Una extravagància

Segons dades de l'Agència Tributària del 2021, menys d'un 5% dels espanyols declaren ingressos superiors als 60.000 € anuals. En altres paraules, aconseguir rendiments, en aquest país, que superin els 60.000 € en situa una en una idiosincràtica torre d'ivori, en un selecte grup de menys d'un milió de persones.

Aquí hi ha una altra dada: un assessor polític avui, a la Diputació de Barcelona (per dir una institució a l'atzar), cobra, com a mínim, 4.072,13 € bruts (el que són 48.864 € anuals). Atenció: com a mínim. De les 133 persones que integren el personal eventual d'aquesta Administració, 12 ingressen 5.819,95 €; 3 ingressen 6.222,87 €; 39 ingressen 5.393,15 €.

Noteu que l'assessor polític és un càrrec de confiança, no un al qual s'accedeix per mèrit i capacitat reglats. El polític designa l'assessor, sense contrapès, per les virtuts que l'adornen o per com pot ser de virtuós llogar-li el cul.

No vull que aquest discurs soni antipolític, perquè no ho és. Hem de tenir polítics i hem de tenir-los que cobrin bé perquè treballin bé. El vot de pobresa és lloable, però l'estipendi sol atraure millor talent.

Ara bé, no deixa de ser una extravagància poder situar-se, a cop d'un dit, al 5% fiscal de la població. I és una extravagància perquè el sistema d'incentius, en política, és molt diferent del sector privat. Els valors productius que sí que premia el mercat no tenen per què trobar acomodament al sector públic, dic més, al sector polític.

Si una empresa pot pagar a algú 60.000 € és perquè pretén que generi igual o més. La confiança que dona accés al càrrec la poden compondre altres motius —no dic pitjors—, més opacs.

Al capdavall, al carnisser ecosistema que és la política, fins i tot el millor es pot veure temptat a envoltar-se de paviments, no d'assessors. I el soldat i el cadet es poden veure igualment temptats a lliurar la seva ànima i el seu aplaudiment a qui els ofereixi millor butaca.

Hem d'acabar amb els polítics? No.

Amb les institucions? No.

Amb la Diputació? Tampoc.

Tot i això, el privilegi que confereix l'elit ha d'estar justificat. Els ciutadans, en les democràcies liberals, decidim confiar en la política, a qui entreguem àmplies accions gratuïtes.

I això no està necessàriament malament: el govern i la cosa pública són fronts amargs i desagraïts. Ara bé, la justa reciprocitat no es pot trobar en el saqueig.

La transparència, quan és madura, ha de ser allò que inspiri el càrrec de confiança. Vegeu el cas americà, en què els ministres (secretaris, allà) passen el dur examen de la cambra legislativa abans de prendre possessió. Hi ha una cosa deslleial en una maquinària que permet l'existència de, segons estimacions conservadores, 400.000 càrrecs polítics amb la facultat de modular les seves pròpies prebendes.

Fa poc, a volupluma, a una bona amiga i més advocada, se li va acudir una idea: retribuir el polític segons el creixement econòmic generat o el deute reduït. Una mena de gratificació, un recordatori al totxo públic sobre com engrana el talent privat. És populista? Una mica, però els temps que vivim ho són i la temptació autoritària o tecnocràtica cada cop més captivadora.

Si creiem en el pacte que enllaça ciutadans i governants, governats i magistrats, aquest ha de ser, si més no, recíproc. El ciutadà ha de lliurar parcel·les de la seva llibertat i col·laborar en el fet fiscal i regulador, interessar-se en la comunitat i procurar la seva prosperitat material i espiritual, dins del seu predi. El poder, per part seva, ha d'estar a l'altura del seu propi privilegi.