivització forçada a la Unió Soviètica durant la dècada de 1930 va resultar en la fam i la mort de milions de persones.

A la Xina, el Gran Salt Endavant, una campanya de col·lectivització i industrialització forçada, va provocar una de les pitjors fams de la història. Les dades, ofertes per professors i centres dins de la mateixa Xina anys després, fan forquilla entre 15 i 55 milions els morts com a resultat del Gran Salt Endavant.

La manca de propietat privada i de recompenses personals desincentiva el treball i la innovació. A molts estats comunistes, l'absència de motivació econòmica individual va conduir a una baixa productivitat i a una economia estancada.

Això es tradueix en un empobriment generalitzat, on els ciutadans no tenen accés a béns i serveis bàsics. A Cuba, l'economia centralitzada i la falta d'incentius van resultar en una caiguda del PIB per càpita d'un 35% entre el 1989 i el 1993, segons dades del Banc Mundial.

Per sostenir-se en el poder, cal un sistema clientelar que abasti tots els nivells de l'Estat i disposar d'unes Forces Armades que gaudeixin dels avantatges dels alts funcionaris i que, esperonats per elles, ofereixin una lleialtat religiosa al sistema. Així, el règim només pot caure mitjançant una acció exterior.

Corea del Nord

Corea del Nord potser és l'exemple més extrem d'una societat estamental sota un règim comunista. La família Kim i l'elit del Partit dels Treballadors de Corea gaudeixen d'un nivell de vida molt alt, amb accés a béns de luxe, educació a l'estranger i atenció mèdica de qualitat.

Mentrestant, la majoria de la població viu en condicions de pobresa extrema, enfrontant fams recurrents i una repressió brutal. El Programa Mundial d'Aliments va estimar el 2019 que el 40% de la població nord-coreana estava desnodrida.

El sistema de castes de facto a Corea del Nord, basat en la lleialtat al règim, perpetua aquesta desigualtat extrema. Resulta paradoxal comprovar com una ideologia que intentava establir un sistema igualitari hagi derivat en una monarquia absolutista que preconitza la revolució, el culte al líder i una submissió grotesca com a forma de vida dels ciutadans que ja no són usufructuaris de l'Estat, sinó súbdits d'un senyor i la seva família.

El somni de la distribució de la riquesa que tant va il·lusionar els homes i dones dels anys 20 i 30 es va acabar convertint en un malson a través del qual, els que prometien recollir el que estava en mans privades per millorar la vida de les classes més desafavorides, es van transformar en els propietaris, no ja de la gestió dels recursos sinó dels mateixos recursos. La imatge de Ceaucescu, oferint 200 grams més de carn durant el seu darrer discurs, reflecteix perfectament com una classe dirigent i estamental es dedicava a gestionar misèria, oferint engrunes en nom de la revolució i del poble.

És possible que les teories marxistes no es duguessin a terme amb diligència; és possible que l'ésser humà no estigui preparat per a un sistema de plena igualtat en què l'individu deixa de tenir protagonisme i aquest és assumit per la col·lectivitat. És possible que tot fos una utopia i que sigui impossible desenvolupar una forma d'Estat on tots els ciutadans tinguin el mateix nivell de vida.

És possible que la democràcia liberal no sigui perfecta, però també és possible que encara sigui el menys dolent dels sistemes. El que és cert és que la creació dels partits polítics proletaris i dels sindicats va propiciar despertar la mentalitat de la necessitat de disposar d'un estat del benestar que gaudís amb una àmplia classe mitjana i que garantís els serveis bàsics als quals no s'ho podien permetre, com la sanitat i l'educació. Sense el moviment obrer la societat estaria menys equilibrada i gaudiria de menys drets.

No sé si estaran amb mi en la idea que, una vegada s'estableix una societat estamental, els que estan a la cúspide de la piràmide no renunciaran als seus privilegis amb facilitat, perquè tot ésser humà té un preu per molt idealista que sigui i, un cop s'han provat les mels de la riquesa no és tan fàcil tornar a menjar pa dur.