Enfront del caciquisme i la corrupció, descentralització

Camilo de Polavieja havia començat la seva trajectòria militar sota el sol implacable africà durant la guerra del Marroc de 1859-1860. Després de la mort del seu pare, un comerciant gadità establert a Madrid, la seva família es va arruïnar i el jove Polavieja es va veure incapaç de continuar pagant la seva plaça a l'Escola Superior de Guerra, on es formava com a oficial d'Estat Major.

Malgrat aquesta circumstància, no va perdre la seva vocació i va decidir entrar a l'Exèrcit amb el fusell a l'esquena i sense més galons que la seva determinació. Com a caporal, va tenir l'oportunitat de desplegar amb el seu Regiment, el Navarra 25, en la campanya contra el Sultà del Marroc. Va ser a la serra de Bullones, amb només 20 anys, quan va rebre el seu bateig de foc.

Va ascendir a sergent per un assalt a la bayoneta i poc després a sergent 1r, després de ser ferit a la batalla de Wad Ras. La seva carrera militar va ser ràpida, però es feia a costa de la seva pròpia sang. Com a exalumne d'Estat Major, el seu nivell cultural i els seus coneixements acadèmics superaven en molt els dels seus companys de tropa, on abundava l'analfabetisme.

Això li va permetre assolir el grau d'oficial abans de desplegar a Cuba quan va començar la guerra dels Deu Anys. Va ser novament ferit, en aquest cas a una cama, adoptant una lleu coixesa que caracteritzaria la seva manera de caminar tota la vida. La ferida i la valentia demostrada li van valdre l'ascens a capità i poc després, per fets similars, el de comandant.

El 1873, quan va tornar a la Península als 35 anys, ja era tinent coronel. No va poder permetre's un descans, ja que la revolta cantonal va requerir novament els seus serveis militars, sent designat ajudant de camp del capità general de València, Arsenio Martínez Campos, amb qui ja havia compartit trinxera a Cuba. Va participar en el setge de Cartagena, vivint un dels episodis més rocambolescos de la història d'Espanya, quan diversos cantons es van declarar independents en un autèntic caos que va acabar amb la versió parlamentària de la Primera República.

Després va arribar a Catalunya per primera vegada, seguint al seu mentor en la lluita contra els carlistes de barretina. Ja com a coronel, novament per mèrits de guerra, va lluitar al nord contra els darrers reductes dels seguidors de l'autoanomenat Carles VII.

Després de diverses accions al capdavant d'un regiment com a coronel, va ascendir a brigadier, assolint el grau de general. En sis anys, Polavieja va passar de ser tinent a general gràcies a les recompenses obtingudes en les campanyes.

Amb Martínez Campos va tornar a Cuba i va combatre al capdavant d'una brigada fins que es va aconseguir la pau de Zanjón el 1878. Les seves accions, novament, li van valer l'ascens a mariscal de camp aquell mateix any i, a partir d'aleshores, va associar la seva condició de militar a la de polític, ja que aquesta era la funció que complien els generals amb responsabilitats a les províncies d'Ultramar.

Així, va ser nomenat comandant general i governador civil de Puerto Príncipe, avui Camagüey, a l'illa de Cuba. Durant aquest període va arribar la coneguda com a Guerra Chiquita, que va durar només uns mesos, però que, novament, li va servir per aconseguir el seu ascens a tinent general.

Després d'un llarg període a la Península, el 1890 va ser nomenat capità general i governador general de Cuba, un càrrec que li atorgava tot el poder sobre l'illa. El seu mandat a Cuba, que vivia sota una tensa pau, no va estar exempt de problemes. La seva gestió, com havia fet en el passat, es va recolzar en una xarxa d'espionatge per intentar evitar aixecaments dels separatistes. El dia que va ser destituït, va advertir al Govern de les ingerències dels Estats Units que, al final, acabarien en una intervenció en el conflicte posterior a la seva sortida.

Quan van començar les rebel·lions de Cuba i Filipines el 1895, Polavieja va ser destinat com a màxim responsable de les illes asiàtiques. La seva gestió inicial va ser molt eficaç, malgrat l'ombra de l'absurd afusellament del poeta José Rizal, que era tot menys enemic d'Espanya. Cal dir que, en defensa del nostre protagonista, la condemna a mort va ser anterior a la seva arribada a les illes.

Polavieja va tornar a Espanya abans que es produís l'entrada dels Estats Units, com ell mateix havia vaticinat un lustre abans, en la guerra i la ràpida derrota espanyola que va deixar al país en una profunda depressió.

El senyalament i descàrrega de responsabilitats, com en qualsevol riuada que sigui precís, es va produir entre polítics i militars. Els primers culpant els segons d'ineficàcia, els segons a les primeres per enviar-los a lluitar contra un gegant sense mitjans materials.

El Règim, recolzat en el caciquisme i en professionals de la política que tenien l'intercanvi de llocs, cadires i carteres com a principal ofici, necessitava una regeneració, com preconitzaria el “Lleó de Graus”, àlies pel jurista Joaquín Costa, pocs anys després, cridant a la figura del «cirurgià de ferro» com a messies salvador de tots els mals.

Els regionalistes catalans van sortir políticament beneficiats de la pèrdua de les províncies ultramarines, acusant el centralisme liberal de la catàstrofe. Ja sabeu que a tota desgràcia i desastre li surten “pancartistes” que aprofiten l'ocasió per fer-se notar i guanyar una partida que no els anava gaire bé fins aquell moment.

Si Prat de la Riba o Cambó sortien a dir, en to solemne, que Espanya necessitava un cop sobre la taula i administrar les seves misèries de manera menys centralitzada, els haurien escopit a la cara pel seu horripilant separatisme; però si qui ho feia era un militar de prestigi com Camilo de Polavieja, potser fins i tot s'hi apuntaven elements de totes les habitacions de la casa.

El 10 de setembre de 1898, pocs dies després de la derrota i tres mesos abans del vergonyós Tractat de París, Camilo de Polavieja va publicar, a El Heraldo de Madrid, un manifest amb propostes revolucionàries que van remoure les tripes del règim en el moment més delicat de la seva existència.

Polavieja va voler aclarir que no era la seva intenció assumir cap càrrec polític i es presentava com a soldat. El manifest, que mereix una lectura, era un repàs a tots els mals del país i les seves necessitats urgents, amb un focus especial en la purificació de l'administració, la lluita contra el caciquisme i la corrupció. Res de nou sota el sol espanyol de finals de segle, que ja només brillava en un parell d'usos horaris.

El que crida l'atenció és la influència regionalista a les seves propostes de solució: “És imperiós que la vida econòmica del país es desenvolupi sense les traves d'una centralització que aixeca entre nosaltres alarmants protestes. Ha d'estar cec qui no vegi que gairebé totes les regions d'Espanya, en particular les que destaquen per la seva cultura, la seva laboriositat i la seva riquesa, mirant potser més als efectes que a les causes, atribueixen a la naturalesa mateixa i a l'organització del poder central els mals resultats de la política seguida fins ara”.

No hi ha dubte que Polavieja va llançar una picada d'ullet específic a l'alta burgesia catalana i bilbaïna que componien el motor econòmic del país. La resta del manifest era una al·legoria a la descentralització, proposant aquesta com a avantatge administrativa, fent una crítica ferotge a l'afany d'uniformitat nacional. Fins i tot es proposava un mètode experimental amb un assaig de concessions descentralitzadores, que «en països la seva administració avantatja molt a la nostra, no han posat veto dels poders públics», fent una clara al·lusió a la jove Alemanya que s'havia creat després de la federació d'estats independents i no després de la descentralització d'un estat unitari.

Evidentment, Polavieja, com a militar de 1898, va acusar el Govern del desastre ultramarí: «condemnar enèrgicament el propòsit més que visible de descarregar sobre l'Exèrcit i sobre el país la responsabilitat dels desastres que només són imputables a aquells que van tenir a les seves mans les regnes del Govern».

Per què m'animo a explicar-ho avui, amb les habituals excursions als turons xixonencs que em converteixen en un pesat irremeiable i que castiguen especialment a Judith, encarregada de la traducció al català d'aquests paràgrafs, a la qual demano humilment clemència en els seus pensaments?

Perquè és significatiu l'ús del cos militar per part del catalanisme, una cosa que seria molt més recurrent del que s'ha pretès airejar. La mà dels regionalistes es veu en moltes de les frases escrites pel prestigiós general. Hi va haver mà també en les Juntes de Defensa de 1917, en l'elecció del general Martínez Anido per lluitar contra el terrorisme anarquista, en el suport a Primo de Rivera en el seu cop d'estat o en sufragar part de les despeses de guerra del bàndol nacional durant la Guerra Civil.

El manifest va tenir els seus panegírics i els seus detractors, però el cas és que no va prosperar i Espanya va continuar centralitzada fins, almenys, 1914, quan la llei de mancomunitats va permetre que les quatre diputacions s'unissin en una entitat única sota els quadribarrats bigotis d'Enric Prat de la Riba, però aquesta és una altra història digna de ser explicada...