Podem fer-ho millor?

Aquest article és un d'aquests escrits que hagués preferit redactar en un altre context, però, de vegades cal que un esdeveniment de les característiques del patit el 29 d'octubre passat a Espanya ens envesteixi sense compassió perquè ens adonem de les mancances que pateix l'entramat institucional espanyol. Partint d'aquesta base, tractaré d'abordar els errors albirats en la resposta de l'estat, així com les nímies, o fins i tot inexistents, mesures de prevenció implementades des de les diferents administracions públiques competents.

En aquest sentit, arran del que ha passat a València, entre altres llocs, es poden extreure, com a mínim, dues conclusions. La primera, i més important, és que l'Estat espanyol —en tots els vessants— va arribar tard i malament a resoldre l'emergència sobrevinguda pel pas destructiu de la Dana. La segona, probablement com a conseqüència directa de la primera, és que la societat civil espanyola va saber reaccionar immediatament a la catàstrofe que havia assolat una part del país.

En primer lloc, i no per ser evident vull deixar de recordar-ho, cal esmentar que el fet de construir habitatges en zones de risc —en aquest cas, zones inundables— comporta un perill ineludible per als qui hi habiten. Aquesta qüestió té una solució difícil, ja que dubto molt que aquestes persones acceptin marxar d'allà per aquesta “simple” raó. Per això, l'únic que se'ls pot aconsellar és que prenguin mesures de precaució i que disposin d'una assegurança que cobreixi els danys produïts per eventualitats anàlogues a la DANA que va arrasar sengles pobles l'octubre passat.

Un cop examinat el respectiu a la responsabilitat individual de les persones, és moment de passar a veure la part de responsabilitat que recau sobre els diferents governs i administracions públiques. Aquesta anàlisi resulta especialment complexa a causa de la descentralització que caracteritza el nostre sistema jurídic i institucional.

Contínuament ens veiem obligats a destinar esforços a dilucidar quina és l'administració competent per abordar el tema que sigui objecte de debat a cada moment. En conseqüència, és precisament aquí —en l'arquitectura institucional espanyola— on cal reparar un instant en analitzar les diferents etapes que componen la preparació i la resposta davant d'una emergència.

Aquest punt és especialment rellevant per a l'anàlisi del comportament de les administracions públiques, atès que té una afectació global sobre la gestió de catàstrofes, mentre cada ens públic ostenta una sèrie de competències que han de desenvolupar abans, durant i després de l'emergència . Tot i que tot liberal ha d'acollir favorablement la idea de descentralitzar el poder polític, de vegades hi concorren certes situacions —com ara les tractades en aquest article— en què això contribueix a endarrerir l'actuació urgent requerida de l'administració pública. Per tant, un dels debats que aquí es planteja és l'elecció entre eficiència i descentralització, almenys en determinades circumstàncies.

D'entrada, i previ al repartiment de responsabilitats per la resposta donada una vegada succeïda la catàstrofe, considero que cal prestar especial atenció a les mesures preventives que s'han dut a terme per evitar o pal·liar el dany per la concurrència d'un fenomen natural advers, com ho puguin ser les inundacions. En aquest àmbit, fent referència al risc d'inundació, podem trobar mesures en matèria de planificació i ordenació del territori, de construcció i manteniment d'infraestructures hidràuliques, de desenvolupament de sistemes d'alerta efectius i de manteniment de lleres i torrents.

Atenent, en aquest cas, el succés concret esdevingut el mes d'octubre passat, probablement hauran fallat les quatre. Per això, és fonamental dur a terme un profund procés de reflexió sobre la tasca en aquest camp de les administracions, amb l'objectiu de no repetir els errors pretèrits.

D'altra banda, considero necessari també abordar la resposta donada per l'estat per pal·liar, específicament, els danys econòmics produïts per la inundació. En aquest sentit, hem pogut comprovar com totes les administracions públiques, especialment l'AGE, es van afanyar a ser la primera a posar en marxa un important paquet d'ajudes econòmiques per a la recuperació econòmica i social de les poblacions afectades per la DANA —incloent-hi ajudes directes a particulars i empreses, crèdits ICO i moratòries i exempcions fiscals, entre d'altres—. La pregunta que cal fer-se en aquest punt és si és condició necessària que una catàstrofe afecti una col·lectivitat d'individus i adquireixi una repercussió mediàtica considerable perquè els governs engeguin tota la seva maquinària per compensar les pèrdues patides a les persones afectades.

En aquest context, és imprescindible reflexionar sobre el principi d'igualtat davant la llei, consagrat a l'article 14 de la Constitució espanyola, i qüestionar fins a quin punt les actuacions de l'Estat en situacions d'emergència respecten aquest principi. L'aprovació de mesures especials per pal·liar els efectes d'una catàstrofe que afecta una col·lectivitat nombrosa es pot interpretar com una resposta necessària i solidària; tanmateix, cal preguntar-se si aquest enfocament no és, en certa manera, cínic i discriminatori.

El Reial decret 307/2005, de 18 de març, estableix un marc genèric per a situacions d'emergència que reconeix la necessitat de suport estatal davant danys personals i materials greus, entre d'altres. Però què passa quan el dany afecta únicament un individu o un grup reduït que, encara que no generi titulars, pateix igualment una pèrdua devastadora? Aquesta asimetria en la resposta institucional posa en qüestió si el dret a rebre ajuda davant d'un desastre depèn més de l'impacte mediàtic i la magnitud col·lectiva que de la vulnerabilitat real dels que en pateixen les conseqüències.

En conclusió, l‟anàlisi dels fets succeïts i de la resposta institucional evidencia tant les mancances estructurals del sistema com la necessitat urgent d‟una reflexió crítica sobre els principis que haurien de guiar l‟actuació pública en situacions d‟emergència. És imperatiu que les administracions no només es limitin a reaccionar davant l'impacte de les catàstrofes, sinó que inverteixin en mesures preventives efectives que redueixin el risc de desastres futurs.

Així mateix, el principi d'igualtat davant la llei ha de ser el pilar sobre el qual s'articuli qualsevol resposta de l'Estat, garantint que totes les persones, independentment de la magnitud mediàtica o col·lectiva de la situació, rebin un tracte just i proporcional. Només així es podrà construir un sistema de gestió d'emergències que no sigui només més eficient, sinó també més humà i equitatiu.